LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des del terrat es veu la lluna, una mica borrosa, però es veu. Li falta un trosset a baix a l’esquerra. He estat pensant en tu, en mi, en tots nosaltres, i no he arribat a cap conclusió. Les persones són massa complicades. És difícil ajudar algú que vol desaparèixer i no sap com fer-ho.

De mica en mica, els núvols es fan més densos, d’un color fosc però tímid, com si tinguessin por de sentir-se massa importants. Suposo que no han pogut suportar tantes emocions perquè s’han posat a plorar. Primer en silenci, lentament, com cauen les gotes d’una aixeta mig oberta, o mig tancada. Ara les llàgrimes rellisquen per les parets emetent petits sanglots carregats d’electricitat. Sé que no val la pena consolar-los, que necessiten crear una petita inundació i desfer-se de tota la ràbia abans de deixar sortir el sol.

S’aixeca un vent càlid. El sol ha decidit morir cap a les 9 del vespre. Començo a distingir taques de sang entre els llençols d’angoixa que em cobreixen el pit. El cel varia ràpidament del blau al rosat. Un centenar d’orenetes es persegueixen enmig de tot aquest caos que és la mort, la teva mort. La meva mort. Algunes porten un lliri blanc al bec i el deixen caure sobre l’aigua per intentar dissimular l’ambient llòbrec que, de mica en mica, s’empassa la ciutat i no la deixa respirar.

Sé que és complicat, però aquest escrit parla de sentiments, de sensacions, d’estats d’ànim, de mi. I per sort, ningú ha dit que els sentiments s’hagin d’entendre. Feia temps que tenia l’estomac ple d’emocions i necessitava vomitar-les. M’he marejat una mica però ja em sento millor, gràcies.

Paula

Divendres, penúltima hora de classe, últims deu minuts, mates.
La pissarra està plena de gràfiques i, per desgràcia, cada una d’elles va acompanyada d’una meravellosa equació amb dues incògnites.

La Cristina té les mans plenes guix i, de tant en tant, se les espolsa creant un petit núvol de pols blanca. Ha comès l’error d’escollir una jaqueta negra per fer classe. Les partícules de calç s’apoderen del teixit fosc i creen un curiós efecte difuminat de color gris, com de cendra. Està dient alguna cosa sobre les gràfiques, intueixo que espera una resposta. En veure que ningú diu res, es gira, i llavors, per primera vegada en molt de temps, només se sent el so del guix desfent-se sobre la pissarra.

Quan et pares a observar una classe t’adones de coses que normalment passen desapercebudes. Tothom està concentrat, ja sigui en les explicacions del professor, en els increïbles plans del cap de setmana o en aquella diminuta imperfecció de la taula capaç de distreure’t l’hora sencera. El cas és que els altres fan, i tu observes.

No entenc les funcions polinòmiques ni les racionals, i no tinc cap intenció d’entendre-les. Per això escric ara, perquè sóc incapaç de pensar en números els últims deu minuts, de la penúltima hora de classe d’un divendres.

Paula Rodríguez

Està asseguda a la sorra. Concentrada, la remou per afegir noves peces a la seva col·lecció. Es mira cada petxina, cada pedra, cada trosset de platja per més petit que sigui.
La humitat del mar li eriça la pell. El vent de Garbí li desendreça els cabells i ella, curosament, es col·loca els rinxols darrere l’orella. Es gira i ens busca amb la mirada. Té una expressió estranya, incòmoda, nerviosa. De cop i volta s’aixeca d’una revolada i comença a córrer cap a mi. Quan arriba s’asseu davant meu i obra la mà emocionada. Li brillen els ulls.
– Mira Paula, mira que maco! És mar.
– Mar? Això és vidre que s’ha arrodonit amb l’erosió de l’aigua.
– No, són trossets de mar, trossets d’aigua dura.
– I com ho saps?- li pregunto aguantant el riure.
– Perquè estaven dins l’aigua i són blaus com les onades.
– Tens raó, potser sí que són trossets de mar.

Somric, és impossible no fer-ho. Em fascina la manera que tenen els nens petits de veure el món, la capacitat de transformar el més vulgar en una cosa extraordinària, gairebé màgica.

Comença a fer vent. No deu faltar gaire perquè la meva mare ens obligui a marxar. La Judith es posarà trista i intentarà, per tots els mitjans possibles, allargar uns minuts més l’estada a la platja; perquè en el fons sap que aquest moment no es tornarà a repetir i que, potser, el pròxim dia que s’assegui a la sorra no trobarà cap trosset de mar.

Paula

Quan vaig baixar de l’autobús queia una pluja fina. Els dits se m’havien adormit feia estona i el meu nas començava a adquirir aquell to rosat tan característic dels dies freds. Mentre caminava carrer avall, vaig decidir entrar en una cafeteria per prendre alguna cosa i, sobretot, per guarir-me de la pluja.

