LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Independentment del nostre sexe, de la nostra religió o del nostre color de pell, compartim un valor que és la dignitat.

Tots tenim el nostre orgull i, per molt que experimentem moments difícils a la nostra vida, hem de tenir la força interior que ens manté ferms i ens ajuda a seguir endavant amb un somriure.

Però quant a la violència de gènere, els indigents… Aquí és on perdem aquesta dignitat per circumstàncies de la vida. I després, costa molt tornar-la a recuperar i necessita el seu temps. Tot i així, és possible.

El terme “dignitat humana” costa de definir i no sempre es pot expressar amb paraules, però tenim les eines suficients per a no perdre-la mai i intentar ser tolerants amb aquells que ens envolten.

Un bon exemple seria quan un company de l’escola ens assetja i no ens deixa en pau burlant-se de nosaltres. Aquesta conducta és inacceptable i no l’hem de tolerar.

Hem de reconèixer que som importants, que no hem de deixar-nos controlar per ningú, i que hem de valorar-nos com a persones que som i acceptar-nos com a tals.

Tots sempre ens queixem perquè ens agradaria tenir allò o allò altre, però perquè volem tantes coses? Si amb ben poques podem ser feliços igualment…

Sempre volem més del que tenim i pensem en el que desitgem. Això no és res dolent. Potser és el que ens fa feliços, el fet de pensar-ho. En tot cas, assolir tot el que desitgem sí que pot arribar a ser un inconvenient. Per exemple, a mi m’agradaria tenir una casa més gran. És obvi que no me la compraré per satisfer el meu desig, perquè no puc comprar-me-la, però tal com estic en el meu habitatge actual, estic bé.

És per això que mai assolim la màxima felicitat perquè no podem aconseguir tot allò que volem, tot sent feliços. Això respon al fet que la felicitat l’assolim tots en algun moment donat i és en aquell moment quan realment ens sentim satisfets.

L’amor és un sentiment que realment no es pot expressar amb paraules, ni de bon tros. I el fet o l’acció d’enamorar-se és ben difícil també. Cada persona és o hauria de ser conscient de qui s’enamora i de qui no, però no tothom ho veu de la mateixa manera.

Hi ha algú, que no recordo qui és, que em va confessar un dia que, amb quaranta anys que té, no sabia si s’havia enamorat o no. Em va dir que havia estat amb moltes noies, però que aquella sensació de sentir papallones a l’estómac o bé quan et suen les mans i no pots mirar a aquella persona, no ho havia sentit mai. En canvi, sí que havia estimat i moltíssim a una d’elles.

És per això, que com que no ha sentit allò que tothom diu que sent quan s’enamora no sabia si ho havia fet o no. Al cap i a la fi, tots hauríem de saber i ser conscients dels nostres actes, del que fem i del que deixem de sentir, per molt que estiguem confosos. Hem de tenir la suficient llibertat per expressar-nos i dir tot el que sentim.