Bocamolls i xivatos
Hi ha un purisme que, amb la millor intenció, vol barrar el pas a qualsevol mot d’origen castellà, per més arrelat que estigui en l’ús. Per no acceptar xivato forçaria tant el sentit de bocamoll que al final ja no sabríem què vol dir. Un bocamoll és algú que no sap guardar secrets, que diu el que convé callar, que se li escapa tot. Sense mala fe, per pura incontinència. Un xivato, en canvi, és algú que delata, a posta, amb mala fe, sabent que perjudica. Delator és d’un altre registre. Un espieta sobretot espia. Confident és un terme policial. Xerraire vol dir que parla molt i és també sinònim de bocamoll. Xivato, xivar, xivatada són catalans perquè fa molts anys que els fem servir i no en sabem prescindir. Si l’IEC ens deixa dir xarlatà, un italianisme passat pel castellà que no ens fa tanta falta (tenim engalipador, entabanador, arrencaqueixals), per què ens priva de xivato? ¿És un altre mot maleït perquè acaba en o? Per sort el D62 i l’ÉsAdir accepten xivato i els seus derivats.
