LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per mala sort, avui, fent zàping he anat a parar a un canal on feien toros. Es veia una plaça plena de gent aplaudint i un torero fent córrer a un toro amunt i avall que ja no podia més i sagnava del llom perquè portava clavada alguna cosa. La veritat no he volgut fixar-me amb el que portava clavat perquè m’he posat molt nerviós i he canviat immediatament. Sincerament, qui es pot mirar aquesta crueltat i a més pagar entrada per anar a veure-ho en directe, no ho entenc.

No m’hi havia fixat mai perquè a casa som amants dels animals i estem en contra de tot el que té relació amb el maltractament dels animals i per descomptat que no ho mirem per la televisió. Comentant-t’ho amb la família m’han dit que això li diuen art i cultura espanyola, i perquè no he arribat fins al final de l’emissió, perquè m’ha comentat la meva mare que es veu que li tallen la cua i les orelles quan l’animal encara està agonitzant a terra. Es veu que també fan servir cavalls vells que no els hi queda massa vida al davant perquè portin a una persona muntada amb una espècie de llança a la mà i vagi punxant al toro per fer-lo empipar i es mogui, d’aquesta manera el torero es posa davant d’ell per fer no sé què. La majoria de les vegades aquests cavalls acaben en ferides irreversibles al seu cos a causa de les banyes del toro i moren, quin final. Entenc que la cultura i l’art són dues paraules que al darrere haurien de portar sensacions boniques, gratificants, d’admiració, de bellesa, de coneixement, emoció i moltes més però no el que he percebut amb els pocs segons a la televisió que ha estat d’impotència i de tristor. Jo com a ciutadà “espanyol” no em sento identificat amb aquest tipus d’acte criminal.

Amb les barbaritats que es fan amb els humans o s’han fet, imagineu amb els animals. Molta gent pensa que són l’última merda del món. Hi ha tant de maltractaments amb ells que si no fos per la gent que els defensem faria temps que no n’hi hauria cap. I el més curiós de tot és que són molt necessaris per a la nostra existència per poder sobreviure.

Per sort fa uns anys que a Catalunya es van prohibir les corrides de toros o braus però no podem abaixar la guàrdia perquè com que hi ha molta gent que té interès econòmic intenten revocar aquesta sentència. Esperem que no tinguin mai la força suficient per aconseguir-ho. Tenen sort de què els toros no puguin fer la revenja perquè sinó…

Pol

Quan era petit, a l’edat de 5 anys, el meu pare em van comprar una moto de cros. Cada cap de setmana anàvem al circuit que hi havia a Vilassar de Dalt i m’ho passava d’allò més bé.

Però jo anava creixent i la moto se’m quedava petita. Un dia després de l’escola, el meu pare em va fer una sorpresa i em va comprar una moto una mica més grossa. Però tot i això, el meu pare va començar a tenir més feina i no podíem anar al circuit cada cap de setmana, com feien habitualment. Cada vegada hi anàvem menys. Fins que un dia vaig caure en un salt, em va caure la moto a sobre el peu i me’l vaig trencar. Em van haver d’enguixar i vaig passar tot el Nadal amb les crosses i fent repòs. Després d’això, la meva mare va decidir que no anés més amb moto, perquè patia molt per mi i ho passava molt malament. No volia que em trenqués una altra part del cos i vam decidir de vendre la moto.

Ara d’aquí a pocs dies començaré anar a l’Autoescola per treure’m el carnet de ciclomotor. I més endavant comprar-me una moto. Per mi és tornar als meus antics desitjos de conduir una moto.

L’únic negatiu i que no ha canviat és la por de la meva mare, que segueix sent la mateixa.

Pol

L’ona és la gossa de casa i té 6 anys. És de raça Llaurador de color blanc i la vam adoptar a una protectora d’animals.

Quan va arribar a casa per primer cop estava molt espantada. Havia viscut una experiència molt difícil. Durant els seus primers mesos de vida va viure en un pis i no sortia massa sovint. Finalment va anar a parar a una protectora perquè la persona que la cuidava va agafar una malaltia i ja no podia fer-se’n càrrec. Quan va entrar a casa i va veure el jardí que tenia per córrer es va tornar boja. Va estar durant uns 5 minuts corrents sense parar en cercles.

Per mi l’Ona, encara que una mica pesada perquè a la mínima que sent un soroll ja està bordant o a la que et descuides ja està intentant buscar un lloc al sofà o al voral del llit per ajeure’s, és un membre més de la família. És una raça molt carinyosa i molt intel·ligent. Entenc que la majoria de persones invidents en tingui un com a gos pigall.
Sempre té un budell buit i si no vigilem s’engreixa de seguida. Per sort als meus pares els agrada anar a caminar i ella sempre hi va i això li va molt bé. També és molt juganera i li encanta l’aigua… en fi és un amor de gossa i ens fa molta companyia a tota la família.

