¿Solidària, la banca?
Enric Hernàndez, dimarts, 21 de setembre del 2010
Per al comú dels mortals, la nit de Cap d’Any sol ser una data propícia per expressar els desitjos més íntims i els bons propòsits per a l’any entrant. Tornar al gimnàs per perdre uns quants quilos, deixar de fumar d’una punyetera vegada… Aquestes són les promeses que solem fer-nos després del festí nadalenc, per després trencar-les quan es presenta l’ocasió.
Els governants de tot el món, més professionals, celebren junts la cerimònia de les promeses trencades una vegada a l’any. En diuen assemblea de l’ONU, i té lloc aquestes dates a Nova York. La d’aquest any té, a més, un significat especial: es commemora el desè aniversari de la Cimera del Mil·lenni, la mare de totes les nits de Nadal dels líders mundials.
Perquè fa una dècada les Nacions Unides van auspiciar el ferm compromís internacional amb la conquista de vuit lloables objectius en una data aleshores tan remota com el 2015. Entre altres reptes, van pactar reduir a la meitat el nombre d’éssers humans que sobreviuen amb menys d’un dòlar al dia, universalitzar l’accés a l’ensenyament primari i reduir dràsticament la mortalitat infantil. Quan falten cinc anys perquè expiri el termini fixat, ni aquests ni la resta d’Objectius del Mil·lenni s’han complert. Ni de bon tros.
La coartada de la crisi
La crisi econòmica ha brindat al primer món la coartada perfecta per girar full d’unes promeses que tampoc van respectar en temps de bonança. L’assemblea de l’ONU se sustenta, per tant, en un seguit de bones paraules, sense accions que les recolzin. Com les que ahir va pronunciar el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, tan discret com els fruits de la seva gestió. O les del mateix Rodríguez Zapatero, que va reclamar un «petit esforç» als bancs per eradicar l’extrema misèria i l’analfabetisme.
Resulta pintoresc que el president apel·li ara a la solidaritat dels bancs ressuscitant la taxa Tobin –ja l’havia rebutjat el G-20- tot i que a Espanya no ha aconseguit encara convèncer-los perquè reobrin l’aixeta del crèdit, una sequera que ofega centenars d’empreses i condemna a la pobresa milers de desocupats.
