LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Vaig entrar al metro un divendres a la nit. No tenia bitllet i havia de treure’m un viatge de la màquina de venda. Quan estava buscant els diners, vaig notar com algú em donava cops en el meu braç dret. Em vaig treure els cascos i un noi jove, devia tenir la mateixa edat que jo o potser un o dos anys més, em va dir que ell em passava amb el seu bitllet. Era un noi moreno, vestit amb roba esportiva i amb una carpeta plena de papers. Ens vam apropar a l’entrada i ell va picar el meu viatge. Jo, somrient, li vaig agrair d’una forma bastant tímida. Estava bastant sorpresa, com per a poder dir qualsevol cosa… I quina casualitat! Vaig anar a parar a la mateixa andana que ell, i va asseure’s pel final. Ell em mirava i jo a ell també, però va treure la mirada i es va posar a observar aquella carpeta que portava.

El metro va trigar uns 10 minuts a arribar, i jo, de tant en tant, el mirava, però ja no vaig veure que ell em mirés més. En el meu cap van començar a passar molts dubtes, i jo no entenia res. Quan va arribar el tren no li vaig dir res, ni tan sols em vaig posar al mateix vagó que ell, només vaig seure a un lloc on el podia veure. Ell va baixar a la mateixa parada que jo, però ell va canviar d’andana. Jo el vaig mirar des de l’altra andana i, de tant en tant, em feia alguna mirada. Finalment vam pujar al mateix temps, però en un metro diferent, i ja no em va tornar a mirar en pujar al seu vagó.

Me dan rabia muchas cosas. En la sociedad en que vivimos todo es superficial. Si se trata del físico de la persona y ésta no encaja en los perfiles, es totalmente criticada. Pero, en cambio, si está físicamente bien, es aceptada por todos. Ninguna persona se fija en otra que no tenga un buen físico, y quien diga lo contrario, miente totalmente. En ningún momento, nadie se fijará en el carácter o la conducta de las personas. Nada por el estilo.

También me da rabia ver como hay gente que te pide mucho y espera cosas de tí, y en cambio, no hace absolutamente nada por tí. Ver como hay gente a tu lado y al día siguiente ya no está. Y con suerte, alguien te hará caso y quizá se acuerde de ti.

La gente, a la que tienes más cariño, es la que menos te suele valorar. Mientras que tú, intentas ayudar y nunca es suficiente. Y lo que más rabia me da, es cuando te dicen que has cambiado, después de no recibir respuesta, alguien te recrimina que has cambiado sólo por darte cuenta de las cosas.

Finalmente, lo que más odio es cuando ponemos nuestra fe en los demás y después los que están a nuestro lado, nos fallan.

Em sembla increïble que només en un mes s’acabi aquest any i comenci un altre de nou, amb moments i experiències noves. És impressionant el fet que ja hagin passat gairebé 365 dies. Això vol dir que tinc més moments i més records en el meu cap, que probablement d’aquí a un temps ja no recordaré, però que potser m’han fet canviar i marcar un abans i un després. I si en un futur em parés a pensar, el més probable és que m’adonés d’això. Ara mateix, sí que puc notar els canvis en el passat, com per exemple, si he canviat com a persona o si tots els que estaven abans amb mi, actualment encara hi són. Així que com més moments visquis, més canvis notaràs.

Gairebé les úniques persones que t’acompanyaran sempre i t’ajudaran en tot seran els de la teva família, malgrat alguns amics que sempre hagin estat amb tu o bé la teva parella. Penso que el problema realment està quan ens adonem massa tard del que ha passat o si, fins i tot, no ens adonem prou i seguim cometent encara els mateixos errors.

Potser d’aquí a un mes, en un dinar en família, el més probable és que trobem a faltar a algú de nosaltres, però penso que hem de comprendre que tots els que hi falten ja han format part dels moments de la nostra vida, siguin bons o dolents.