Però l’únic més preocupant és que li ha sortit, ja fa uns quatre anys, que és al·lèrgica a un munt de plantes i arbres. Sempre hem d’anar amb la medicació de cortisona a sobre per si li agafa un atac i s’infla, ja que se li tancaria la gola i es podria ofegar. Encara recordo el primer atac un dia passejant per la muntanya: va menjar una planta, es va començar a inflar i ofegar, finalment es va desplomar. Tots pensàvem que s’havia mort. De seguida vam agafar el cotxe i la vam portar a l’hospital veterinari de Mataró i la van aconseguir salvar pels pèls. Dono gràcies de què no s’hagués mort.

Pol,

El primer cop que vaig anar a esquiar va ser a l’edat dels 4 anys amb la meva família a les pistes d’esquí de La Molina, a la Cerdanya. En aquells temps no en tenia ni idea d’esquiar, no és que ho recordi massa bé, sinó perquè m’ho han dit els meus familiars. Però a mesura que van anar passant els anys, gràcies a algun monitor i sobretot al meu pare que en sap molt d’aquest esport he anat millorant i ara sóc millor.
Com que ja en sé, mai em canso d’esquiar. Cada any hi vaig un parell de caps de setmana. Gràcies a això, l’esquí s’ha convertit en el meu esport preferit. M’apassiona i mentre estudiï la carrera d’informàtic, l’altra passió que tinc, no m’importaria poder treballar de monitor.

Sempre quan el meu pare em diu que anirem a esquiar el pròxim cap de setmana, em poso nerviós i salto d’alegria.

Però fa un parell d’anys que vaig decidir provar l’Snowboard i a partir d’aquell moment ja no he tornat a posar-me els esquis. Podríem dir que m’he passat a l’altre bàndol.
El primer cop que el vaig provar l’snowboard vaig pensar que no me’n sortiria perquè ho veia bastant complicat. Després de moltes caigudes, morrades i menjar més neu que mai, vaig acabar pillant el truc.
La segona vegada que vaig tornar a pujar sobre una taula va ser a l’esquiada de segon. Per prudència vaig posar-me en el grup de principiants però vaig veure que no era el meu lloc i l’endemà ja anava al grup més avançat i vaig gaudir un munt.
La veritat és que no tinc ganes de tornar a esquiar, l’Snowboard m’ha abduït. Per mi és més difícil i més entretingut que esquiar. Potser això és la causa de que ja no tingui ganes de posar-me els esquis.

Pol

Des de ja fa uns anys, quan els meus pares, familiars, amics, professors em pregunten què vull ser de gran jo ja ho tinc clar.

El futur que a mi m’agradaria fer és un cicle formatiu de grau mitjà d’informàtica i més endavant fer-ne un de grau superior d’animació 3D, jocs i entorns interactius. Finalment acabar els meus estudis en una carrera universitària per ampliar els meus coneixements. La raó què vulgui anar per aquest camí i no per batxillerat, en la meva opinió, és perquè la informàtica i tot aquest entorn es faria de manera molt per sobre en el batxillerat, és a dir, molt en general i jo el que vull és fer el que m’agrada d’una manera més específica i detallada. A més a més, una altra raó de què opti per un cicle formatiu és que em dóna l’opció de fer pràctiques laborals en una empresa, mentre estudies. Encara que també penso que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat hauria de fer un estudi per replantejar-se si algunes de les assignatures de les quals s’imparteixen encara a batxillerat haurien d’adaptar-se a la societat d’avui en dia.

Després dels estudis, m’agradaria treballar a l’estranger, en una empresa de videojocs, de cinema o d’ordinadors, ja que les millors o les que venen més avui dia són fora de Catalunya, però el lloc on vulgui treballar, ja veurem on serà. Potser d’aquí a uns anys, les empreses canvien i tenim més oportunitats en el nostre propi país.

Pol

Les festes de Nadal son especials perquè reuneix a les famílies. Nosaltres el 25 de desembre dia de Nadal som 23 persones a dinar. Tenim molta sort de coincidir tota la família de part de la meva mare aquest dia tan especial. Quant no érem tants ens reuníem a casa meva però des de l’any passat anem a casa d’una de les meves tietes perquè té el menjador una mica més gran. És un dia on ens agrada seguir les tradicions. Per suposat l’escudella amb els galets tan típics de les festes, carn d’olla, la pilota i seguidament el pollastre rostit amb prunes, pinyons, panses i orellons. I de postres els torrons i les neules. Després a la sobretaula fer cagar e tió. Ara sóc jo el qui poso els regals a sota la manta mentre els petits s’amaguen per fer temps.

