LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Dissabte 6 de juny del 2015, són les onze de la nit, i el Barça s’ha proclamat campió d’Europa. Xavi Hernández ha sigut l’encarregat d’aixecar la Copa d’Europa al cel, quedant aquesta imatge per a la posteritat, però aquesta no ha estat la imatge més destacada del partit, sinó que ho ha estat la imatge de les llàgrimes d’una llegenda del futbol italià, Andrea Pirlo.

Pirlo, campió del món amb Itàlia, i bicampió d’Europa amb el Milà; estava davant la seva última oportunitat d’aconseguir entrar en el grup selecte de jugadors que han aconseguit guanyar tres o més lligues de Campions, i a més a més, estava disputant el seu últim partit amb la samarreta de la “Vecchia Signora“. Davant d’haver perdut la seva última oportunitat de proclamar-se tricampió d’Europa, Pirlo va esclatar a plorar al mig del camp, deixant una de les imatges més emotives de la final de la Champions disputada a Berlín. Però davant de les llàgrimes d’una llegenda, també hi han respostes de llegenda i de gran capità com Xavi Hernández. El capità blaugrana va anar a saludar un per un els jugadors del conjunt italià, però es va aturar especialment amb Pirlo i Buffon. En veure al primer plorar, el va abraçar i el va consolar i va aconseguir treure-li un somriure per acabar caminant agafats de l’espatlla pel centre de l’Olympiastadion de Belin.

En el cas de Buffon; considerat com la llegenda viva de la Juventus, ja que va continuar a l’equip després de descendir a la segona divisió italiana; no ha aconseguit guanyar mai la Lliga de Campions, havent disputat 2 finals i havent-les perdut totes dues. Amb 37 anys, estava davant la seva última oportunitat d’aixecar “l’Orelluda” com a capità de la Juventus que és, però no ho va aconseguir. Tot i això, Gianluigi Buffon es va comportar com tot un senyor, amb tristesa al seu interior, però no es va moure del camp fins que el Barça va aixecar la Copa d’Europa, i en tot moment va saber perdre la seva última oportunitat de guanyar la Champions, és per això, que Xavi també va tenir un detall amb ell, i el va abraçar i va parlar amb ell durant el temps entre el final del partit i el moment en què els “bianconeros” pujaven a recollir la medalla de plata com a subcampions de la UEFA Champions League.

Roger

La nit del dissabte passat es va disputar un combat de boxa entre Floyd Mayweather i Manny Pacquiao, dos boxejadors professionals, en la que per a molts era la baralla del segle. La baralla estava programada per a fa cinc anys, però unes desigualtats a l’hora dels guanys econòmics, van obligar als organitzadors a aplaçar-la fins aquest cap de setmana.

Per posar-nos en situació, Floyd Mayweather és un boxejador nord-americà de 38 anys amb un registre de victòries de 47 victòries, cap empat i cap derrota, abans del combat amb Pacquiao. D’altra banda, Pacquiao, és un boxejador filipí, que també es dedica a la política, de 36 anys, amb un registre de 57 victòries, 2 empats i 6 derrotes. Per a molts era l’única oportunitat de que l’americà perdés un combat, però no va passar.

Però, una dada ressalta per sobre de la resta, i és que entre els dos boxejadors, van superar els 300 milions de dòlars en guanys. El nord-americà va guanyar una xifra al voltant dels 180 milions, és a dir, 15 milions per round del combat i 83 mil dòlars per segon que durava sobre el ring. Aquestes xifres són estratosfèriques, superant, entre els dos, el salari de Leo Messi i Cristiano Ronaldo junts en tres o quatre anys. Comparant amb el que guanya un treballador de mitjana a l’estat espanyol; uns 2000€ al mes que passant a dòlars, són uns 2200 dòlars; Floyd Mayweather va cobrar 81818 mensualitats d’un treballador espanyol.

