LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La ciutat de Barcelona, és un lloc on em porta molts records de l’altra escola on vaig estar 6 anys, on tinc família, amics.. De petita sempre m’havia encantat; el moviment constant de la població, l’excés de transport, tot.. Tenia un pis d’estiueig a Cabrils i ens hi vam mudar ja que volíem fer un canvi, així també va millorar la situació econòmica familiar d’aquell moment. Però seguírem anant a l’escola de BCN. La rutina d’aixecar-me a les 6:00 del matí i arribar a les 19:00h a casa va durar tan sols 2 anys, a causa de la falta de comoditat.

Deixar l’escola on havíem passat tants anys va ser dur. Vam venir a l’Institut Jaume Almera que està a 10 minuts de casa nostra i estic vivint l’època més feliç de la meva vida. Qui m’ho anava a dir? Bons amics i amigues (considerats de la família), pau, amb un gos al pis, sense contaminació, muntanya i mar aprop, tanta felicitat… Tot i això, mai he oblidat els amics de Barcelona. De fet escric aquest text en un banc de Plaça Catalunya esperant a veure’ls, ja que no tardaran en arribar i seguiré compartint amb ells bons moments.

Moltes vegades tenim por als canvis però canviar d’aires, conèixer nova gent, nous llocs… és de les millors experiències que podem viure. La nostra vida no ha de ser cada dia, cada any igual. Som-hi, donem-li algun canvi, experimentem, descobrim.. Que al cap i a la fi a això hem vingut en aquest món: A viure la nostra vida!!

Mònica

La llibertat és un aspecte que considero essencial a les nostres vides. Podem sentir-la o no, però sempre està allà. Fins i tot les obligacions estan compostes d’aquesta. Prendre una decisió és actuar segons el que tu vols, i estàs triant tu; complir o no amb les obligacions que se t’imposen. Sí que és cert que si no fas el que se’t mana hauràs d’assumir les conseqüències que et comporti, ja que has sigut tu qui ha triat fer el que has fet.

Un exemple és l’estudi: molts adolescents ens queixem de que no volem estudiar però som nosaltres qui decidim fer-ho. Igual que hi ha persones que no estudien, per mandra o per motius personals, i són ells qui hauran d’assumir el que això els hi suposi; com ara presentar-se a les recuperacions.

Jo penso que el problema està en que la majoria ens queixem de que volem ser lliures i som nosaltres mateixos qui ens ho impedim, per por d’haver d’assumir les conseqüències que ens comportaria actuar lliurement.

Només nosaltres triem com actuem i som com volem ser, però cadascú mana sobre la seva vida i això pot suposar un excés de responsabilitat sobre un mateix. En aquest moment és on sovint decidim renunciar a ser lliures.

“Fer el que un vol és llibertat, i que t’agradi el que fas és felicitat”. No hem d’oblidar mai que la llibertat és imprescindible però que el més important en aquesta vida es ser feliç.

Mònica

Que no guste una cosa es algo muy habitual, muchos querríamos realizar cambios en esta vida. Yo por ejemplo, cambiaría la sociedad, la manera de pensar de la gente… Pero entiendo que tiene que existir la variedad. Os podéis imaginar un mundo donde todos actuáramos, vistiéramos y pensáramos igual?

Por lo tanto no hay que ser inútil y perder el tiempo, hay que dejar de quejarse porque al fin y al cabo no sirve de nada. Tenemos que pensar en cómo resolver los problemas, porque lo más importante es la actitud que tienes frente a este. No puedes cambiar a toda la gente que te rodea porque no te guste la relación que tienes con ellos. Si algo va mal, cambia tu y verás que tu entorno realiza el cambio solo.

Un problema muy grande que tenemos la mayoría es pensar que la culpa siempre la tienen los demás. Cuando te llaman la atención en clase la respuesta más escuchada es: Pero si todos están hablando! Debemos ser mas maduros y responsables como para comprender que un profesor no puede estar pendiente de llamar la atención a uno por uno. Por eso lo más importante es saber pedir perdón.

