LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

No sé si podria dir bona tarda quan realment aquests dies no tenen sentit per mi, no em faig la idea d’haver arribat fins aquí, encara no m’ho crec. Però ara mateix vull estar aquí, m’agrada la sensació que em fa sentir, encara recordo quan el meu pare em deia que jo era un cas perdut i que no aconseguiria res en aquesta vida si seguia pel camí de no estudiar i de no fer absolutament res.

Però ara tot ha canviat, tot és diferent, jo vaig decidir canviar i li vaig prometre, però ell no em creia, no confiava amb mi. Ara em sento orgullosa de poder-li demostrar realment que he fet un gran canvi i m’he esforçat molt per aconseguir-ho, perquè ara m’importa el meu futur.

M’agrada saber que he fet un gran pas, i que aconseguiré tenir el títol de l’ESO, m’agrada poder explicar tot això als meus pares i que se sentin orgullosos de mi, de la seva filla. M’agrada haver madurat i haver obert els ulls i adonar-me que no podia seguir per aquell camí, sinó que havia de fer alguna cosa, ja que el que més ens agrada en aquesta vida són les coses difícils i tot esforç té la seva recompensa.

Marta Moraó

Notaràs el meu amor per la brillantor dels meus ulls i quan ja no puguis veure’l serà quan ho valoraràs. Voldràs sentir-me a prop teu, enredar els teus dits en el meu cabell quan ja no puguis recordar el que se sentia. Necessitaràs les meves paraules i les meves carícies quan aconsegueixis entendre quan podrien haver significat per tu. Voldràs abraçar-me quan t’adonis que ja no hi seré per obrir-te els meus braços i fer-te sentir com un nen. Recordaràs el meu somriure i els meus gestos quan ja ni tan sols puguis trobar el meu rostre.

Aconseguiràs adonar-te del gran amor que teníem quan ja sigui massa tard, quan jo ja hagi marxat i el nostre futur sigui inexistent. Voldràs besar-me quan els meus llavis ja no vulguin tocar els teus, i voldràs prendre la meva mà quan ja no estigui al teu costat. Voldràs abraçar-me a les nits fredes, però hauràs de conformar-te amb el teu coixí, en lloc de la meva pell, perquè ja no hi seré entre els teus braços, ni tindré ganes de despertar-te tots els matins amb el meu gran somriure.

Totes les il·lusions desapareixeran i només quedaran records, records que s’acaben oblidant.
Em valoraràs quan ja no hi sigui, ja que t’adonaràs de la falta que et faig. Desitjaràs haver estat amb mi quan jo ja hagi pres el meu propi camí i ja no vulgui tornar temps enrere. M’estimaràs més quan ja no puguis escoltar-me dir quant t’estimo, perquè ja no estaré disposada a fer-ho, ja que em vas fer perdre els sentiments i les ganes de dir-ho.

Voldràs estar amb mi quan jo ja t’hagi oblidat, quan estigui cansada d’haver-te esperat, quan ja no tingui ganes de tu, ja que no vas voler fer l’esforç de seguir lluitant, i això és el pitjor, perquè sento que només aconsegueixes valorar-me quan ja no em tens, i ja serà massa tard.

Marta Morató

He comès molts errors. He plorat per qui no es mereixia ni una llàgrima meva i he rigut amb falses amistats en les quals confiava. He ensopegat més de tres vegades amb la mateixa pedra i quan pensava que ja no ho faria més, vaig caure a la quarta. He perdonat molt, massa. He callat ”t’estimos” que per inseguretat i por mai van arribar a ser dits, m’he enamorat de qui no em mereixia i he lluitat per qui no em valorava. Hi ha dies que m’he despertat amb ganes de menjar-me el món i altres que semblava que el món em menges a mi. He cridat amb totes les meves forces per treure tota la meva ràbia, m’he barallat amb qui no devia i he lluitat per aconseguir els meus reptes. He callat veritats per no fer mal. He sortit sense ganes de festa i he tornat amb els peus morts i afònica de tant ballar i cantar. Hi ha dies que dormia només per poder veure en els meus somnis la persona que desitjava i dies en què no podia dormir pensant que l’endemà la tindria al meu costat. He passat per fases, bones i dolentes. He estat una nena immadura i insensible i he madurat a base de pals. He cregut en l’impossible fins que em van destrossar els meus objectius. He abraçat i he valorat persones que vaig pensar que mai em farien mal i he acabat adonant-me que no es mereixien ni el tacte de la meva pell. He cantat a la dutxa fins que el meu coll no podia més. Hi ha hagut dies que em sentia preciosa i altres que no volia ni mirar-me al mirall i només tenia ganes de trencar-lo a base de cops. He gaudit de petits detalls … I he après a poc a poc en què consisteix la vida. No em penso penedir de res i intento afrontar-ho tot amb un somriure, ningú es mereix veure les meves llàgrimes.

