LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El 10 de desembre de 1948, l’Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, va aprovar i proclamar la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d’un document de trenta articles en el qual se subratllen els drets humans considerats bàsics i que s’apliquen, sense excepció, a tots els éssers humans.

Un d’aquests trenta articles, en concret l’article vint-i-cinc, diu que tot ésser humà té dret a un nivell de vida adient; però jo em pregunto, si és un document que s’aplica sense excepció, a tots els éssers humans, perquè hi ha gent que no té casa, ni menjar… ni res? Per comprovar-ho no cal anar-nos a països del Tercer Món, en veig cada dia al metro, al tren i em pregunto: “En quin moment la societat ha renunciat i ha oblidat els Drets Humans? On està la nostra dignitat?”

Jo veig que la gent no hi pensa, deu ser per pur egoisme a perdre el seu estatus i els seus privilegis comprats amb diners. Mentre ells visquin bé no voldran pensar en l’infern que està passant la gent que no té res. El consumisme i el materialisme s’han apoderat d’aquesta societat podrida i, com deia John Stuart Mill: “Els ignorants seguiran sense voler saber res sobre el món i es quedaran amb el seu propi bé”.

Això és el que estableixen les ètiques materials, perquè així és la naturalesa humana. Egoista. I a mi em sembla immoral.

Segons el diccionari, la felicitat és un estat de molta satisfacció espiritual i física.

Però per a mi, la felicitat és aixecar-me cada matí sabent que tinc el privilegi d’anar a un lloc on tenir l’oportunitat d’aprendre i això em fa ser feliç. Anar caminant cap a l’institut i pensar que, a l’hora del pati, passaré una estona amb les meves amigues, amb aquelles amb les que ric i ploro. Aquelles amb les que comparteixo mil experiències i fan que el meu dia a dia sigui cada cop més divertit i especial, això em fa sentir feliç. Sentir el timbre de l’institut a les 14.45 per arribar a casa i poder gaudir, per fi, del dinar que em va fer ahir a la nit la meva mare. Això també m’omple de felicitat. Quan a les 17.30 sento la porta del carrer i la veig entrar. Aquestes petites coses són les que hem d’apreciar perquè s’acaben i no tornen. Això és el que em fa sentir feliç.

Per tots aquests petits moments i per molts altres, m’esforço per ser feliç i donar felicitat a la gent que m’envolta i m’ajuda sempre.

De totes maneres, no hi ha cap obligació de ser feliços en tot moment. La felicitat, en tot cas, és intentar apreciar el que tens. Encara que vivim moments molt difícils, una mirada, un somriure, veure un nou dia o sopar cada nit junts, això és el que em fa apreciar el que tinc.

I ben diferent és la realitat que li passa a tanta gent que pateix guerres i que ha de marxar del seu país perquè la seva vida no té cap valor…

No puc plantejar-me que és la felicitat si miro al meu voltant, en el món on vivim, perquè per desgràcia, aquesta, depèn d’on hàgim tingut la sort de néixer.

Uns 160 llebrers són abandonats cada dia, només a Espanya. Això em fa pensar sobre el deure i la responsabilitat que tenim de poder canviar, aquesta cruel realitat. Reflexionem. Més de 55.000 llebrers a l’any són penjats, llençats a pous i maltractats en general… Quan ens comprometem a tenir un llebrer com a animal de compañía, que en aquest cas ho ha passat tan malament, ens estem comprometent a donar-li tot allò que li ha estat negat i també a proporcionar-li una llar. Hem de ser conscients de tot el que comporta tenir un animal que hem de tractar sempre com a un igual.