LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La música és una de les coses que més m’agrada, des de ben petita que tinc aquesta afició.
Toco el violí des de fa vuit anys i el piano des de fa un, a més la meva mare m’ha ensenyat una mica de guitarra. El piano m’està resultant més fàcil ara que tinc més coneixements en la música, però el violí em va costar bastant, ja que mai havia tocat un instrument ni llegit una partitura. Ara per això, em va molt bé i m’agrada molt.
Aquest any, l’escola de música de Vilassar, on aprenc violí, m’ha seleccionat a una amiga que toca el piano i a mi, amb el violí, perquè la representem en una trobada d’estudiants de diferents escoles. Aquesta trobada es diu Moments Musicals, i hi participen escoles de diferents llocs. Se celebra a diferents dates i llocs, però la primera és aquest divendres dia 8, aquí a Vilassar. La següent on jo també tocaré, és a Sant Vicenç el dia 28 de Maig.
Tinc moltes ganes de poder tocar, ja que vaig començar a preparar les peces que toco al Setembre. Espero que em surti molt bé.

Marta

L’any passat vaig passar quatre dies a casa d’una amiga, això va ser perquè vam decidir que aniríem juntes al Holi festival, un festival amb música on es tiren uns polvos de colors. Vaig dormir amb ella, ja que la meva família se’n va anar de vacances i ja havíem comprat les entrades.

El Holi festival se celebra com a representació d’una festa de l’índia, on es tiren colors i llencen coets per celebrar l’entrada de la primavera, l’època dels colors i la felicitat. Per això, aquest festival ha acabat fent-se a més de dues-centes ciutats de tot el món, imitant aquesta tradició. I com a gran ciutat, també es va celebrar a Barcelona, a una plaça al costat de les fonts de Montjuïc.

En arribar allà, vestides de blanc i amb flors al cap, tal com es representa la primavera, ja que surt el sol, la calor i les flors neixen, ens van donar les bosses amb els polvos de colors. Aquests els podies tirar quan volguessis, però a més, a cada hora punta, tots les tiràvem a la vegada. També hi havia música en directe a un escenari molt gran on tothom es volia apropar, nosaltres no vam aconseguir-ho. Vam estar ballant molta estona, però més tard, va venir la seva mare a buscar-nos. En sortir, estàvem totes plenes de colors, i ens vam fer unes fotos davant les fonts, tothom ens mirava quan passava. En acabar, després d’espolsar-nos molt bé per poder entrar al cotxe, vam tornar a casa.

Va ser un dia inoblidable, ens ho vam passar molt bé, vam ballar molt i vam acabar plenes de colors. Aquest any anirem a un festival semblant, però aquest cop hi ha un recorregut on et tiren els colors i només et donen una bossa. Però aquest any anirem moltes més, per tant ens ho passarem molt millor.

Marta

Les amigues són una cosa molt important, són aquelles amb les que pots compartir qualsevol cosa, aquelles que sempre t’ajuden, amb les que pots ser tu mateixa.

Fa dos anys que vaig començar a anar amb dues nenes que en aquell moment no coneixia molt. Però jo estava passant una situació complicada, i elles em van acollir i em van ajudar molt. Al cap de poc ja érem molt amigues, parlàvem, quedàvem, estàvem sempre juntes… però sobretot aquest estiu hem estat molt unides. Vam anar de vacances juntes, quan no estàvem fora, quedàvem cada dia per anar a la platja o a la piscina, sopàvem, dinàvem i dormíem juntes com a germanes. Ara estem planejant diferents activitats futures per fer juntes, a més quedem molts dies per fer deures o estudiar juntes.

En definitiva, són unes de les millors coses que tinc en aquest moment. No les canviaria per res. Anna i Lídia.

Marta

Fa quatre anys, quan jo anava a sisè de primària no vam tenir carnaval a l’escola, per això amb les nenes de la classe vam decidir de fer les nostres disfresses i presentar-nos a la rua del poble. Vam estar un temps pensant què fer, de què podíem anar disfressades. Fins que una va proposar anar de menjar, i a totes ens va semblar molt bona idea. Vam decidir que cadascuna en seria un de diferent. Va quedar així: una d’entrepà de pollastre, una altra d’entrepà vegetal, una altra d’hamburguesa, una altra de pizza, i les dues ultimes de pots de quètxup i maionesa. Vam estar un mes sencer preparant les disfresses, amb cartons, paper de diari, cola, pintures… Tot ho fèiem nosaltres des de zero.

Va arribar el dia de carnaval, ens tocava anar a la rua del poble, ens presentàvem al concurs de nens. Vam abrigar-nos, vam posar-nos les disfresses i vam baixar cap a la plaça de l’ajuntament. En arribar allà, tothom es girava, la veritat és que eren les millors disfresses, tot i que només teníem 11 i 12 anys. Vam guanyar el concurs, ens van donar una bossa de llaminadures. Totes estàvem molt contentes, ja que el nostre esforç havia tingut recompensa. Vam decidir que l’any següent també ens hi presentaríem juntes, però amb una disfressa encara millor!

Marta

L’últim dia a Irlanda, maletes fetes, habitacions tancades. Feia tres setmanes que estàvem tots junts, i era l’últim dia, ja tornàvem cap a casa. S’havia acabat estar junts tot el dia.
Estàvem tots molt tristos, alguns amics ja havien marxat, però nosaltres havíem fet un grup molt tancat, veníem tots de Barcelona i ens estimàvem molt. Entre nosaltres vam decidir firmar-nos unes banderes, grans escrits, tots amb molta estima, alguns de més especials per aquells amb els que has estat més. Llegint-los ja vam deixar anar les primeres llàgrimes, llàgrimes d’alegria i tristesa.

Després van començar les fotos, fotos amb llàgrimes als ulls i la cara inflada i vermella. Però fotos amb molt d’amor, abraçades, petons… fotos molt maques, d’aquelles que guardes sempre.

Però el pitjor moment va ser a l’hora de separar-nos, en arribar a l’aeroport de Barcelona. L’última foto, la que van fer els pares, tots rient, encara que per poca estona. Vam començar a abraçar-nos, i a poc a poc ja anaven caient les llàgrimes, cada cop més intenses, fins a acabar sanglotant. Però va arribar l’abraçada, la de la persona que més estimes, la de la millor amiga, amb la que has passat grans estones, han menjat, has estat a les classes i a les sortides. En aquell moment vam començar a plorar molt les dues, no volíem desenganxar-nos, ens estimàvem molt.

Es va acabar, vam anar amb els pares cap a casa. Va ser un dia dur, dir adéu a gent que estimes costa. Però va ser un dia molt bonic, ja que vam demostrar-nos l’estima que ens teníem, que ens tenim.

Marta