En obrir la porta, unes campanetes que penjaven del sostre van emetre un so metàl·lic. Era un local petit, bastant senzill. Vaig seure en una de les taules del fons i vaig mirar el rellotge. Les 16:35. Encara faltaven 25 minuts perquè obrissin la llibreria. Vaig llançar una mirada al cambrer i es va acostar amb pas lent cap a mi.

No devia tenir més de 30 anys, però les ombres sota els ulls i l’aspror de les mans li conferien un aspecte envellit. A la camisa li faltava l’últim botó, fet que no ajudava gaire a millorar la seva aparença demacrada.

Em va preguntar què m’agradaria prendre amb la veu de qui ha repetit massa vegades una mateixa frase, o això em va semblar. Només va trigar un minut a portar-me el cafè. El líquid fumejava dins la tassa i abans de fer un glop vaig bufar una mica per refredar-lo. Quan me’l vaig acabar, vaig deixar els diners damunt la taula i vaig marxar.

Després de caminar durant una bona estona vaig veure la llibreria al final del carrer. Feia molts dies que tenia ganes de passejar entre les estanteries per triar un nou llibre. Em va costar decidir-me però finalment vaig endur-me’n un clàssic.

Vaig arribar a la parada amb el temps just de treure els diners i entregar-li al conductor. Després de recórrer el llarg passadís de l’autobús fins als últims seients, vaig obrir el llibre i en vaig llegir les primeres línies.

Paula

L’Alzheimer és una malaltia degenerativa que mata les cèl·lules cerebrals lentament i sense possibilitat de cura. A mesura que avança, apareixen símptomes com la confusió, l’agressivitat, la pèrdua de memòria a llarg termini i fins i tot la pèrdua de sensibilitat. És la demència més comuna i afecta a principalment a les persones majors de 65 anys.

Al principi quasi no se li notava, de tant en tant oblidava el lloc on havia deixat les claus, el nom d’un parent llunyà… Més endavant, van aparèixer els canvis d’humor, la irritabilitat i la impotència de no poder controlar la situació

Quan va començar la segona fase, semblava confosa, espantada. Repetia frases contínuament i moltes les deixava a mitges. Els dies que anàvem a visitar-la, es pensava que era ella la que havia vingut a casa nostra i viceversa. Si la portàvem a passejar pel poble, sovint perdia l’equilibri i l’havíem de subjectar entre tots perquè no caigués.

Ara ja s’ha endinsat de ple en la tercera etapa. La maleïda i temuda tercera etapa. Sembla més una nena petita que no pas una dona de 82 anys. No pot menjar, rentar-se ni moure’s per si sola. Necessita atenció les 24 hores del dia 7 dies a la setmana. No reconeix el seu marit, la seva filla, el seu germà… no reconeix ningú. Falta poc perquè perdi completament la parla i potser una mica més perquè s’oblidi de caminar, de seure i de somriure.

Una vegada diagnosticat, els malalts d’Alzheimer acostumen a viure entre 7 i 9 anys. Ella ja en porta 15 i sincerament, no sé si desitjar que en compleixi més o que pugui descansar en pau d’una vegada.

Paula

Fa quasi quatre anys, em van dir que tindria una germana. En aquell moment, la idea no m’acabava de convèncer. Jo ja tenia un germà i sabia tot el que comportava un nadó a casa: plors a mitjanit, canvis de bolquer cada hora, menys atenció per part dels pares… Però ara m’adono que per molts inconvenients que tingui, és increïble i no podria viure sense ella.

És petita, deu fer poc més d’un metre d’alçada. Té la cara rodona i el cap cobert per un munt de rinxols de xocolata. Els seus ulls són petits, d’un color marró clar, i sempre estan pendents del que els envolta. Quan somriu, amb aquell gest entre la trapelleria i la innocència, és capaç de fer-te oblidar tots els mals. No para de parlar, tan sols descansa per respirar; fa reflexions pròpies de nens que li tripliquen l’edat i mai es cansa de donar la seva opinió sobre qualsevol cosa.

Li agrada anar al parc i pujar als gronxadors; sovint em demana que l’empenyi molt fort, llavors aixeca una mà i intenta agafar la lluna. Li encanta la lluna. Està obsessionada amb les flors, des que va néixer en deu haver collit almenys un centenar. L’apassiona pujar a la terrassa i córrer sota la pluja mentre mira l’arc de sant Martí, amb por que desaparegui massa aviat.

Tot i que a vegades pot arribar a ser bastant pesada (ja se sap com són els nens petits) m’encanta passar estones amb ella. L’estimo moltíssim i és una de les millors coses que m’han passat a la vida.

Paula