LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La meva germana és negra. L’Aina-Zeritu va néixer a Etiòpia, un país preciós ple d’olors i colors. Però pobre, extremadament pobre, fins al punt que no tothom pot viure d’una forma digna, amb un mínim benestar.

La vam adoptar quan només tenia sis mesos; la seva llengua materna és el català, la seva dieta la mediterrània i el seu equip el Barça. Ara té set anys i és una nena feliç, li encanta ser de color xocolata (com ella es defineix) i a l’escola i al seu entorn s’ha adaptat totalment i és acceptada sense diferències, com ha de ser, pel seu valor com a ésser humà, amb dignitat.

Però jo penso: quan creixi i ja no sigui una preciosa nena negra de la mà dels seus pares i germans, quan surti de l’entorn del poble que no l’ha vist néixer però si créixer, quan sigui una dona negra que camini sola pel carrer, llavors, també tothom la respectarà com ho fan ara? O hi haurà persones que la discriminaran per raó de raça amenaçant així la seva dignitat humana? Per desgràcia, segur que es creuarà amb algun miserable que li doni un tracte vexatori. Però allà estarem nosaltres, la seva família per recordar-li que camini amb el cap ben alt, orgullosa del seu preciós color de pell, i que no permeti mai ni per un moment que ningú li intenti prendre la seva dignitat humana.

Una amiga meva em va dir: “Saps Marc, tinc un conflicte d’interessos amb mi mateixa: m’encanta menjar coses dolces (referint-se, per exemple, a la brioixeria tipus croissant, dònut o a la xocolata en qualsevol de les seves varietats, etc.) però vull gaudir d’un bon cos, atlètic, que llueixi la roba i que agradi als altres i sobretot m’agradi a mi.”

Doncs pensant en les paraules de la meva amiga, entenc perfectament com es referia a què no sempre allò que ens dóna plaer durant un moment, més o menys llarg, és sinònim de felicitat. És més, de vegades passa tot el contrari: allò que ens fa feliços, sovint també ens fa patir.

Ella sentia un gran plaer mentre menjava un dònut, però no s’ha de confondre amb la felicitat; la felicitat li aportava el fet de gaudir d’un cos espectacular (i tot el que d’això se’n derivava, com sentir-se més segura de si mateixa, agradar-se, agradar els altres, sentir-se més saludable, etc.) i, aquest cos, l’aconseguia amb esforç i sacrifici, fent esport pràcticament cada dia, fet que no identificava com a plaent, més aviat al contrari en determinats moments (com quan havia de matinar per sortir a córrer, les lesions, el cansament, etc.).

Clarament, menjar un dònut li donava plaer i fer esport per mantenir un bon cos, li donava la felicitat, que no el plaer. Penso que és important que cadascú identifiqui allò que el fa feliç, i lluitar per aconseguir-ho, perquè encara que no sigui un plaer instantani, pagarà la pena la felicitat que se’n derivarà.

Era un dia qualsevol d’institut. Després del pati, vam fer classe d’anglès i, quan quedaven cinc minuts per acabar, la professora ens va informar que la de socials, no havia vingut… Tots vam fer gestos d’alegria!

Quan ens vam quedar sols a l’aula, tothom reia i conversava animadament, la situació va anar a més fins que una idea es va estendre: baixem al pati!

Alguns van marxar ràpidament, d’altres vam tenir més dubtes però, finalment, també ho vam fer; tota la classe havia sortit de l’aula. Mentre baixàvem les escales cap a la pista, un company i jo ens anàvem dient: hauríem de pujar a classe. Però els que estaven a prop nostre ens van dir que a la classe ens avorriríem fent deures i, tot i els nostres dubtes, finalment ens vam deixar convèncer encara que, per dins, pensàvem que ens enxamparien i que això no seria correcte. Tot anava molt bé, la primera mitja hora ens estàvem fent fotos, escoltant música… De cop, va aparèixer una professora baixant les escales que ens va fer pujar a l’aula. Tota l’alegria en baixar al pati es va convertir en mal rotllo i preocupació mentre tornàvem.

Va entrar el director a l’aula i es va enfadar moltíssim amb nosaltres, penalitzant-nos amb una falta per cadascú. El meu company i jo ens penedíem de no haver tornat a classe en el seu moment i haver-nos deixat convèncer per la resta.