Tot això representa la diferència que hi ha a l’hora d’afavorir el treballador o el famós, que ja tenia la vida pagada abans de cobrar el que ha cobrat pel combat. Encara que també s’ha de dir que la meitat dels guanys de Pacquiao anaven destinats directament a la caritat i als ajuts humanitaris a les Filipines.

Tot i això, el combat es va disputar la matinada del 2 de maig a Las Vegas, i el guanyador va ser Floyd Mayweather, per decisió unànime del jutges, que li van donar un resultat favorable amb una diferència de sis punts, cosa que va aconseguir que Mayweather unifiqués els tres títols del pes wèlter i es coronés com un dels millors boxejadors de la història, amb l’objectiu d’igualar un rècord de Rocky Marciano de 49 victòries sense cap empat ni cap derrota.

Roger

Camino pel carrer i veig a tota la gent amb el cap mirant avall, fent servir el mòbil. Penso que és estrany, ningú parla amb ningú, però alhora penso que de vegades jo també faig el mateix, caminar sense fixar-me en res, amb els ulls fixos en la pantalla tàctil del telèfon.
Aquesta situació no només l’he viscut jo, és una cosa que passa a qualsevol persona constantment. Però és agradable veure que això passa constantment? Crec que no, però no podem canviar el comportament ni els actes dels altres. Per al que no fa servir el mòbil, és com caminar sol pel carrer sense qui hi hagi ningú més, però per al que va parlant pel telèfon, és estar xerrant amb els amics com si estiguessin al seu costat. Per què parlar amb un desconegut, quan podem estar amb contacte de la gent que coneixem de veritat? Això és el que pensa la gent que va enganxada al mòbil pel carrer.
El mòbil ens permet tenir un ordinador de la grandària de la mà humana sempre amb nosaltres, i ho aprofitem al màxim. Si pots buscar per Internet un dubte que tens, per què esperar a arribar a casa, quan pots fer-ho mentre estàs al supermercat comprant el sopar?
Seguirem igual al llarg del temps, empitjorarà la situació amb els mòbils o començarem a saber distingir quan fer-lo servir i quan no cal? Només el temps ho sabrà, però si continuem com fins ara, arribarà un dia en què no sabrem viure sense tenir el mòbil al nostre abast, i serà llavors quan ens adonem de tot el que es pot fer si aixeques els ulls de la pantalla.

Roger

El 7 de gener del 2015 ha sigut una data que quedarà en el record de molts francesos per sempre. Aquest dimecres després del dia de Reis, va haver-hi una sèrie d’atemptats terroristes a la capital de França, París, el primer contra la redacció d’una revista francesa, el Charlie Hebdo; i el segon, a un supermercat jueu del nord de París.

El Charlie Hebdo, és una revista satírica que publica paròdies del que passa al món. Han publicat caricatures de molts personatges famosos, tant francesos com reconeguts mundialment, i fa uns anys van publicar unes caricatures del profeta Mahoma en les quals el deixaven en ridícul. Això que per a molta gent només era sentit de l’humor, per als musulmans més extremistes va ser considerat com una ofensa a Mahoma i a l’Islam. Segons els jihadistes que van dur a terme l’atemptat, estaven venjant al profeta a qui havien tret l’honor, i van acabar matant a 12 persones (el director, dibuixants, treballadors i policies) i en van ferir a 11 més.

Aquest atemptat és, per a molta gent, a part d’una tragèdia, un atac a la llibertat d’expressió. Hi ha qui defensa que si per haver publicat un dibuix han matat a gent innocent, si dius alguna cosa que no agrada a la gent, qualsevol pot acabar mort. L’atemptat ha estat condemnat per molts col·lectius, tant musulmans com no musulmans, però hi ha hagut dues organitzacions terroristes que consideren, als assaltants de la redacció, com a herois, i que s’han atribuït l’ordre de l’assalt.

