LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada persona té una mentalitat diferent, per tant una manera de pensar diferent i això comporta una manera d’actuar diferent. Aquesta manera d’actuar i pensar ens fa formar part d’un grup de persones que pensen igual que nosaltres als qui se’ls etiqueta amb un nom. Per exemple, segons l’orientació sexual (és l’exemple més típic) podem ser heterosexuals, homosexuals, bisexuals, transsexuals… però el que hauríem de plantejar-nos és per què hem de pertànyer a un grup i etiquetar-nos. El que actualment està passant és que la majoria sentim pànic a ser diferents i a no encaixar en la societat i ens plantegem molt què opinaran els altres de les nostres accions. Evidentment, moltes persones (desafortunadament aquestes no són ni la meitat de nosaltres) deixen de costat l’opinió dels altres i actuen de la manera que els ve de gust i volen de veritat.

Aquest fenomen s’ha donat a partir de la llibertat d’expressió i d’ençà que cadascú pot triar com actuar i què fer amb la seva vida i d’ençà que les modes són presents a tot arreu. Aquests grups ens serveixen per ser diferents però no massa. Si ho som massa una de les etiquetes que més faran servir per descriure’ns serà: “rar”, “marginat”…, etc. No hauríem de permetre que les etiquetes ens marquin d’aquesta manera, l’única que hauríem de tenir és la de persones.

Mariona

Todos tenemos un sueño, algo que nos gustaría cumplir con todas nuestras fuerzas y que de verdad nos haga ilusión. Este es mi sueño: coger una mochila, meter cuatro camisetas, cuatro pantalones y un par de calcetines e irme, irme lejos, muy lejos; pero no a cualquier lado. Podría irme a Noruega pero hace demasiado frío, podría irme a Canarias pero está demasiado cerca, podría irme a muchos lados pero yo quiero poner rumbo a la India.
¿y por qué a la India? La respuesta es fácil. Es un país, que en mi opinión desprende vida; a pesar de que está lleno de pobreza la gente sonríe y la religión y la cultura llenan el país de clores. Es una aventura, un sueño, el que más me gustaría cumplir y el que voy a cumplir cueste lo que cueste.

Mariona

La Edad Media fue uno de los períodos más oscuros en la historia de la humanidad caracterizado por la violencia, la irracionalidad y el deterioro. El Hombre creía que su breve existencia debía ser dedicada a Dios y especialmente a la institución de la iglesia, lo cual significó enormes desigualdades, sangrientas conquistas y todo lo que ya bien sabemos. Por este motivo se desarrollaron diferentes maneras de torturar a la gente para descubrir la verdad. Estas fueron algunas de las más violentas y dolorosas:
El toro de Falaris fue uno de los dispositivos de tortura más populares. El aterrador constaba en un enorme toro de bronce puro, dentro del cual cabía una persona. El toro tenía una entrada que sólo podía abrirse desde afuera y unos orificios en la nariz y otros en los ojos. Dentro se colocaba a la víctima y debajo del toro se hacía una inmensa fogata que quemaba viva a la víctima.
El potro es otro invento bastante conocido y, en aquel tiempo, bastante utilizado, desafortunadamente. En este la víctima se tumbaba en una camilla de madera y sus extremidades eran atadas con unas cuerdas. Se triaba tan fuerte de estas cuerdas hasta dislocar romper o arrancar los brazos y piernas.
Uno que es también muy clásico es la doncella de hierro es posiblemente la máquina de tortura más popular que existió y también una de las más aterradoras. Este consistía en una especie de sarcófago de hierro en el que, al cerrar la puerta, se introducían una gran cantidad de púas punzantes clavándose, así, por todo el cuerpo. Y por si el terrible castigo de tener en tu cuerpo clavadas decenas de púas fuera poco, los biólogos de aquella época estudiaron los sitios estratégicos donde debían clavarse para que todas las victimas murieran desangradas, poco a poco y dolorosamente.
El Garrote vil fue un método que consistía en un punzón de hierro penetraba y rompía las vértebras cervicales al mismo tiempo que empujaba todo el cuello hacia delante aplastando la tráquea contra el collar fijo, matando así por asfixia o por lenta destrucción de la médula espinal. Este fue usado hasta principios del siglo XX en Cataluña y en algunos países latinoamericanos.
La gota china era un método de tortura psicológica que consistía en inmovilizar a la víctima en forma horizontal boca arriba dejándole caer cada 5 segundos sobre su frente una gota de agua fría. Este acto le provocaba daño físico en la frente pero lo que era más molesto era no poder beber agua ni dormir. La victima acababa muriendo por un paro cardíaco a causa del sufrimiento.

Mariona.

Hem arribat ja a quart de l’ESO i això vol dir que també ha arribat el moment de decidir a què ens volem dedicar. Jo tinc clar que mai he sigut de lletres, però tampoc de números (malgrat que si només tens aquestes dues opcions, em decantaria per la física i les matemàtiques sens dubte) llavors, de què sóc jo? El meu pare sempre m’ha remarcat que la creativitat és el meu fort i gràcies a ell vaig arribar a la conclusió que m’hauria de dedicar al màrqueting.

Per fer-me entendre, el màrqueting és un procés que engloba la creació d’un producte o servei fins a l’última fase de postvenda, aquest procés pot estar constituït per moltíssimes etapes, tot depèn de la persona. La definició més correcta que he sigut capaç de trobar a internet ha sigut la d’un director de màrqueting, Alex Serrano, aquesta és la seva definició: “El marketing es un proceso donde la propuesta de valor se encuentra en la diferenciacion, que és percibida como un beneficio único para el cliente“.