Tant la meva germana com jo, hem estat més de deu anys sent els únics nets i nebots de la família, perquè els meus tiets i tietes fa cinc anys que han començat a tenir fills, per tant som els cosins grans per a tots els meus cosins petits. El més gran té cinc anys i la més petita cinc mesos. Em fa sentir una mica de nostàlgia pensar amb el passat quan érem nosaltres els protagonistes, van ser uns anys molt divertits i emocionants. Ens hem fets grans i ara tenim un altre paper el dia de Nadal. A vegades em poso una mica trist perquè recordo els familiars que ja no hi son. Al ser tants membres a la família ja fa anys que vam optar per fer l’amic invisible amb els adults.

L’endemà, dia de Sant Esteve tothom va a casa dels meus avis materns i mengem els boníssims canelons fets amb les sobres de Nadal i que elaboren la meva àvia i la meva mare el mateix dia al matí.

Després de tants anys fen-ho, m’agradaria que aquesta tradició no es perdés i que per molts anys en poguéssim seguir reunint i divertint en aquest dia tan especial.

Pol

D’aquí pocs mesos farà just un any que vaig deixar el futbol. Els motius eren simples. Vaig perdre la motivació per jugar a l’esport que milions de persones segueixen i hi juguen. L’equip i els entrenadors que m’han anat tocant no eren els que esperava i finalment em feia mandra anar a entrenar dos dies a la setmana durant una hora i mitja i llevar-me aviat per assistir als partits, els caps de setmana.

Quan era més petit no em perdia cap partit del Barça, i sovint anava al Camp Nou per veure’ls en directe. Però a mesura que han anat passant els anys, he perdut aquestes ganes de mirar-lo, no sé si és perquè estic avorrit d’haver estat tants anys allà davant de la televisió o perquè, des del meu punt de vista, el futbol ja no és el que era. Abans era més ràpid i es marcaven més gols en els partits, era més emocionant, però a mesura que han anat passant els anys, l’he començat a veure més lent.

L’últim any que vaig estar en un equip de futbol, hi havia dies que feia veure que estava lesionat per no anar  als entrenaments ni als partits, fins que li vaig dir a la meva mare que estava tip del futbol, que el volia deixar i més endavant faria qualsevol altre esport, i així ha estat.

Em sabia greu pel meu avi el fet de deixar el futbol perquè sempre em venia a veure als entrenaments i partits (no se’n perdia ni un). Ell va ser qui em va ensenyar a jugar a futbol i m’hi va aficionar. Sempre que jugava el Barça venia a casa i em preguntava si aniria a veure el partit amb ell, per això quan li vaig dir que deixava el futbol es va posar una mica trist.  Ell em va comentar que ja s’esperava que un dia o l’altre ho deixaria perquè moltes vegades quan jugava els partits no hi posava ganes i també havia deixat de mirar els partits per la televisió al seu costat.

He deixat el futbol però no he abandonat l’esport perquè ara vaig a la piscina i al gimnàs on m’entreno pel meu propi compte i em mantinc en forma.

Penso que el més important a l’hora de realitzar un esport és que t’agradi, que hi estiguis a gust i que tinguis una motivació. No hem de fer res per obligació!

Pol

Quan tenia 12 anys, juntament amb la meva família, va ser la primera vegada que vaig anar a manifestar-me a Barcelona per aconseguir un país lliure, independent. Com era el primer cop que hi anava, no era conscient de la gent que hi havia, però realment era moltíssima. Per mi va ser una experiència inolvidable.
L’any següent, vaig participar a la cadena humana. Aquesta va arribar de punta a punta de Catalunya. Reconec que aquell any va ser una mica més aborrit, perquè només teníem que esperar al càmera que pasés amb la moto i gravés sector per sector i un cop acabat tothom marxava cap a casa seva. En un principi creia que la gent que hi havia era poca, perquè no era com l’any anterior que tothom estava concentrat en un mateix punt. Però a l’arribar a casa i veure el resum de la diada va ser quan em vaig adonar que la gent que hi havia omplint els quilòmetres de carretera era molta més del que m’imaginava.

Aquest any, la via catalana també ha estat tot un èxit. Només agafar el tren per anar fins a Barcelona, i veure que els vagons estàven tan atapeïts de gent, tots il·lusionats i units per un mateix fi, era fantàstic, se’t posava la pell de gallina.

Barcelona ja estava plena de gent hores abans de que comencés  l’acte. Jo, juntament amb la meva família i la gran majoria de catalans i catalanes, esperàvem el moment per cridar “Independència”.

Era l’hora, tothom es va posicionar en el seu lloc. De cop els carrers de Barcelona es van omplir de crits de gent reclamant la independència per Catalunya. És increible veure la unió d’un poble que demana el mateix, a més a més, amb una conducta admirable. Em sento orgullós de pertànyer a Catalunya, la meva terra.

Espero que sigui l’últim any que ens haguem de manifestar. Tenim dret a decidir el que volem.

Que el dia 9 de novembre s’omplin les urnes de vots!!!

Pol