LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A vegades, els meus amics i jo, fem la típica broma al dir “has perdut la dignitat” o “la teva dignitat s’ha anat volant”. Però, a què ens referim quan diem el terme “dignitat”? Per a mi, la dignitat és un deure que tenim les persones a ser tractades de manera justa i a reconèixer el seu valor. Però, hi ha persones que no tinguin dignitat des d’un principi? Les persones sempre tenim un mínim de dignitat, encara que cap persona sàpiga reconèixer-la.

D’altra banda, crec que una persona pot perdre la seva dignitat amb el pas del temps. Una manera fàcil de descriure això és pensar en una persona d’edat avançada. Tota la seva vida que ha estat independent, capaç de fer o d’anar on vulgui, i, aleshores, potser es posa malalt i ha d’anar a l’hospital. De cop i volta, ja no pot vestir-se per si mateix o ha de trucar a algú quan necessita anar al bany. En resum, que necessita l’ajuda d’algú. Pot ser que senti que ha perdut la dignitat i ha de suportar tota mena de coses que són compromeses o incòmodes, però les altres persones que els envolten, saben que ja és un home gran i necessita més ajuda de la que tenia abans. Tothom ho ha d’entendre, ja que en un futur tots serem els que necessitarem l’ajuda d’altres persones.

Segons Aristòtil, la felicitat és la finalitat última que ens proposem per naturalesa, és a dir, tots desitgem ser feliços, i com que som éssers dotats de raó, podem triar els mitjans que ens condueixin cap a la felicitat, realitzant-los de la manera més racional possible. Això se’n diu eudemonisme.

En canvi, Epicur diu que tots els éssers vius busquem plaer i fugim del dolor, és a dir, tenim el plaer com a meta de la vida, i hem d’assolir el màxim de plaer i el mínim de dolor. Aquest filòsof parla d’hedonisme individual, que tracta d’assolir el màxim plaer individual. Ell també diu que el principi de la moral és l’equilibri entre el cos i l’ànima, d’acord amb les nostres decisions racionals. I que existeixen els plaers estables, que consisteixen en l’harmonia produïda per absència de dolor en el cos, i els plaers positius, com el de l’alegria.

Jo crec que ser feliç és més important que tenir o sentir plaer, ja que segons quin tipus de felicitat tinguis, pots també sentir plaer.

Avui és Dimecres. Em toca fer de cangur del meu germà de sis anys perquè els meus pares han sortit i no tornaran fins a les set de la tarda. M’han donat un paper en què estava escrit tot allò que havia de fer. De cop i volta em sona el mòbil. És l’Albert. Em diu que dos carrers més avall de casa s’estan barallant dos nois. Em diu que vagi a veure-ho. Jo sé que la meva responsabilitat és cuidar del meu germà, però li dic que es quedi un moment sol a casa i que de seguida torno. Al cap d’una estona, quan arribo a casa, em trobo el meu germà plorant amb els meus pares davant. Els dic que he marxat un moment però em diuen que no hi ha excuses i que estic castigat. Quan me’n vaig a la meva habitació, reflexiono sobre el que he fet malament i, finalment, el que hauria d’haver fet, que era quedar-me a casa com m’havien dit els meus pares i cuidar del meu germà.