LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns dies, una amiga meva em va demanar que l’acompanyés a una discoteca, ja que no hi ha ningú que ho pugui fer. Li fa moltíssima il·lusió anar-hi, ja us deveu imaginar el perquè. Exacte, és aquell noi que la torna boja, també hi va.

La qüestió és que no estic segura de voler anar, no em ve gaire de gust. Penso que no hi faig res en aquest pla. Val la pena per a mi acompanyar-la? No? Bé, al cap i a la fi, l’acompanyaria perquè aconseguís el seu propòsit: estar amb el noi que li agrada. I tampoc em fa molta gràcia quedar-me sola.

Teniu raó, només vol utilitzar-me, i si no vull anar-hi, no tinc per què fer-ho. Però, penseu: qui no ha demanat mai un favor com aquest? Sé que no és digne utilitzar a una amiga de la manera què ella ho vol fer i segurament em direu que estic perdent la dignitat, però és realment així? No ho crec. Sóc jo la que decideix si em deixo utilitzar i la que vol ajudar-la perquè penso que no fer-ho tampoc seria digne per part meva; per què estan els amics sinó?

La veritat és que la comprenc, per a ella és important, i a mi també m’agradaria que m’ajudessin si em trobés en un cas semblant. Fer aquests petits esforços per ajudar a una amiga és digne d’admiració. Què opineu? L’acompanyo, no? A més, segur que al final m’ho acabo passant d’allò més bé.

Vull això, vull allò, vull l’altre… Ja n’hi ha prou! Estic cansada d’escoltar aquestes paraules que sempre surten de la boca del meu germà. És que no té límits? No li falta de res, ho té tot i, tot i així, no para de demanar més coses. M’irrita, encara que també em fa pensar.

Miro al meu voltant. L’armari ple de roba, la taula plena d’aparells electrònics, els calaixos plens d’objectes i els prestatges de llibres que segurament no hauré llegit mai. Realment ens fa feliços tenir tantes coses? Quantes de les coses que tenim no són necessàries? I sempre en volem més.

“Si desitgeu més del que teniu no sereu feliços”, això és el que ens diu la nostra mare bastant sovint. Però què passaria si no desitgéssim res? Tampoc seríem feliços, ja que tots nosaltres desitgem perquè tenim somnis i metes que volem aconseguir. Segurament suposarà un esforç arribar-hi, però si allò és més gran que l’esforç emprat, haurà valgut la pena i ens omplirem de felicitat.

Llavors desitjar no és dolent perquè sense desitjos no tenim objectius i sense objectius no necessitaríem triar entre dos o més termes i actuaríem sense cap finalitat. Per això, dic el contrari del que diu la meva mare: “Si volem ser feliços, hem de desitjar.” Ara bé, sempre i quan es faci amb moderació i siguin coses racionals.

Fins fa una estona estava plovent. Per això no he pogut fer el passeig habitual de cada dia que faig amb la meva gossa i he de dir que m’he sentit contenta i alleugerada de no poder-lo fer perquè, la veritat, és que em feia molta mandra. Però ara que ha parat de ploure ja no tinc excusa per no treure-la a passejar encara que siguin cinc minuts al parc del davant, però continuo sense voler sortir. Tot i que sé que ho he de fer… no? Bé, ningú m’està obligant a fer-ho; llavors, per què ho dic com si fos una obligació? Sóc conscient de la meva decisió i de les meves responsabilitats, les que vaig assumir en el moment en què em van proposar tenir mascota i jo vaig dir sí. Jo mateixa sóc la que m’obligo a complir amb els meus deures, tant com pel benestar de la meva gossa com pel meu a l’hora de saber que estic fent allò correcte.