LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia, vaig començar a pensar en l’actualitat política del nostre país. No és gens estrany, ja que, normalment acostumo a fer-ho. Habitualment m’envaeixen els pensaments més dramàtics, els factors que realment et poden fer mal a tu i sobretot a la gent que t’importa, i aquest n’és un. El fet és que, el que em preocupava no era la incertesa política actual, sinó l’esperança que, els que finalment succeeixin l’actual govern, siguin honestos amb nosaltres i no abusin del poder que els concedim. Sí, és una democràcia, una bonica i perfecta democràcia, però no ho és tant com sembla.

Constantment apareixen nous casos de corrupció dins del govern, en relació amb aquest, o de gent poderosa. Així és com penso, ens estan prenent la nostra dignitat com a honestos ciutadans de carrer o realment estan venent la seva per uns zeros més al compte del banc?
El més sobtant és que els últims a entrar en l’espiral sense fi, han estat clars vencedors de les últimes eleccions. Així és com em qüestiono la capacitat humana i si al final hem evolucionat tant com ens creiem, o ens han fet creure.

És que a l’actual societat li han pres la capacitat de raonar? Sé que no tinc dret a jutjar les decisions alienes, però m’és impossible evitar-ho. Potser és que el sistema no està ben estructurat, o potser està tan ben planejat que des de ben petits ens preparen per manipular-nos en un futur, no ho sé. El que sí que sé és que, si aquesta espiral no és tallada de soca-rel, el futur que ens espera no és de color blau cel.

Vaig tancar els ulls, sentia com la lleu brisa d’estiu lliscava per la meva cara, el xoc de les onades componia una melodia que en aquell moment era meravellosa, immillorable. Aquell agradable sol d’estiu que, a poc a poc, anava escalfant la sorra on jo em posava estès.

Tot d’una, vaig començar a pensar en la situació i en el sentiment de benestar que m’omplia en aquell moment. Era allò la veritable felicitat? La sensació d’estar bé amb tu mateix i amb el que t’envolta, aquella sensació que et fa creure que no hi ha ningú més, només tu i la teva ment, envoltats d’una pau i serenitat profunda. Aquella sensació que realment et feia sentir en un núvol infinit de benestar.

Era allò la felicitat? No només es tractava d’una mera situació passatgera, que s’acabaria en un moment donat. En aquell moment m’era igual, podia ser que les immenses ganes de perdre’m en l’interior del pensament que m’anaven envaint, m’estiguessin ennuvolant la ment, no ho sé.

De mica en mica, aquells pensaments es van anar diluint en una son profunda, una son que tacava de negre l’interior més profund de la meva ment. Una son, que provocava que aquella sensació de felicitat s’anés esfumant en l’oblit.

L’altre dia vaig encendre el televisor amb la intenció de no pensar. Buscant en la programació em vaig topar amb una pel·lícula (en castellà) anomenada “Criadas y señoras”, ambientada en els EUA dels anys seixanta.

A poc a poc, el film em va anar captivant per les situacions que s’anaven donant, a vegades arribaven a un punt, fins i tot, surrealista. Va haver-hi dues escenes que, particularment, em van sobtar: la primera era que les criades de color eren obligades a fer les seves necessitats en un bany especial per a elles, segons les senyores blanques per evitar malalties o infeccions que portessin; l’altre era que els transports públics estaven separats en dues zones diferenciades i sense cap comunicació entre elles.

Quan va acabar el film tot allò no se’m va esborrar de la ment i vaig començar a pensar durant uns dies sobre totes aquelles situacions que el film ensenyava. Aquell racisme cap a les persones de color era evident, però com podia la població blanca tractar a la gent de color amb tanta superioritat i amb un cert punt d’odi irracional? Vaig intentar arribar a alguna conclusió. El primer que em va venir al cap va ser que històricament va ser així i, com si fossin micos de fira, tots seguien fent el mateix, ja que la situació era favorable cap a ells. Oblidant-se de la seva essència com a éssers humans, i amagant la seva consciència moral, podia ser que aquella gent hagués perdut el cartell de persones? Per a mi, sí.

Malauradament encara ara hi ha gent en el món que pensa i actua així, seguint les ensenyances dels seus pares o avis. És així com vaig arribar a una conclusió final: l’ésser humà és molt manipulable. I com a tal, ha de lluitar contra la malícia de la societat i exercir allò que el caracteritza: la racionalitat.

Tot allò que a l’inici buscava, va quedar col·lapsat amb un cop de realitat cap a mi mateix.