LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, passejant per Barcelona, vaig trobar-me amb unes dones que demanaven diners. A prop d’un bar, asseguts a les taules de fora hi havia uns homes que les estaven mirant. Més tard es van començar a riure d’elles tirant monedes per terra i cada vegada que s’ajupien cridaven: “Oleeé!” Aquelles pobres dones recollien tot el que podien. Després les feien ballar i si ballaven, els hi tiraven més monedes. Els homes no paraven d’humiliar-les. És clar que a aquelles dones no els hi importava com les estiguessin tractant, el que realment volien eren els diners.

Però l’ésser humà té un valor, independentment de la seva situació econòmica, social i cultural, i un respecte que s’ha de tenir i ser tolerant amb les altres persones. Aquest concepte no tothom el té clar, ho podem veure, per exemple, en el comportament menyspreable que tenien aquells homes.

He arribat a un punt en el qual penso que el menjar és un plaer de la vida. Hi ha poques coses quotidianes que donin tant de plaer com un bon menjar i cap ésser humà hauria d’estar exclòs de poder obtenir-lo.

Gaudir del menjar no té res de dolent, fins al punt de fer-ho en excés; menjant sense control aquells aliments que ens fan temptar. És per això, que hem de ser conscients i saber decidir quins aliments són saludables pel nostre cos i quins no ho són tant.

Hi ha persones que decideixen deixar de banda aquells aliments que els hi provoquen plaer per diferents raons. Normalment això costa molt, ja que quan més evitem conscientment un aliment, el desig de consumir-lo augmenta fins que la persona al final no es pot resistir a la temptació.

Ja sigui per moments d’avorriment, estrès, nerviosisme o ansietat, tenim aquella sensació de necessitat de menjar perquè sabem que, passi el que passi, ell sempre estarà allà per complaure’ns.

El tic-tac del rellotge no em deixa dormir. No para, no s’atura en cap moment. Això em fa pensar. Si hi ha alguna cosa a les nostres vides que hem d’apreciar, és el temps. Des que naixem tenim com un rellotge intern que comença a córrer com un rellotge de sorra. Ens va formant segons el que vivim, cada persona l’ocupa d’una manera diferent i això depèn d’on es neix, amb qui estàs envoltat i el com. Cadascú escull el seu camí i els motius pels quals fer servir el seu temps i consisteix també a acceptar les seves conseqüències, però no tothom el valora, ja que un cop passa no retorna.
I és aquí quan cau tota la sorra del rellotge i es queda totalment buit, perquè és clar, tot té un final i s’ha d’aprofitar cada instant. De fet, jo podria estar fent alguna cosa millor en aquest moment que estar escrivint això.