El dret futbolístic de l’engany
Josep Maria Espinàs, a El Periódico, 6 de novembre del 2011
El concepte d’esport és bonic: «Exercici corporal d’agilitat, destresa o força, seguint unes regles establertes». Per això podem parlar d’esportiu i antiesportiu, segons si les regles es respecten. El que passa és que hi ha esports que tenen unes regles objectives i precises, que fan possible jutjar sense dubtes, i una acció és lícita o il·lícita. I en canvi hi ha esports en què a vegades és difícil comprovar si una regla ha estat respectada o no. El futbol és un d’aquests esports que no afavoreixen que totes les decisions siguin encertades. En atletisme, els jutges hi tenen, en principi, poca feina a fer. Manen els centímetres i els segons. Qui arriba abans en una cursa, o qui s’enlaira més en un salt, és bastant difícil que durant la competició esportiva hagi fet trampa.
El futbol és probablement l’esport on hi ha més trampes i trampetes, i si n’hi ha moltes és perquè encara no s’ha inventat un sistema de control impecable. Els futbolistes que infringeixen una norma tenen un alt percentatge de possibilitats de no ser descoberts. Perquè els àrbitres no poden veure-ho tot i perquè, encara que ho veiessin, hi ha el factor d’interpretació. En canvi, el temps en què un atleta ha fet els 1.000 metres no és interpretable. Si un futbolista cau tot sol o cau perquè l’han empentat, sí que pot ser discutit. I un esport en què tot pot ser discutit no pot ser un model de justícia.
Fa pocs dies n’hem tingut una demostració més. El futbolista Raúl, que havia estat del Madrid, va decidir acabar la seva carrera a Alemanya, al Schalke 04. Potser encara juga força bé, però ha perdut aquell punt d’elegància que el distingia. Però ha robat un gol. Com va fer Maradona fa temps, que després de fer un gol amb la mà va dissimular i fins i tot es va dir que en aquell gol hi havia participat «la mano de Dios». Raúl no és tan pintoresc. Només ha fet trampa. Sembla que també va fer un gol amb la mà, i a aquest pecat futbolístic s’hi ha afegit la seva negativa rotunda davant l’àrbitre del partit. Més enllà d’unes infraccions que poden ser decisives, un partit de futbol és una successió de petits enganys. Hi ha jugadors que es deixen caure a la gespa i es recargolen de dolor sense que cap contrari els hagi tocat. Altres, quan al treure una falta, no posen la pilota al punt correcte sinó allà on els convé.
Tot això que segons el reglament és inadmissible, es practica a cada partit. Un camp de futbol és un lloc on la gent pot aplaudir una injustícia. Potser això és un dels motius de l’èxit popular.