El pedir perdón dice mucho de una persona. Todos nos equivocamos en esta vida, pero una vez el error ya esta hecho hay que asumirlo y rectificar. Un acto no se puede borrar pero si que se puede aprender de él.

Mònica

Feia anys que desitjava tenir un gos però les circumstàncies eren difícils; ja que vivia a Barcelona i la meva família i jo portàvem un horari on no hi havia temps per passejar-lo i fer-li companyia. Però com ens vàrem mudar a Cabrils i va suposar un gran esforç en canviar-nos d’institut, els nostres pares ens van comprar un gos com a regal. Aquest abril farà dos anys exactes que vam anar a buscar-lo. Vam entrar en aquella cambra on els tenien a tots i jo només pensava: a quin gosset d’aquests li canviaré la vida? Li donaré una casa? Molt més espai per córrer, amor i felicitat? A quin de tots podré treure d’aquestes capses on estan? Vam escollir un “bichón maltès” preciós. Blanquet i no gaire gran de mida, més aviat petitet, amb ulls marrons com els meus i una mirada que em diu molt. Em té bojament enamorada.

Es diu Ric, perquè és ric d’amor, felicitat i alegria. A mi personalment m’aporta un benestar extrem. Quan em veu trista està al meu costat, dorm als meus peus, sortim a passejar junts… Tenim una connexió màgica. Per a mi és un plaer despertar-me cada dia i estigui sobre meu petonejant-me la cara. I en arribar a casa, de l’escola o de qualsevol lloc, sembla que faci anys que no ens veiem, sempre em rep amb moltíssima il·lusió.

Jo recomano a tothom que tingui gos perquè aporta molta pau i tranquil·litat. I alhora com ja he dit abans, un amor enorme.

Per a mi el meu gos significa moltíssim. Només he vist un cop que estigués a punt de morir i poques vegades ho havia passat tan malament. Se’m va escapar al mig del carrer i vaig posar-me a la carretera perquè no l’atropellessin, exposant la meva vida per davant de la seva, ja que considero que li dec la vida sencera. Sé que morirà perquè és el cicle de la vida i perquè tots morim, però no estic gens preparada perquè passi, i mentre gaudiré cada dia, cada minut i cada segon que passi al seu costat. Desitjant que no n’arribi l’últim i entregant-li el màxim de mi.

Mònica Dausà

Algun dia trobaràs algú a la teva mida. Que s’oblidi del teu passat, dels teus fracassos, algú a qui no importi el que vas ser, ni el que vas fer, ni el que algun dia per mals actes potser vas perdre. Algú que t’aixequi, et perdoni, et cuidi, plori i rigui amb tu, algú que t’entengui ni quan tu mateix ho fas. Una persona que en entrar a la teva vida et farà saber perquè no va funcionar res amb ningú mes, com he dit abans, algú a la teva mida.

Diuen que al llarg de la vida es té dos grans amors; un amb el que et cases o vius per sempre, potser el que serà el pare dels teus fills.. Aquella persona amb la qual aconsegueixes la compenetració màxima per estar la resta de la teva vida junts..

Però hi ha un segon amor, una persona que perdràs sempre i deixaràs d’intentar-ho… Et rendiràs i buscaràs a aquella altra persona que acabaràs trobant.

Però t’asseguro, que no passaràs una sola nit sense necessitar un altre petó seu o discutir un altre cop.. Tots saben de què estic parlant, perquè mentre estaves llegint això, se t’ha vingut a la ment, el seu nom al cap.

T’alliberaràs d’ell, deixaràs de sofrir, aconseguiràs trobar la pau, però et prometo que no passarà un dia en què desitgis que estigués aquí per pertorbar-lo. Perquè a vegades, es desprèn més energia discutint amb algú que estimes, que fent l’amor amb algú a qui aprecies.

Mònica