LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La dignitat és el respecte i l’estima que una persona té de si mateixa i mereix que els altres ho respectin.

Al llarg de la història, moltes persones han viscut directament com es posava en joc la seva dignitat. Podem parlar dels esclaus que eren tractats com a objectes i no com a persones; de la dona que, durant molts anys, ha sigut considerada només apta per la cura de la llar, etc. I actualment, hi ha persones que viuen amb una baixa dignitat.

Per això, és important aprendre a acceptar-nos a nosaltres mateixos i no esperar a ser acceptats pels altres. Hem d’aconseguir ser fidels amb les nostres idees i amb allò que volem aconseguir, ja que està en les nostres mans la pròpia felicitat.

Normalment quan pensem en la felicitat tendim a fer-ho en coses materials: els diners són la felicitat. Per tant, com més ric, més feliç ets. En la meva opinió, aquesta afirmació no és del tot certa.

Com diuen alguns filòsofs, per tal d’aconseguir la plena felicitat s’han de fer bones accions que han de sorgir de manera voluntària, sense esperar res a canvi, és a dir, per ser feliç, l’ésser humà ha de ser altruista. A més, una persona no pot arribar a ser completament feliç si no comparteix la seva felicitat. Per això, considero que és important tenir empatia a l’hora de conèixer noves persones, perquè d’aquesta manera compartim la felicitat amb més gent i ets més feliç. Així mateix, hem de cuidar a les persones que estan al nostre entorn, siguin familiars, amics o coneguts, perquè d’una manera o altra ens ajuden a ser feliços. També podem trobar la felicitat en les petites accions de la nostra vida quotidiana, ja sigui practicant el hobby que més ens agrada o fent allò que més ens apassiona, com, per exemple, practicar algun esport, ballar o cantar, tocar un instrument, cuinar, etc.

Tot això es podria resumir amb aquesta famosa frase: “No és més feliç qui més té, sinó qui menys necessita.” Així doncs, una persona que sempre vol més, mai estarà satisfeta, perquè li faltaran recursos per a ser feliç. En canvi, una altra que ja ho és amb el que ja té, valorarà la felicitat d’una altra manera.

Des de ben petita m’han cridat l’atenció els pares que premiaven els seus fills quan treien bones notes. Al principi em feia molta ràbia perquè quan jo arribava a casa amb bones notes, o almenys amb tot aprovat, mai em premiaven amb res; només em donaven ànims per continuar així i em felicitaven. En canvi, amigues meves rebien joguines. Amb el temps, m’he adonat que el més important és aprendre tant com puguem i no pas rebre premis per a una cosa que és el nostre deure. Treure bones notes és una obligació que tenim com a estudiants. Suposo que encara existeixen els pares que premien els seus fills en comptes d’educar-los, però jo, personalment, em quedo amb la satisfacció que em transmeten les paraules dels meus pares.