LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

-Alba se t’escapa!
-Què dius tu ara?
-La dignitat se t’ha escapat!
-Explica’m que és la dignitat.
-Doncs… És allò que portes dins i que perds si fas coses dolentes. Que és la dignitat per a tu?
-La dignitat no és material, com bé saps, sinó un sentiment. Com un òrgan que tots portem dins però, al contrari dels altres, és invisible. És el que ens ensenya com tractar a les persones o com t’has de tractar a tu mateix. La dignitat es pot veure en perill si la persona està sent maltractada, sigui psicològicament o físicament. També es podria veure afectada segons els actes que pots arribar a fer, és a dir, si a un polític l’enxampen perquè ha estat robant diners de l’Estat, la seva dignitat està perdent valor…
-I per què no es pot perdre la dignitat?
-Ningú diu que es pugui o no arribar a perdre, perquè, com t’he dit abans, és un sentiment que l’home ha inventat, per dir-ho d’alguna manera, per poder justificar amb un altre camí els nostres actes.
-Jo crec que la dignitat es perd quan fas una acció i després t’avergonyeixes. Però si dius que no es pot perdre…
-No t’he dit que no es pugui perdre. La perds si tu t’ho proposes, i si la vols mantenir, ja sigui per tenir sentit comú, també és cosa teva.
-Doncs no la deixaré marxar, sempre faré els millors actes que pugui! I seré racional amb tots els aspectes de la vida que ens envolta.

Sóc dins un somni, un dels bons, un d’aquells que la felicitat t’acompanya al llarg d’aquella nit. Quan em desperto a mitjanit i miro el despertador pensant que m’he adormit en un dia de competències bàsiques. És just quan m’omplo de felicitat en veure que encara em queden 3 hores per seguir dormint i somiant a gust. En aquell instant sóc per uns segons la persona més feliç del món. Ja que la felicitat és això, petits bocins que es mostren de tant en tant a la nostra vida.

Si es presentés a cada hora del dia, tindria la felicitat el mateix concepte? Crec que no seria valorada i estimada de la forma que ho fem actualment.

Per això mateix m’agrada pensar que la felicitat no és permanent, perquè així fa que estimem el que som i no el que tenim.

Les màquines que em donen aire, les màquines que donen força al meu cor perquè segueixi bategant, no deixen de fer un soroll que espanta. Tot em fa mal. Els meus pares són al meu costat, noto la seva presència. La meva mare deu estar llegint un dels seus llibres preferits, i el meu pare llegint el diari com cada matí. Sóc conscient del que em passa. Els meus pares volen desconnectar-me, perquè m’estimen i veuen que no ho estic passant gens bé. Però els metges volen això, què jo segueixi “vivint”, tot i que no estic vivint com hauria de viure…

Passi el que passi… Serien els meus pares responsables d’haver-me desconnectat? O els metges encara no són conscients que per mi ja tot ha acabat? Voldria cridar, voldria dir el que penso, però no sóc suficientment lliure, en canvi els meus pares, ells sí que són lliures de decidir. En ser conscients del que és millor per mi, s’han apoderat de la meva llibertat, però no ho han fet en mala fe, simplement volen que no pateixi més.