LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

L’altre dia una noia m’explicava com la seva mare havia obtingut la seva nova feina. Em deia: “Va ser molt dur per a ella. Encara no entenc com va poder aguantar aquella dona tan arrogant!.” M’explicava que, per arribar al lloc de subdirectora de no sé quina empresa, la seva mare havia hagut de fingir ser amiga de gent que no li queia gens bé.

No m’agradava el que m’explicava. No entenc com podia pensar d’aquella manera. No és just que totes aquelles persones hagin estat enganyades pel desig d’una sola persona. Els estava prenent part del seu propi valor, part de la seva dignitat, a aquelles persones i sobretot a ella mateixa.

Crec que tenir ambicions i proposar-se metes està molt bé, però no pots sentir-te bé ocupant aquest lloc de treball, sabent que has utilitzat a altres persones. Sincerament, crec que és molt més gratificant aconseguir tu mateix el teu lloc de treball amb esforç i sense recórrer a la manipulació d’altres éssers humans. Tots volem ser respectats, així doncs, també hem de respectar nosaltres a l’altra gent.

En Gerard, un home ric com qualsevol altre ric, que viu de la seva herència que prové de generacions i generacions d’homes majoritàriament infeliços i tranquils. I quan dic tranquils, vull dir “econòmicament tranquils”, aquells que gràcies als seus diners no assolien la felicitat, sinó que vivien amb menys coses de les quals preocupar-se.

Han intentat assolir la felicitat de moltes formes, viatjant arreu del món, comprant les cases més extraordinàries, menjant en els restaurants més luxosos… En alguns moments han estat feliços, però ha estat una felicitat efímera: han obtingut una falsa felicitat, emmascarada, la que podien pagar… És impossible assolir aquesta meta sense esforç.

Potser en Gerard ja veu l’error que està cometent: el mateix que tots els seus avantpassats han comès. Però potser el descobreix a temps, abans que la seva vida s’apagui del tot i s’adoni que tota aquella felicitat que havia comprat ja no li serveix per a res.

Sóc a la classe, estem fent teoria. El professor parla tota l’estona amb el mateix to de veu. M’estic adormint, se’m tanquen els ulls, però haig de fer l’esforç d’obrir-los. Sóc conscient que hauria de prestar atenció i intentar entendre el que m’expliquen. Suposo que és el meu deure, per això estic asseguda a una cadira dins l’aula de l’institut. Per això m’haig d’aixecar cada dia a les set per començar les classes a les vuit i quart. Però després d’això, penso que hi ha moltes societats on les persones no arriben a tenir l’educació que hi ha al nostre país i no se’ls permet estudiar més o bé no creuen que això sigui necessari. I doncs, què és l’educació? Un dret, o un deure? Jo crec que tots tenim el dret d’anar a l’escola i d’obtenir un mínim de coneixements. Quan tens accés a una educació, aquesta comporta uns deures. A vegades tenir un bon ensenyament és un privilegi. Si no ens ensenyessin, no aprendríem i per tant no podríem evolucionar.