Val més que hi vagis tu
Millor i pitjor són dos adjectius comparatius que mai han tingut en català la vitalitat que tenen en castellà. Sonen especialment malament davant els participis. El millor dit de tant sentir-lo l’hem fet una mica nostre. Però dir d’una convidada que és la pitjor vestida o d’un plat que és el millor elaborat fa mal a l’orella. La normativa no ho condemna, però qui busqui un dring genuí hauria de decantar-se sempre per més ben i més mal. Tampoc sona del tot bé el millor de Millor no veure-ho o Millor que ho deixem córrer. No és incorrecte, però en aquests casos val més val més. En canvi, És el millor llibre que ha escrit o És el pitjor alumne que tinc sonen impecables.
