LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Qui mai s’ha sentit utilitzat? O, qui mai ha utilitzat a una persona com a mitjà per aconseguir un altre objectiu? A ningú li agrada ser utilitzat i tothom sap que fer-ho és immoral, no és digne del mateix ésser humà. Tothom té els seus interessos i capritxos, i poques persones trien decisions adequades per satisfer-se a un mateix: és difícil decidir i és massa fàcil culpar als altres, fins i tot potser difícil considerar que tots els nostres actes són humans i morals.

Malauradament, hi ha gent de tot tipus, gent molt egoista, hipòcrita i poc digne de considerar-se humana pels seus actes; com totes aquelles persones que s’aprofiten d’individus amb grans fortunes i no pel fet d’estar a gust amb ell o amb ella. Totes aquelles persones que a l’hora d’escollir amb qui han de treballar, trien a aquella persona perquè tenen la garantia que ho farà tot. Persones que pretenen ser amigables per fer-se amic d’un altre amic… Són exemples indignes del que ha pogut fer qualsevol persona. Tots aquests actes els podem considerar morals i dignes? Evidentment, no.

Són poques les persones que, veritablement, actuen sempre de bona fe i voluntat, sense esperar res a canvi. Tothom que vulgui merèixer-se ser pròpiament un ésser humà, hauria de ser honest, respectuós i humil davant de cada decisió que pren, doncs tot el que fem, si ho fem bé, ens fa més humans i més dignes de ser-ho.

Les persones tenim moltes metes, molts projectes pel futur, moltes il·lusions; i qui diu que no les puguem arribar a aconseguir? Estem en una època de trànsit i canvi, l’adolescència, tenim moltes inseguretats i dubtes sobre què farem en el futur i si el que ara estem fent no ens fa del tot feliç perquè en un futur ho hauria de ser?

Per ser feliç no cal tenir grans coses, ni una gran casa, ni milions d’amics… A vegades t’has de parar a pensar una mica la situació d’altres persones o simplement d’altres cultures (les seves lleis, els seus drets, la seva economia…) poden de veritat ser felices? Algunes si i algunes no. Arreu del món hi ha molta pobresa, molta fam, nens amb pocs recursos d’anar a l’escola i gent que s’esforça per la seva família perquè puguin tenir algun aliment per a la seva subsistència. Mentre que nosaltres, ens queixem de la nostra pròpia vida: perquè hem d’anar a l’institut?, per què no puc tenir aquest objecte i els altres si?… Potser ara no valorem les oportunitats que ens han donat i si ara no ens agrada ni ens fa del tot feliç el que fem, potser en un futur agrairem que gràcies a aquestes oportunitats i tots els mitjans possibles que hem tingut al llarg d’aquest viatge hem trobat el sentit de la vida i el que de veritat ens fa feliç.

Avui ha plogut. M’he aixecat sense ganes d’anar a les classes d’anglès de cada dimarts. Potser és pel mal temps, o simplement una mandra que qualsevol persona pot tenir en un dia així. Tot i això, segueix sent dimarts i a les 6.30 h començaran les classes.

Tot i ser un d’aquells dies per quedar-te al llit sense fer res… Sóc conscient que faria malament no anant-hi. És una obligació i, per tant, sé que és moral complir-la. Així doncs, sense cap excusa: ni pel temps ni per la meva mandra ni pel meu bé. Em poso les sabates i surto de casa.