LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En una situació en la qual, malauradament, la gran majoria dels països i la seva població s’hi han vist involucrats en algun moment de la seva història, com és una guerra, no només es perden objectes i algunes possessions personals, entre d’altres, sinó que també els ciutadans que es veuen enmig d’aquesta situació, estiguin involucrades en la guerra o simplement siguin víctimes del que els alts càrrecs del govern decideixen, també perden la seva dignitat.

Milers de persones, en aquests moments, viuen en uns camps de refugiats amb unes condicions indignes en tots els aspectes. Però el pitjor és que som nosaltres els que els fem viure així. D’acord que no serà la gent del carrer la que hagi d’assumir la culpa que aquelles persones, que a sobre fugen del seu país deixant-ho tot a allà i perdent el que primer es perd en una guerra, els objectes personals, es trobin les fronteres tancades, no els deixin passar i els agrupin en una mena de càmping que no val res.

I també és cert que la culpa no serà d’una sola persona, sinó compartida. Gairebé segur que aquests exiliats que ara mateix viuen en aquestes tendes de campanya enmig de fang, quan plou, farien tot el que se’ls hi demanés per tal d’aconseguir entrar en un país, que potser està vivint en una gran crisi i que té sense-sostres que dormen en caixers automàtics en unes condicions semblants a les d’ells.

Admirablement, són capaços de caminar travessant tot un país sencer si els hi fa falta. Això demostra que aquests refugiats no tenen dignitat, se’ls hi ha arrabassat, com també casa seva, i la seva família en molts casos.

Quan em pregunten què em fa feliç no sé respondre sense pensar. Em fan feliç les petites coses que em trobo al dia a dia, com pot ser llevar-me una mica més tard del normal en un dia festiu, estar a casa mirant alguna pel·lícula interessant quan a fora és fosc i fa fred, escoltar música, treure un somriure a un nen petit…

De fet, de petita, quan em preguntaven què em feia feliç, sempre responia que era la meva joguina preferida. En aquell moment em devia fer sentir bé el meu osset de peluix. Però, a mesura que passa el temps, trobes que el que et fa feliç no és material i que gairebé no té res a veure amb tu mateix o a alguna cosa que posseeixis, que no té mida ni es concentra en un sol lloc, sinó que simplement és una petita gran cosa que et fa sentir bé i que no per a tothom és igual ni en el mateix grau.

Des del pis de baix em criden. La primera vegada ben fort. Tenen por que no ho senti. A la segona ho fan encara més fort. A la tercera criden amb un to de nerviosisme que fa fàcil palpar la seva desesperació. Però ara ja no cridaran una quarta vegada, perquè es cansen. El dinar és a taula, però jo ja sé quina és la seva estratègia. Al primer crit, comencen a preparar el menjar, al segon algú ha de parar taula, però si ningú ha baixat, comencen a parar-la ells, i al tercer estan fent el dinar. Per ajudar-los hauria de baixar al primer crit. Però no vull. Em fa massa mandra baixar els 16 esglaons que hi ha… Ja sé que ho hauria de fer perquè així l’ajudo, però la mandra normalment pot amb mi i opto per quedar-me fins al segon crit i baixar a mig parar la taula, perquè és quan l’han començat a parar… I, en canvi, col·laborar més a desparar-la.