El públic comença a badallar
Josep Maria Espinàs a El Periódico del 30 de març del 2011
Deu fer un any que vaig publicar un article comentant les reunions que celebraven Mariano Rajoy i José Luis Rodríguez Zapatero. Naturalment, a la sortida, una colla de fotògrafs donaven fe de la trobada. A Zapatero se’l veia radiant, i a Rajoy, amb un discret inici de somriure: perquè aleshores ja era difícil veure un Rajoy radiant.
Hi ha hagut altres reunions, però a les últimes, quan van acompanyades d’una foto testimonial, el president ja no està tan radiant i Rajoy tendeix a la impassibilitat. Gosaria dir que cap dels dos personatges està gaire satisfet d’ell mateix. Ni de l’altre, és clar. Potser és que amb el temps han adquirit consciència d’ells mateixos. Els entusiasmes de Zapatero s’han anat convertint en acadèmics, s’han moderat. Penso que fa bé. Però em pregunto si no seria millor que dominés els somriures i fes més cara de preocupat per poder connectar amb la gent que està preocupada, que agrairia veure que un governant es presenta amb una seriosa expressió. Potser li falta una mica de solidesa dramàtica.
Per la seva banda, Rajoy acostuma a presentar-se davant de les càmeres -sobretot si té Zapatero al costat- amb una actitud impassible. No mostra cap mena d’expressivitat. Com si estigués fent una penitència que li asseguri l’entrada al cel el dia de demà. Aquesta seriositat, una mica avorrida, com si els flaixos no anessin per ell, com si sortís a la foto per força, contrasta amb l’exaltació verbal, amb una aproximació al tremendisme quan fa discursos davant d’un auditori que, en principi, li és favorable.
Jo penso que formen una parella molt notable, i algun dramaturg hauria d’escriure una peça de teatre basada en els respectius caràcters d’aquests personatges. Al seu voltant, com a actors secundaris, es mourien a l’ombra alguns aspirants a substituir els protagonistes i uns secrets assessors d’imatge. Perquè en el fons, tant l’un com l’altre sembla que s’hagin inspirat en Shakespeare: «Ser o no ser, aquesta és la qüestió».
Des de fa uns quants mesos han posat entre ells una visible distància, per evitar contaminacions. El problema és que la distància de tots dos amb el públic en general va perceptiblement creixent. Una obra de teatre funciona quan hi ha alguna sorpresa.
¿I el públic? Ah, el públic deu pensar que la representació a la qual assisteix és molt poc interessant. Així és com es va perdent l’afició.