Finalment, els sospitosos es van atrinxerar en una impremta a un petit poble del nord de París. La policia els va localitzar i amb forces especials van aconseguir abatre els jihadistes, amb el qual van donar per acabats els atemptats, encara que a França hi haurà l’alerta per atemptats terroristes durant uns dies.

Roger

L’altre dia, mentre esperava per entrar al vestuari per jugar un partit de futbol amb el meu equip, s’estava jugant un partit entre nens d’uns 10 anys. En una jugada del partit, un nen de l’equip local va caure dins l’àrea rival, però l’àrbitre no va senyalar penal. En la jugada següent, el defensa central de l’equip local va tocar l’esfèric amb les mans i el col·legiat va concedir una pena màxima. Davant d’aquesta última acció, un dels pares de l’equip local va començar a insultar a l’àrbitre. Això em va fer veure més enllà del penal i la jugada que va acabar en gol.

El futbol base, també anomenat futbol formatiu, serveix perquè nens i nenes aprenguin a jugar a futbol, encara que també és una manera de què es diverteixin amb els amics. Els pares, aficionats de l’equip del seu fill, haurien d’animar-los a què s’ho passin bé i donar exemple als seus fills que estan al terreny de joc.

No és gens estrany anar a un camp on s’està disputant un partit entre equips de la categoria aleví, entre 9 i 10 anys, i veure a algun pare cridant a l’àrbitre que s’hauria de posar ulleres perquè no ha vist una falta sobre el seu fill, o cridant a l’entrenador del seu fill perquè no l’ha fet jugar de titular. Això són coses del futbol, però que s’han d’evitar perquè l’esport segueixi com fins ara i no empitjori.

Però amb el pas de les categories, els jugadors que han aconseguit arribar a on no tots poden arribar, els futbolistes es prenen l’esport més seriosament i tots volen guanyar per poder fitxar per un club més gran, el somni de tots és el Barça o el Madrid, o portar al teu club a l’elit del futbol formatiu. Insults durant el partit, provocacions, celebracions cap a l’altre equip són habituals durant els partits, fins a l’extrem del fet que vaig jugar un partit en què va haver de venir la policia treure a l’equip rival del camp.

Per acabar, l’esport formatiu serveix per aprendre la disciplina esportiva, però també per a ensenyar coses quotidianes als més petits i hi ha algunes actituds que no són correctes. Aquestes ja es mostraran més endavant, però sempre s’ha de respectar el rival i saber perdre, però sobretot saber guanyar.

Roger

En els últims anys, cada cop més infants i joves de tot el món tenen una consola de videojocs. En l’actualitat, el més normal per a un nen és tenir una videoconsola, amb algun joc, al que poder-hi jugar sempre que vulgui. Però els videojocs són una addició o un hobby dels més joves?

Els videojocs també són una influència molt gran per a la gent. No és estrany veure a nens de 10 anys o menys molt violents, ja que es passen moltes hores davant d’una pantalla jugant a jocs de guerra i sense ser capaços de parar per ells mateixos, sinó que els han d’obligar els pares a parar.

No és molt normal, que els més petits de la casa es passin hores i hores jugant davant d’una pantalla, i que no vulguin parar; que arribin a casa i abans de fer qualsevol cosa, corrin a encendre la consola i es posin a jugar sense fer cas de qualsevol altra cosa. En aquests casos, es podria dir que estem parlant de persones addictes als videojocs.

Però hi ha gent que gaudeix jugant als videojocs amb els amics. Els videojocs són una manera de conèixer a gent d’altres llocs i, fins i tot, d’altres països. La gent a qui li agraden els videojocs, no es passa tot el dia jugant, sinó juga a estones quan li ve de gust una estona de desconnexió.

Per acabar, crec que els videojocs són una barreja d’ambdues coses. Els qui juguen als videojocs juguen perquè els hi agrada, però els videojocs també són una addicció, ja que comences a jugar i no vols parar i segueixes fins que el teu cos t’obliga a parar.

Roger