LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Qui sigui un ésser digne que llenci la primera pedra. Tothom dirà de saber què és la dignitat humana, tot i que poca gent l’haurà conegut, ja que és tant intrínseca com desconeguda, tant consistent com vulnerable. I aquest no és el problema, sinó que la gran majoria d’aquesta gent la perdrà sense haver-la apreciat, ni tan sols. I és que, a diferència del que es pugui pensar, és un fet categòricament autònom però, el pitjor de tot, en el rotund hipotètic cas, arribarem a ser dignes de què, exactament?

En el que estaríem d’acord, és que forma part de nosaltres connaturalment, i que, sense cap altre privatiu, constitueix la nostra pròpia essència. Som nosaltres.

D’altra banda, caldria pensar en la nostra dignitat com la part intrínseca de l’ésser humà que no assoleix en tota la seva vida però en canvi és agredida constant i indefinidament per nosaltres mateixos. Per aquest motiu, la història de la humanitat és més aviat la història de l’atemptat contra la dignitat humana. Per això, cada vegada que algú la cita, entren unes ganes terribles de deixar-se bigoti i conquerir mitja Europa.

Responent a la pregunta, és necessari tenir en compte que una persona està condemnada a ser-ho fins a la seva mort, i això la priva de l’alliberament de la seva dignitat? L’ésser humà s’ha adonat que no és res més que una passió inútil, que ha viscut enganyada des de la creació del foc i que s’utilitza aquesta miserable barrera diferencial per justificar la seva infinita feblesa. En aquest sentit, equivalem a un mosquit, a diferència que nosaltres vivim cent vuitanta vegades més.

Per tant, l’home, en canvi, ha de fer-se la pregunta de si pot perdre la seva dignitat. Ha evolucionat per qüestionar-se com serà d’insignificant aquesta pèrdua. Aleshores, ho resol adonant-se que és un valor exigu i que no li serveix, però que, sense ella, ja no li queda res. Ja no és res.

Si ara mateix se’t preguntés si ets veritablement feliç, què diries? En què o qui pensaries primer? I, per tant, què o qui et proporciona la felicitat? Què és el que et garanteix una vida plena? Però, més enllà de tot això, realment existeix el concepte de felicitat?

Ens enfonsaríem en un mar de dubtes sobre totes aquestes qüestions, però el que la meva pobra experiència m’ha assegurat és que sí; sí que existeix i, no tan sols això, sinó que constitueix un estat natural de tot ésser humà, on el problema que l’afligeix és que no cau en el compte que ja és felicitat. La porta incorporada quasi inconscientment i, tot i així, transcorre la resta de la seva existència buscant-la pertot arreu excepte on certament es troba, que no és altre lloc que en el seu interior.

Per tant, esmentaríem amb tota seguretat que es tracta d’un criteri de caràcter individual, però les persones no constituïm entitats separades, sinó que estem connectades, de manera que la recerca de la felicitat no funciona sense la dels altres. Parlem, doncs, de manera recíproca, car no existeix felicitat sense oferir-la als altres i, d’igual manera, tenint en compte que tractem amb un sentiment contagiós, s’ha de saber com incorporar-la al cos i a la ment.

Així doncs, l’evolució humana ens pot dir com som o com ens correspon ser, però mai com serem feliços, perquè aquesta responsabilitat recau en cadascun de nosaltres, en ningú més. El que converteix la felicitat en perceptiva, ja que serà la respectiva virtut de cadascú la que tindrà la determinació d’aconseguir-la. D’aquesta manera, el que per a un és una profunda crisi i desgràcia, un altre pot veure un bon exemple o una oportunitat per a una vida millor.

Com a resultat, aconseguiríem dividir-la en una felicitat immediata d’una postergada, ambdues d’igual transcendència. La primera correspondria a quedar-se en el present; puix que la ment influeix en el cos ho sap molta gent, però no tants saben que passa de manera contrària. Somriure o canviar una postura negativa pot invertir aquesta baixa autoestima que tenim inculcada des de petits; doncs, tan important és cuidar el físic com alimentar la ment amb saviesa sense descuidar el nostre esperit. D’una altra banda, considerem una felicitat llunyana, establerta amb el propòsit d’uns objectius que s’han de saber triar correctament, i que ens asseguraran un estat d’autorealització i satisfacció un cop assolits.

De la mateixa manera, el millor aliat i el pitjor dels enemics per obtenir aquesta preuada felicitat és la por. És tan capaç de regular el seu camí com defugir d’ell. Així doncs, en un mateix cor no poden residir junts la por i la gratitud. La gratitud com a amor, ja que la felicitat no és una altra cosa que amor a la vida. Estimem-la.

Aquesta nit pràcticament no he dormit. Estic nerviós i preocupat. Ara estic al metro. Em dirigeixo cap a Barcelona per jugar un partit decisiu i, tot i que m’agradaria pensar si el maleït entrenador que tinc em farà jugar o no, recordo la redacció de castellà i les vuit-centes activitats que ens va dictar el professor de matemàtiques. També penso en què em dirà el meu pare de l’examen d’història de l’altre dia, que em va anar tan malament, i en la trobada d’aquesta tarda que tots els meus amics han fet a la muntanya. I jo… Vaja… Jo mai puc ser-hi.

De sobte, trobo que estava mig adormit i que m’he passat dues parades. Què em dirà l’entrenador? Què faig ara? És aquesta la vida que vull viure? És això el que veritablement vull, amb les circumstàncies que he fet que m’envoltessin? Què em veig obligat a fer…? Truco a la meva mare.