LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia vaig anar a Barcelona a la nit, feia molt de fred i, a més a més, també plovia. Em va cridar molt l’atenció trobar-me cinc o sis indigents al carrer, dormint junts, aixoplugats sota uns cartons fets malbé per mantenir la seva calor corporal.

Em vaig preguntar com era possible que succeís això en ple segle XXI, on els avenços tecnològics han arribat fins on han arribat. Per què ells no tenen els mateixos drets que els altres? La resposta és ben senzilla: diners. Vivim en una societat capitalista i condicionada, per tant basada en els diners, on qualsevol ésser humà amb poder adquisitiu pot fer el que vulgui a la seva conveniència.

Hi ha un 1% de gent que controla el 50% dels diners del món. És aquesta mateixa gent la que provoca aquesta situació d’indigència. Si els éssers humans som racionals, no seria la racionalitat mateixa la que ens hauria d’impedir realitzar accions d’aquesta mena? Això significa que aquest 1% no es demostra a si mateixa la seva pròpia racionalitat, per tant són immorals. És a dir, som els ninots d’uns porcs satisfets, com diria John Stuart Mill.

La principal característica que ens diferencia dels animals és la racionalitat, però també la dignitat. Si ens arrabassen qualsevol d’elles, automàticament ens convertim, en què? En un animal sense cap dret. Els indigents que vaig veure no en tenien pas de dignitat, sinó que els hi havien arrabassat. Potser no són persones? Sí, sí que ho són, però és el govern qui no les reconeix com a tals.

Fa un dia gris que amenaça pluja. Mentre miro el cel assegut el sofà davant la llar de foc, assaboreixo aquest petit moment de tranquil·litat, no se sent res, només l’espetec de la llar de foc que dibuixa relleus amb les seves flames. M’agraden aquests dies tranquils en què puc gaudir d’una bona lectura sense que ningú em molesti. Moments com aquest contribueixen a la felicitat, són petits plaers que, a vegades, costen de trobar en el dia a dia.

De sobte, sento un soroll, aixeco el cap i miro cap al finestral. Sí, el que em semblava, ha començat a ploure, un motiu més que arrodoneix aquesta tarda grisa i tranquil·la. Mentre llegeixo estirat al sofà i tapat amb la manta, noto davant meu l’escalfor de la llar de foc i escolto les fines gotes de la pluja que cau sobre la terrassa. Quin moment tan especial! La vida està plena d’aquests moments, moments que ens omplen de felicitat i ens ajuden a gaudir de la vida.

Encara que no podem deixar de banda que també hi ha altres moments no tan bons, o fins i tot molt dolents. Però fins i tot aquests, els dolents, ens serveixen per aprendre, per saber, una mica millor, aprofitar tot el que tenim; donar valor a les petites coses que ens omplen els dies i donen sentit a les nostres vides.

Buidar o no buidar el rentaplats. Aquest és el gran dilema que avui, dissabte, se m’ha presentat. Pujo a esmorzar aviat, cosa rara en mi. Obro l’armari per agafar un plat i veig que no n’hi ha cap. Tot seguit, obro el rentaplats, que està net, i n’agafo un. Llavors m’adono que hauria de buidar-lo. Però vull aprofitar el dia, ja que avui, per molt estrany que pugui semblar, no tinc deures.

Tinc dues opcions: buidar el rentaplats o no buidar-lo i fer altres coses. Si el buido, no faig el que vull encara que estigui fent el correcte. Si no el buido, faig el que vull però no és el correcte. Sé que el fet d’endreçar-lo només em portarà cinc o deu minuts, però m’estimo més fer altres coses per distreure’m.

He pensat a aprofitar el dia al màxim fent tot allò que m’agrada, perquè fins ara no he tingut temps i no tinc ganes de perdre’l ara buidant el rentaplats. A més, segur que algú amb més estones lliures que jo ho farà…

Escoltaré una mica de música i miraré una pel·lícula que ja fa molt que vull veure i quedaré amb els meus amics. Ja tinc gairebé tot el dia ocupat però potser hauria de buidar-lo una mica, ho sé. Els meus pares ja tenen prou feina, però no em ve gens de gust fer-ne. Saps que et dic? Me’n vaig a mirar una pel·lícula, que vés a saber quan tornaré a tenir un altre dia lliure…