Imagina que per un moment ho tens tot… Quina sensació més bonica veritat? Això seria massa fàcil, has de lluitar pel que vols, pensa en les persones que et recolzen i demostra a tothom que tu pots amb tot, qualsevol somni es pot fer realitat, no hi ha res impossible. Les coses més maques i que més ens agraden de la vida són les úniques que s’acaben, per això no perdis més el temps i gaudeix al màxim, que la vida són dos dies i el primer ja l’hem viscut.

Marta Morató

Sóc d’aquell tipus de noia que sempre ha de tenir l’última paraula, que si vull puc ser la millor persona, però també la pitjor.

Em molesta molt haver de repetir una vegada darrere l’altra les mateixes coses, però en canvi m’encanta que me les repeteixin.

Necessito sentir-me sempre estimada i rodejada de gent, i sóc afectuosa, m’encanta fer petons i també necessito que em donin un cada dia.

No m’agrada gens que em facin mal i no suporto les mentides, però de vegades ho faig jo.

És possible que un dia em vegis la persona més feliç del món i l’endemà només tingui ganes de plorar.

Sóc de les que lluiten pel que volen i no paren fins aconseguir-ho.

Mai em decideixo per res, un dia vull una cosa i l’endemà puc voler tot el contrari.

Puc tenir milions de defectes, però no sóc de les que es rendeixen fàcilment.

M’encanta fer riure a la gent. Sóc massa confiada amb desconeguts i moltes vegades desconfio de la gent que em rodeja.

Sempre estic ficada en problemes, però sé arreglar-me-les tot sola.

Puc ser una mentidera compulsiva, però em pot la consciència i acabo confessant sempre.

Puc arribar a ser la persona més boja del món, si m’ho proposo.

M’agrada cridar, cantar i molestar a la gent.

M’encanta ficar-me contra la gent que no suporto.

Em preocupo massa i em ratllo per qualsevol cosa…

Però i què? El secret de la vida està en no penedir-se de res i afrontar-la amb un somriure, encara que sigui difícil, perquè de vida només en tenim una i l’hem d’aprofitar al màxim.

No visquis per somiar, somia per viure.

Marta Morató

L’orgull és un sentiment dur, no es pot dir ni que és bo ni dolent, simplement és un sentiment més. Jo sóc i sempre he sigut molt orgullosa, sobretot amb els nois. Sóc de les que puc enfadar-me amb tu i tenir moltíssimes ganes de trucar-te o parlar-te per poder arreglar les coses, però no goso fer-ho, perquè penso: Si tu no ho fas, per què hauria de fer-ho jo? Tenir aquest orgull al llarg de la meva vida m’ha anat bé i malament a la vegada.

Els avantatges de tenir orgull principalment són que quan ets orgullós et sents més fort sentimentalment i per això ningú mai ha pogut aprofitar-se de mi i he pogut comprovar quines persones valien la pena realment i quines eren interessades o anaven al que anaven. Però clar, com totes les coses també té els seus desavantatges. A causa d’això he perdut el contacte amb moltíssima gent que realment m’importava, ja que podia estar sense parlar-los durant mesos i tot per culpa del meu gran orgull, i això no em permetia arreglar les coses i acabar amb els mals rotllos i poder finalment, reconciliar-me amb qui eren els meus amics.

Fins fa poc, no em vaig adonar del veritable mal que em feia ser tan orgullosa, ja que per culpa d’això, vaig estar a punt de perdre a la meva parella actual. Sincerament arriba un moment en aquesta vida que et ”menges” el teu orgull o et ”menges” les persones que t’importen i et rodegen. Ser orgullós no et fa ser una persona menys sensible ni menys dèbil, simplement hem de saber en quins moments actuar amb orgull davant de situacions que hem de ser forts i rectes i en quins moments deixar-lo apartat, com quan realment volem fer alguna cosa amb ganes i no hem de deixar de fer-la per culpa de l’orgull, ja que si actuem d’aquesta manera, totes aquestes accions ens faran separar-nos de la nostra gent.

Marta Morató

No ens adonem compte però el temps passa molt ràpid. Volem fer moltes coses, volem viure la vida el millor possible, però realment ho fem?

