LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com cada dia em trobo el diari sobre la taula del menjador i només obrir-lo el veig ple de desgràcies sobre l’agressió, l’esclavitud, països enfrontats, condicions de vida pèssimes…

Com pot ser que l’espècie humana deixi que passi això? Com ens podem quedar amb els braços plegats, sense fer res, veient com l’ésser humà destrueix el món d’aquesta manera?

La gent que té aquesta mentalitat, al voler el mal, no és humana. No puc admetre que, en la societat actual, es permetin el luxe d’utilitzar, enganyar i sotmetre a il·legalitats a les dones i els nens; això no té cap perdó. Mai entendré com es pot ser així, sense escrúpols ni miraments, només per obtenir el bé personal sense donar importància als altres.

En aquests casos, podria definir que l’home no és moral simplement pel fet de no tenir dignitat ni consciència, ja que, en un moment, pot perjudicar la dignitat dels altres, és a dir, ens pot prendre el valor de ser persona.

Què hagués passat si jo hagués nascut a un país com els d’aquests nens tan innocents i treballadors que per uns quants cèntims es juguen la seva salut? I, per contra, nosaltres, encara ens donem el valor de comprar aquelles peces de marca tan cares que han costat moltes vides i no en som conscients. I si m’haguessin enganyat, agredit, advertit, obligat…

No penseu que això no pot continuar així? Les coses han de canviar, aquesta societat no va enlloc. Si ara ens destruïm d’aquesta manera a nosaltres mateixos, què passarà en el futur?

Sóc feliç tal com sóc, amb tot el que tinc i amb tot el que m’envolta. Tinc tot el que necessito, per tant em comprometo a viure una vida plena de felicitat; vivint cada moment, orgullosa del viscut i envoltada dels que m’estimen i estimo.

Pensar en els records i en el que vindrà em fa ser feliç, ja que estaré acompanyada en cada moment, dedicant-li un somriure en el record més petit de tots perquè per poc que sigui m’ha fet sentir bé.

Estic orgullosa de la vida que m’ha tocat, ja que jo mateixa m’he proposat d’anar-la canviant cap al millor bé personal i estic segura que si segueixo així, la recerca que tant m’agrada transmetre serà cada vegada més gran cap a mi i cap als altres.

Només en pensar el que m’espera d’aquestes dues setmanes plenes d’exàmens, ja em desmotivo. Hauré d’estar moltes hores concentrada en el més important ara en mi: els estudis. I penso que seran molt avorrides, ja que no tindré cap dia per poder anar a treure al cavall o a comprar amb les meves amigues. M’hauré d’organitzar el temps per poder fer tot el que hauria de fer. La part positiva de tot això és que, passats els exàmens, tindré tot el temps del món per fer el que tant desitjo, el que ara mateix encara no puc fer.
Tot i així, sento una pressió en el que m’espera per part dels meus pares, ja que em jugo la nota del primer trimestre. Això tampoc m’ajuda gaire, però he de mirar de lluitar, ja que ells ho fan pel meu bé. Jo sé que no tot sortirà bé, però ho procuraré. Intentaré millorar i no desviar-me dels meus límits. Espero i desitjo que tot em vagi bé, que jo estigui satisfeta dels meus resultats i que els meus pares continuin orgullosos del meu treball i esforç.