LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

És possible que estigui molt equivocat pel que fa a la justícia, però considero que en el país en el qual vivim no hi ha justicia, ni bona ni dolenta. Directament, no n’hi ha. En canvi, comparteixo molt la justícia que té Estats Units, ja que la pena de mort i la cadena perpètua són les conseqüències que has de pagar per haver comès un delicte, com el de matar o el terrorisme. Evidentment que sempre hi ha la possibilitat que paguin justos per pecadors, però això passarà en qualsevol àmbit de condemna, sigui quinze anys de presó o una cadena perpètua. Per això continuo pensant que no pot ser que en aquest país comencem a treure terroristes de la presó perquè no és humà, ¿humà?, humà, ¿el què? Tenir la sang freda de posar una bomba i matar milers de persones, o fer un atemptat contra els treballadors públics, ¿què és el que no és humà? Crec que no podré mai entendre aquestes lleis com lleis de justícia perquè directament no ho són, les agafis per on les agafis no ho són de cap de les maneres. Per tant, de veritat que personalment i només és una simple opinió, crec que el país funcionaria molt millor si acceptessin aquest tipus de condemna pel que delictes greus comporta, així es pensarien molt millor abans de matar persones innocents per aconseguir causes polítiques o béns propis sense pensar en el patiment de les terceres persones. Espero i desitjo no estar equivocat, però sincerament ho penso d’aquesta manera, i serè fidel als meus pensaments. També sóc molt conscient del fet que mes del vuitanta per cent de la gent que llegís aquest escrit es tiraria a sobre meu per dir-me que si m’agradaria que em jutgin injustament i acabés mort pagant una pena que no em correspon, però penso que la vida real és així, sempre paguem un preu per tot el que volem aconseguir i a vegades el preu és molt car.

Pol Pérez Canturiense

Realment penso que l’etapa de l’adolescència és la més difícil de superar de tota la nostra vida. Tenim les hormones molt desenfrenades i veiem la realitat una mica borrosa, simplement tenim unes prioritats molt diferents de les que realment haurem de tenir més endavant quan tinguem obligacions. També crec que fem al canvi a l’institut massa aviat, som uns nens innocents davant d’una nova experiència molt dura del que ens trobarem més endavant a la vida, i una d’elles i la més perillosa són les drogues, entre elles el tabac i l’alcohol les més comunes en aquesta edat. El fet de tenir relació amb nois i noies més grans fa que veiem el prohibit amb molta més dolçor i temptació. Molta gent posa excuses i diu que no tenim suficient informació respecte a les drogues, però no crec que sigui real, crec que sabem perfectament que no són coses bones per nosaltres, i també sabem el que no hem de fer, però la temptació i el que creiem que és divertit és el que ens empeny a consumir. I per últim el factor més important és la societat, el que realment ens empenyi a consumir drogues és ensenyar als amics com de “guays” podem ser i d’aquesta manera fer veure que no hi ha ningú que pugui superar el que acabo de fer i així es comença, però mai sabem com podem acabar realment. Per tant la meva conclusió és la següent: La personalitat, el caràcter i la forma de ser de cadascú és el que hem de procurar no perdre mai.

Pol Pérez Canturiense

Moltes vegades em pregunto què de bo té la societat que tenim actualment, si el fet d’haver avançat amb el pas dels anys ha sigut per millorar o per empitjorar.

Crec que hi ha situacions ara mateix que ens envolten que estan creades per la societat tan tòxica que tenim en l’actualitat, com per exemple, el “bullying” tant l’escolar com el laboral, crec que cada any augmenta el nombre de persones que pateixen aquest assetjament.

Per altra banda tenim, la discriminació tant sigui física com psicològica, en aquests dos casos podem destacar la roba i el pentinat que potser són els més comuns, i per altre costat la manera de viure o de prendre decisions. Tot això influeix molt en les persones de caràcters més vulnerables sobretot en edats conflictives com potser l’adolescència, aquest any han sortit moltes notícies de joves que s’han suïcidat per aquest problema en els instituts.

També ens trobem en l’exclusió social segons el nivell econòmic de vida en el que vius, ens trobem diàriament amb casos en què l’aparença física ens denomina socialment, no tenim una altra opció de poder donar-nos a conèixer sense un físic i uns complements que et denominin com una persona adinerada. És molt trist que hàgim de sentir rebuig per les persones que no tenen un lloc on rentar-se, on dormir o no tenen diners per una casa.
Tal com està la situació econòmica actual crec que la mentalitat de la gent hauria de començar a canviar al respecte a l’aparença física i psíquica de la gent, ja que la crisi econòmica que ens envolta ens portarà a un extrem on haurem de viure envoltats de milions de formes de vida, de vestimenta i de pensaments infinitament diferents dels nostres.

Però realment la pregunta que no deixo de fer-me diàriament és, ¿realment l’ésser humà és tan cruel per naturalesa?, ¿de veritat existeix gent de la mateixa espècie que la meva, amb la capacitat de destruir a un altre per no pensar, vestir o viure igual que ell? Si realment això és veritat, i no fem res per intervenir, ¿on arribarem?

Per últim dir que espero que es deixi de donar tanta importància a la política d’un país i comencin a donar importància a la qualitat humana, que realment és el que importa en aquesta vida, la qualitat de com aconseguim viure.

Pol Pérez Canturiense

Crec que els joves ens trobem en una de les pitjors situacions viscudes des de fa anys, en el que el nostre futur respecta.
Aquest país porta uns quants anys perdent les millors generacions de joves emprenedors, a causa d’un país en crisi i d’un govern ple de promeses incomplertes…

Em sento molt perdut en què el futur ens ofereix als nois i noies joves d’aquest país, ja que des de la meva opinió estudiar avui en dia no va pas lligat a una bona posició laboral en un futur. Recordo els meus avis replicant contínuament sobre que he d’estudiar una bona carrera per què el dia de demà, tingui un bon treball i em pugui guanyar bé la vida. Tots aquests sermons han quedat en l’aire, i sembla que trigaran a retornar, perquè cada dia que passa veig que la situació empitjora, que cada dia més joves marxen a l’estranger a buscar-se la vida perquè en aquí ningú li dona cap oportunitat.

Finalment, que ens queda? Esforçar-nos durant els anys més complicats de la nostra adolescència, estudiant, treballant i somiant, perquè finalment acabem treballant i continuant somiant? Crec que tots els joves tenim un somni que volem arribar a fer realitat algun dia, i sóc conscient del fet que abans, qui no els feia era perquè es rendia, per la situació econòmica, o bé, per què simplement no li agradava estudiar, però ara, simplement no ens deixen arribar a complir-los.

Tinc confiança en què els joves com jo, continuem formant-nos laboralment en el que sumíem i realment ens agrada, que lluitem per arribar aconseguir els nostres somnis sense que ens influeixi gaire el que esta passant al nostre voltant, si no molt em temo que donarem per perdudes moltes joves promeses d’aquest país que es quedaran pel camí.

Per tant finalitzo opinant que després de tot el que hem vist sobre la política del nostre país, he acabat adonant-me compte que qui realment s’ha de preocupar de tot el que individualment ens passa a cadascú, som nosaltres mateixos.

Pol Pérez Canturiense