LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jo crec que la dignitat és un sentiment que tenim de nosaltres mateixos i un pensament que tenim dels altres i que és propi i individual de cada persona. La dignitat va acompanyada de la moralitat, de la raó, de l’experiència i dels coneixements.

Quan ens referim a què hem perdut la dignitat és quan tenim un sentiment de culpa per una acció que sabem que està mal feta i, tot i així, la fem, o ens la recorden, jutjant-nos.

Tenim dignitat perquè vivim en societat? O, si visquéssim sols també en tindríem? I com se suposa que es recupera la dignitat? Només un mateix pot jutjar la seva dignitat i saber quan l’ha perdut, encara que altres persones et puguin jutjar de no tenir-la. Això només ho sap un mateix. Però fins a quin punt influeix la resta de persones del teu voltant? Hi ha persones que fan el mal sabent que això no està bé i no creuen que, per aquesta raó, hagin de perdre la dignitat. En canvi, hi ha d’altres persones que, amb una petita cosa mal feta, ja es pensen que l’han perdut.

La dignitat és un sentiment com la moralitat que és individual i lliure i diferent per a cadascú, i ens afecta de manera diferent. Si hi hagués un món on tothom fos bo i tingués bona fe, no hi hauria ocasió de perdre la dignitat.

Les persones amb qui compartim la nostra vida, ens fan sentir a gust perquè són amb les que volem estar: la família, els amics, els amors…

Com ens movem? I amb qui ens movem? I per què ho fem amb aquelles persones i no amb unes altres? De què depèn de fer això que fem? Estem i volem estar amb aquelles persones amb les quals compartim gustos i que ens fan sentir bé. I, pot ser, fins i tot, que compartim moltes més idees de les que pensem. El que em fa seguir amb les persones que anem, és tenir un objectiu comú, una felicitat comuna; fer aquelles coses com jugar, un esport, dibuixar, ballar, cantar, caminar… Tot el que ens provoqui una satisfacció.

Què fem per ser feliços? Com som feliços? Fent el que ens agrada som feliços i això ens provoca plaer. Si som amb les persones amb les quals volem estar, som feliços només pel fet d’estar amb elles. I si fem el que ens agrada, això ens provocarà un plaer major.

Per què treballem? Treballem perquè és el que volem o perquè és el que s’ha de fer? Treballem per guanyar diners i poder fer coses que ens agraden i així ser més feliços? Però si treballem, també traiem temps per fer aquestes coses.

La societat ens inculca unes responsabilitats. Una d’aquestes és la d’estudiar. Però, pensant-ho bé, jo no m’he compromès amb ningú per anar a l’institut. Tot i així, haig d’anar-hi perquè se suposa que és el millor, per formar-me i aprendre. Per tant, el que busquem és un equilibri entre passar-s’ho bé i complir amb les nostres obligacions.

Es presenten diferents opcions: buscar una feina d’alguna cosa que ens agradi; tenir un treball amb un bon sou, que ens doni una felicitat més material; o bé, treballar, per necessitat, en un treball que no ens agradi.

Tenim tots una llibertat d’acció, però aquesta va molt condicionada amb la societat i amb les obligacions que hem de fer. De tenir-la, la tenim, però realment fem el que volem? Ningú ens obligarà a treballar, però és el que s’ha de fer per menjar, vestir-nos i moure’ns, per tenir una vida mitjanament feliç.