LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sempre hi ha moments en què tens ganes de desconnectar de tot i de tothom, vols estar sol i pensar. Així doncs, un dia a Holanda, quan estava a casa la meva àvia, em va venir un d’aquells moments i vaig agafar la meva bicicleta per anar a fer una volta pel poble on estàvem.

Durant tot aquell temps estava a gust i només feia que pensar en els meus problemes, en com solucionar-los i en el futur. Vaig decidir que ja era hora de tornar a casa, però jo sempre estic dubtant de si fer una cosa o no, de tornar-la a fer o no.. En aquell moment, estava pensant si tornar a fer una volta o no mentre mirava el cel, i, de sobte, em vaig trobar a terra perquè vaig xocar contra un cotxe. No volia aixecar la mirada, ni tan sols moure’m, per si veia a la gent rient-se de mi o si creien que era la típica espanyola que volia crear problemes a altres països. La meva dignitat es va enfonsar i em vaig sentir molt malament.

En passar aquest incident, la senyora que estava dins del cotxe va obligar als meus pares a pagar els danys que li havia causat al seu cotxe, encara que l’única que va sortir mal parada vaig ser jo. Tot el temps que ells van estar discutint a casa, jo el vaig passar a la planta de dalt, amagada, perquè em feia por anar al menjador i que em miressin amb mala cara i m’esbronquessin. Un altre cop la meva dignitat es va perdre en aquell moment.

La felicitat per mi és imprescindible en aquesta vida, jo sé que en algun moment seré feliç. Pot haver-hi moments de tristesa, dolor o simplement de voler desaparèixer d’aquest món, però el sentiment en el qual es basa aquest escrit és el més positiu, alegre i el que dóna ganes de viure.

La cosa que sempre m’ha fet molt feliç, és la dansa. Em sento així quan hi penso i quan hi ballo perquè m’agrada. Mai he pensat en una vida sense això. En qualsevol moment que hi penso, em surt un somriure que em costa fer fora de la meva cara.

Sempre em passa el mateix, no em puc concentrar. He de fer els deures, però no puc, estic pensant en les meves coses, en el que m’ha passat o em passarà. Tinc el mòbil que no em para de sonar perquè la gent em parla tot el temps. Estic mirant la televisió que m’hipnotitza i després em ve una cançó al cap cosa que em porta a tenir ganes de ballar. Però els he de fer perquè si no em posaran un negatiu i em sentiré com si no fos prou intel·ligent per fer-los. La qüestió és que sí que puc i sé fer-los. Ara m’hi poso, seriosament. Paro la televisió, deixo el mòbil i em concentro. Quan els acabi, amb el temps que calgui, sense pressa, em sentiré bé amb mi mateixa, sense tenir aquell mal d’estómac quan em demanin els deures i no els tingui.