Sempre ens diuen: No deixis per demà el que pots fer avui. Però a vegades no li fem ni el mínim cas a aquesta frase perquè creiem que tot pot esperar i que sempre podrem dir: -Ja ho faré demà-. Però demà? Mai se sap si les coses poden canviar en un dia, no saps si després ja serà massa tard per poder fer allò que havies de fer ahir. Jo penso que no hauríem de fer les coses d’aquesta manera perquè sempre ens acabem arrepentim d’aquets actes.

Jo especialment tinc una experiència que em sembla que a quasi tothom li passa, sempre pensem: -He d’anar a veure els meus avis, però ja hi aniré demà- i així consecutivament. Però realment, jo no se si ells demà encara estaran, jo no se que passarà demà ni tampoc puc parar el temps, llavors això et fa obrir els ulls i et fa pensar que realment has de fer les coses al moment i no deixar-les per un altre dia perquè potser aquest dia que t’hagis decidit per fi a fer allò que volies fer, ja serà massa tard i res serà igual i això a tu interiorment et farà molt de mal perquè ja no podràs tornar el temps enredera i pensaràs:

-Per què? -Per què no ho vaig fer en el seu moment?

No t’hauria agradat poder-te acomiadar d’ells?

Tot en aquesta vida compte i la vida passa més ràpida del que ens creiem i de vida només en tenim una i hem de fer les coses bé i aprofitar el dia com si fos l’últim, fer tot allò que ens agradaria fer sense cap mania ni ganduleria, ja que en un futur val la pena fer les coses ben fetes i esforçar-se.

Marta Morató

Perquè s’ha d’acabar una relació on hi ha amor? Jo per mala sort visc amb aquesta pregunta dins del meu cap.
No entenc el perquè de què tot s’hagi d’acabar. Recordes moments on tu ho donaves tot per aquella persona, on et donava igual el que pugués arribar a pensar la gent. Tu no vols que això s’acabi, no vols que ell se’n vagi, tu vols sentir de la seva boca un, -sempre estarem junts-. Vols un principi que no tingui final i és que notes que sense ell no tens ganes de res, tanques els ulls, per no veure la realitat… Perquè no hi ha dia que no pensis en ell…

Mai he volgut sentir a prop meu una persona que no siguis tu, mai he volgut entrar a un altre cor que no fos el teu… Intento pintar-ho tot del teu color, intento entregar-te la meva vida, i si tinc por és només de perdre’t.
Encara que no tu creguis jo vull que només siguis tu el que m’estimi. Abans escoltava el teu cor i el sentia bategar amb força, i és que ara ja no escolto res… Vull sentir-te aquí… Però estàs lluny i cada cop ho estàs més… No saps la sensació que era estar a la meva habitació abraçada al coixí, plorant, fen-me preguntes on tu no em donaves cap resposta… Jo mai he pensat fallar-te en cap moment, ni deixar-te sol, però jo vull que siguis tu el que em diguis això…

Quan estàvem junts era tot tant perfecte… Semblava tot un somni fet realitat. I és que sempre vas ser tu i ningú més…T’ho vaig donar tot i més de mi.. i no puc parar de pensar perquè tot s’acaba? Diguem-ho tu, perquè fas que això s’acabi? Amb lo feliç que em vas arribar a fer… Em vas ensenyar a estimar, a valorar les persones.. Vull que em donguis respostes. De què serveix que jo plori si tu no saps ni el que és… Sincerament em costa creure que tot això sigui veritat, i és que jo sempre he estat al teu costat incondicionalment i tu ni ho has valorat. Tenia por de perdre’t de què em deixessis aquí sola, tu deies que no, però han canviat tant les coses… Diguem, que et faltava estan amb mi? Si tu gràcies a mi vas tornar a somriure…

Em deies que no podries viure sense mi.. i és que em vas jurar tantes coses que eren mentires.. Em fa ràbia que no funciones estimar-te i és que em sento tant poca cosa de creure’t… Em vas prometre un per sempre i em vas tornar a mentir… Si algun dia vols tornar, jo ja no t’estaré esperant.

I per més que vaig lluitar per lo nostre, no vaig aconseguir la teva felicitat i ho sento, només pretenia que fossis meu i que no volguessis altres petons. Saps que t’ho he donat tot i no seria capaç de fer-te mal… Em vas dir que tu erets diferent… Té donat tantes oportunitats durant tot un any…

Espero que algun dia et fiquis a la meva pell i arribis a sentir tot el dolor que m’has fet… I així et donaràs compte del que realment és estimar.

T’acabes adonant de què el físic no és el més important, que el que realment importa és l’interior de les persones.

Marta