LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sóc a la plaça Catalunya amb els meus pares, estic assegut en un banc i converso tranquil·lament amb ells. A l’altra punta, observo una dona asseguda a terra, demanant diners i uns turistes estrangers joves, que semblen seguidors d’un equip de futbol, li tiren monedes per veure com les agafa amb ànsia, arrossegant-se. Aquests joves no deixen de riure, sembla que no han vist mai un pidolaire.

Posteriorment, aquests homes, li demostren a la dona, d’una manera exagerada, que tenen molts diners, agafen alguns bitllets de poc valor i els cremen davant de la dona, burlant-se d’ella. M’impacta aquesta situació, però, estic situat lluny d’ells i en aquests moments vaig amb crosses, no tinc massa ganes d’anar a recriminar-los per la seva immoralitat. Així que faig veure que no me n’adono i segueixo parlant amb els meus pares.

En arribar a casa, al vespre, a les notícies apareix exactament el que he vist amb els meus ulls en directe, i m’he sorprès. Després d’haver reflexionat, m’he adonat que encara que m’hagués costat arribar-hi fins allà amb les crosses, hauria valgut la pena dir-los un parell de coses a aquells turistes ignorants que trepitjaven la dignitat d’un ésser humà.

Jo sóc esportista, ho sóc de naixement. Ho porto a la meva sang i m’enorgulleixo. Em sento un privilegiat, perquè no tothom ho pot dir; em sento realitzat fent el que faig. Et fa sentir d’aquella manera tan especial, que només reconeixen els esportistes; aquella sensació de superar els teus límits cada dia lluitant contra corrent, contra la pluja, contra l’adversitat i contra el rival.

Ara per ara, estic en aquesta situació: sobre la bicicleta, porto 90 quilòmetres, estic situat a Blanes i, per arribar a casa, encara he de recórrer 50 quilòmetres més. Porto un cansament a sobre que no m’aguanto, tinc molta gana i estic patint. Malgrat això, sabent la duresa, constància i patiment que requereix aquest esport, faig això perquè m’agrada, perquè penso que em fa feliç. Hi ha una sensació que és incomparable. Quan s’apropa la meta, la tensió augmenta de manera progressiva, els músculs em pesen. Tinc certs dubtes de si podré arribar o cauré desplomat d’esgotament. Però continuo cada dia superant-me a mi mateix fent petit aquell cronòmetre que, en un principi, semblava que girés d’una forma vertiginosa. Cada dia em sorprenc més a mi mateix.

Són les 9 h del matí. M’acabo d’aixecar del llit i els meus pares estan treballant. Com sempre, la meva mare m’escriu un full amb les tasques que he de fer durant el matí del dissabte, a vegades són moltes i a vegades només una. Amb poques ganes de veure el que he de fer avui, baixo al pis de baix i miro el full, per casualitat només he de fer una tasca: escombrar el jardí.

Mentre escombro el jardí, una pregunta em martelleja el cap: “per què he d’estar fent això i no estic al sofà mirant la televisió o fent una altra cosa millor?” La resposta se m’acudeix al cap d’uns minuts i és molt senzilla: és la meva responsabilitat. Sóc lliure i puc escollir de fer-ho o no fer-ho, però, si ho faig, la meva mare m’ho agrairà i si no ho faig, s’enfadarà. Al final decideixo acabar-ho i fer-ho amb més ganes de les que he començat.

Quan arriba la meva mare, òbviament em dóna les gràcies i estic content perquè sóc conscient del que he fet, fer cas a la meva mare i ajudar-la.