El dia que Déu ens va castigar
Joan Barril, a El Periódico del 11 de abril del 2011
Resulta admirable la forma amb què hem afrontat la maleïda crisi. Les responsabilitats remotes s’han diluït en la història i hem donat per bona la versió per la qual s’entén la crisi com una catàstrofe natural. El crèdit és una sequera i la morositat hipotecària o l’increment de l’atur són una inundació. És una continuació del famós «Déu t’ha castigat». No han estat ni els germans Lehman ni el pícar Madoff ni les agències de ràting que donen el seu pronòstic favorable a aquells que millor els paguen. En la teoria del dòmino l’alarma ha estat una esplèndida coartada per a les grans empreses i les administracions. En aquest sentit, la figura econòmica del Déu castigador és així de cruel. Quan es tracta de compartir les dificultats globals, llavors les grans corporacions públiques o privades es deixen lliscar pel pendent de les restriccions. Contràriament, en les èpoques que les coses els van més o menys bé, l’èxit econòmic es manté en secret i acaba en un festival de primes, dividends i exaltació de com els van de bé les coses. No només això: almenys cada any, fins i tot en temps de vaques magres, la gran banca i el que penja d’ella, es lamenta de com els van de malament les coses, amb el benentès que el mal continua sent un increment de resultats notable. Ho venia a dir la setmana passada el nobel Joseph Stiglitz a l’afirmar que «un sistema que socialitza les pèrdues i privatitza els guanys està condemnat a gestionar malament el risc».
Mentrestant, s’ha de continuar atorgant responsabilitats al comú dels mortals. No només satisfem la banca insaciable amb els nostres impostos, sinó que la paraula crèdit ha desaparegut del llenguatge bancari. I els impostos es nodreixen d’economies menudes mentre que a les grans se les complimenta. Això és el que porta a la indignació de la qual ahir EL PERIÓDICO es feia ressò. Ens demanen el sacrifici econòmic, però ningú ens diu fins quan ni per a què. ¿Se sacrificaran algun dia per nosaltres? ¿Els veurem la cara? ¿Ens en fiarem? ¿Com ens n’hem de fiar si a les llistes de les eleccions del mes de maig hi ha més imputats per corrupció que mai?
