LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Quantes vegades ens hem parat a pensar en totes aquestes persones que, ara mateix, a causa de la situació econòmica, es troben demanant almoina al carrer, sense casa ni família? Potser ens recordem d’ells quan veiem les notícies per la televisió o quan algú proper a nosaltres es troba en una situació semblant, però, quantes vegades hi pensem per nosaltres mateixos? Possiblement poques. I això per què? Per quin motiu hem de considerar totes aquestes persones inferiors a nosaltres fins a arribar a ignorar-les? No són persones com tots nosaltres?

I tant que sí! Són dignes i mereixedors de tot respecte i ningú té dret a riure-se’n, burlar-se’n ni a fer comentaris desafortunats perquè, com ja he dit abans, són persones que tenen dignitat; una dignitat que no se’ls pot treure, doncs un ésser humà no té preu i, per tant, és impossible trobar-ne un equivalent.

Si ens parem a pensar en la nostra manera d’actuar davant d’aquestes persones, ens adonarem que és molt lamentable, doncs intentem fer veure que no les veiem però que ens fan pena.

Potser hauríem de deixar de banda les ximpleries i, en lloc de sentir pena, fer realment algun petit acte que, a la llarga, pugui suposar una millora.

Actualment, vivim en una societat en la qual ens intenten fer creure que la felicitat es basa en objectes materials i en tot allò referent al consumisme, però, què és realment allò que ens fa feliços?

Anys enrere, quan érem més petits, respondre aquesta pregunta hauria estat fàcil: la nostra joguina preferida, els nostres pares, fins i tot anar a l’escola… Però ara, si ens preguntem això, trobar una resposta ens costa més. És veritat que moltes coses que comprem ens fan feliços, però n’hi ha moltes de no materials que encara ens en fan més. Amb això vull dir que, si prescindíssim d’aquests objectes materials que creiem imprescindibles, podríem seguir sent feliços amb els petits records de la infància, moments amb els amics, els somriures dels nostres familiars… Mentre que si invertíssim la situació, deixant de banda els sentiments positius però tenint tots aquells productes materials que volguéssim i que creiem que ens aporten felicitat, estic segura que no seríem tan feliços i que ens sentiríem sols i sense l’estimació de ningú.

Per tant, si el que realment volem és assolir la felicitat, no ens hauríem de preocupar tant en aconseguir el nou mòbil que ha sortit al mercat, ni aquell joc que tant ens agrada, sinó de trobar-nos a gust amb nosaltres mateixos i amb els que ens envolten, perquè és d’aquesta manera com som feliços.

Sóc a la meva habitació perquè estic castigada, i de cop i volta sona el mòbil. Una amiga em pregunta si puc quedar amb ella, i tot i que els meus pares no em deixaran sortir, dubto per un moment: sóc lliure de poder decidir allò que vull fer, però llavors també haig d’assumir les conseqüències que em porti i n’haig de ser responsable. Per tant, si d’entre les dues opcions que se’m plantegen escullo la de no fer cas als pares i sortir de casa, després seré jo la responsable i em tornaran a castigar. En canvi, si em quedo a casa estaré fent allò que és moralment correcte i tindré la consciència tranquil·la. Interrompo els meus pensaments i m’adono que encara no li he respòs a la meva amiga. Li dic que no podré sortir en tota la tarda i penjo el telèfon amb la satisfacció que he fet allò que estaba bé.