LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Alhora que forma part del món, l’home mostra una singular capacitat, per la seva intel·ligència i per la seva llibertat, de dominar-lo. Podem acceptar, per tant, que el valor de l’ésser humà és superior respecte de la resta d’éssers. I, a aquest valor, l’anomenem “dignitat humana”.

La dignitat de l’home és un valor específic que fàcilment es pot reconèixer. Però aquest valor ni el podem donar, ni el podem treure a ningú. És una cosa que ens ve donada. És anterior a la nostra voluntat i ens demana una actitud adequada: el seu reconeixement i acceptació com un valor suprem.

Era un dia, per desgràcia, ennuvolat. El vent, que es podia observar a través de la finestra del menjador, no ajudava a alegrar el dia tampoc. La temperatura rondava els 0° a causa de la gran ventada, la qual es trobava en la zona on visc.

Aquell dia, un divendres, era un dia especial per a mi. Els meus pares em van prometre que aniríem a esquiar a Andorra el mateix cap de setmana, i així ho vam fer. Vam matinar molt per poder arribar a l’hotel, situat a Andorra la Vella, tan aviat com fos possible per desfer les maletes i començar a esquiar aquell mateix dia.

L’alegria que s’apoderava del meu cos era immensa en aquells moments, ja que esquiar ha estat sempre una de les meves aficions esportives preferides des de ben petit. Podria dir que sempre espero l’arribada de l’hivern amb més ganes que qualsevol altra estació de l’any, tan sols per a poder practicar aquest esport, tot i que, com en aquest cas, només el pugui aprofitar un cap de semana.

En tancar els ulls, vaig imaginar-me que estava conduint un cotxe de tan sols dues places i que l’estrenava avui. Em trobava just acabant de sortir del garatge i no sabia pas cap on em dirigia; però, tot i així, vaig seguir conduint.

Passant per davant d’una parada d’autobús, que es trobava prop d’allà on vivia, vaig fixar-me que hi havia dues persones esperant… La primera era una àvia molt malalta i calia portar-la a l’hospital urgentment. La segona persona era un amic meu. Ai no! Vaig fixar bé la mirada en ell i vaig caure en què era el meu millor amic, i que arribava tard a la feina.

Passava el temps i l’autobús no hi arribava. Mentrestant els observava, vaig preguntar-me: “Com podria ajudar-los?”

Vaig pensar en dues opcions: portar a l’àvia a l’hospital o portar al meu amic a la feina. Però cap de les dues opcions solucionava ambdós problemes. Finalment, vaig decidir que la millor opció era deixar-li el cotxe al meu millor amic i que ell mateix portés a l’àvia a l’hospital, així els dos arribarien a temps allà on hi havien d’anar.