LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No parlo de fa gaire temps, quan encara quedava l’últim partit de la lliga BBVA, va sorgir la notícia que tots esperàvem, sobretot en lligues tan disputades, però que tots desitjàvem que no aparegués. Parlo ni més ni menys que dels famosos “maletins”. És cert que això no ve de nou, ja que és un tema molt parlat en les últimes jornades, però, de veritat potser què existeixin equips, amb falta de professionalitat, els quals acceptin un acte tan immoral com el suborn?

Aquest any han estat protagonistes el Granada i el Deportivo de la Corunya, últims rivals dels equips amb accés a guanyar el títol de lliga. Els rumors no van tardar a escampar-se ràpidament al mateix temps que les especulacions, els més racionals deien que era del tot impossible que un equip de jugadors d’elit realitzes un acte tan miserable i fora de tot plantejament ètic per un benefici tan material com serien els diners, d’altres simplement desconfiaven de l’honor de la directiva de tots dos equips.

És cert que es tracta d’un acte irracional i que, a priori, tots negaríem de seguida, però mai podrem saber el nivell d’amor propi d’una persona ni fins on està disposada a arribar per un bé material, així que, malauradament, no podrem conèixer la resposta a la qüestió del primer paràgraf.

Podríem confondre felicitat i plaer? La veritat, és que dit d’aquesta manera, podríem creure que són sinònims, però no és així. Per poder diferenciar el plaer de la felicitat, hauríem de pensar que, de les dues paraules, la felicitat és la finalitat última, la qual assolim passant per una sèrie de plaers.

Però perquè aquests plaers siguin perdurables i, per tant, puguem aconseguir la nostra felicitat, hem de tenir en compte que siguin uns plaers d’autorealització i no pas materials, és a dir, plaers estables i positius.

És així doncs com una persona podrà arribar a assolir el seu màxim plaer, la felicitat.

Avui, un dia normal i corrent com qualsevol altre, surto de l’institut sabent que ja és hora de descansar perquè és divendres. Arribo a casa i miro el mòbil, un missatge de grup pregunta si surto aquesta nit a sopar amb tots els amics. I sense pensar-ho dos cops els hi dic: “No! Tinc entrenament!”. Els meus amics molts cops es molesten per això. Què puc fer? La meva obligació és anar cada dia a entrenar i ser millor que el dia anterior. Però, qui m’obliga? Perfectament podria dir que sí i passar-ho d’allò més bé amb els amics i pensar l’endemà quina excusa li puc dir a l’entrenador. En canvi, no ho faig. Per què? Perquè des de petit vaig aprendre que un no arriba on vol sense complir amb els seus deures.