Jo opino que és una manera de manipular a les persones, sé que sona una mica impactant però és la veritat. Fa un temps vaig veure un vídeo en el qual tots els possibles compradors que entraven a una mateixa botiga feien, pràcticament, el mateix recorregut. Aquestes imatges em van impactar perquè vaig poder comprovar que una col·locació determinada dels objectes és capaç de manipular els nostres moviments i, el que és “pitjor”, nosaltres no ens n’adonem.

També crec que és interessant la publicitat, perquè et pot arribar a transmetre sentiments. El més buscat entre els publicistes és el de necessitat, la necessitat de posseir el producte que ens estan anunciant, perquè al cap i a la fi, el que pretenem amb la publicitat és convèncer a algú de què no hi ha res que sigui millor que el nostre.

Tots tenim objectius i aquest és el meu, ser capaç de treballar del que jo més desitjo: El màrqueting

Mariona Vilà

Des de tercer de primària he tingut una millor amiga, una amiga molt especial en qui he pogut confiar des del principi fins al final. Amb ella he fet ple de coses, excursions, sortides, viatges… però ara que acabem la ESO marxarà i gairebé no ens veurem.

Quan va arribar de Canadà i va venir a la nostra escola sense saber l’idioma ni com comunicar-se, recordo que insultava als nens en anglès i ells no ho entenien o que un dia va venir amb el cabell lila i que no li agradava sortir a les fotos i sempre feia cares llargues. Al principi no ens portàvem, ni be ni malament, únicament no ens portàvem; fins que un dia vaig convidar-la a venir a jugar a casa meva i li vaig dir amb anglès de nena de tercer: “Want you play my House?”. Sincerament, encara no sé com va entendre’m. Quan estàvem a casa meva jugant a les nines no ens enteníem però ens ho passàvem bé i rèiem molt. Quan va arribar el meu aniversari vaig fer una festa de pijames i la vaig convidar. Crec que totes les que estàvem podem recordar la frase que va dir volent-se referir a que s’escoltava un soroll estrany: L’aigua xuta molt. Quan vam anar a Canadà juntes i vaig descobrir les meravelloses “frozen lemonade” del Tim Hortons.

Coses com aquestes n’hem viscut mil i mai ens em cansat de estar juntes, hem crescut una al costat de l’altre i ens em vist plorar, riure, ens em enfadat, ens em reconciliat… per això és i serà sempre la meva millor amiga.

Danielle vull què sàpigues que mai m’oblidaré de tu (encara què tingui memòria de peix) i que et trobaré moltíssim a faltar. Gràcies per formar aquesta part tant important de la meva vida i ajudar-me tantíssimes vegades. Ets molt especial per mi. T’estimo.

Mariona Vilà

Han arribat els frenètics dies d’exàmens en els quals passem més temps enganxats al bolígraf que al mòbil (com a mínim en el meu cas). Jo, què sóc molt d’estar tot el dia pendent dels “whatsapps” i de les notificacions en les diferents xarxes socials he decidit apagar el mòbil cada dia durant 4 llargues hores (perquè són llarguíssimes) de tal manera que el meu dia queda repartit en: assistir a classes, estudiar i dormir. Per sort aquest fet només es produeix a final de trimestre.

Un dia, mentre estava esperant que el metro arribés a la parada on havia de baixar, vaig posar-me a pensar en el ritme laboral d’una persona adulta i vaig agafar com a referencia els dels meus pares: La meva mare treballa com a secretària a un hospital de Barcelona per a uns neuròlegs i la seva jornada laboral és des de les 10 del matí fins a les 6 de la tarda, el que suposa 8 hores diàries (dues més que nosaltres, els estudiants d’ESO). El meu pare treballa d’assessor fiscal de 8:30 del matí fins a les 2:30 del migdia i les tardes de dilluns, dimecres i dijous de 4 a 7 de la tarda. Això suposa una mitja de 8 hores diàries aproximadament, altra vegada 2 hores més.

A més a més, molt treball se l’emporten a casa, també per mantenir la casa neta s’han de dedicar unes quantes hores i això els deixa sense gairebé temps per l’oci.

Realment, quan creixem, tindrem temps per viure?

Mariona

Actualment, la paraula que tots em sentit anomenar a les notícies és la que sembra el pànic a la ciutat de Madrid, L’Ebola ha penetrat a Espanya, significa això que morirem tots?

El virus es propaga mitjançant la transmissió de persona a persona, per contacte directe: amb òrgans, sang, secrecions, o altres líquids corporals de persones infectades, o per contacte indirecte: amb materials contaminats per aquests líquids.

El primer brot d’aquesta estranya malaltia es va produir el 26 d’agost de 1976 a Yambuku, una ciutat del nord de Zaire, ara conegut com a República del Congo. El primer cas enregistrat va ser a un professor d’escola d’uns 40 anys, que tornava de viatge de Zaire, se li va detectar una alta febre i pensaren que estava infectat de malària, en conseqüència se li va administrar el tractament contra aquesta malaltia, el professor va haver de tornar a l’hospital just 1 setmana després dels fets, va morir el 8 de setembre de 1976 quan ja havia passat 14 dies lluitant per la seva vida

Els primers símptomes d’aquesta malaltia són: vòmits incontrolables, diarrea sagnant, mal de cap, marejos i dificultats respiratòries, seguits de sagnar pel nas, boca i anus, i finalment, morint.

La primera contagiada d’Ebola a Espanya ha sigut una auxiliar d’infermeria, actualment ingressada a l’hospital d’Alcorcón, a Madrid. Encara es desconeix com la treballadora va desenvolupar el virus, tot i que estan treballant per saber com es va poder produir aquest fet. La malalta formava part de l’equip que va tractar a Miguel Pajares i a Manuel García Viejo, morts en l’hospital de Carles III els dies 12 i 25 de setembre.

D’ençà que es coneix la malaltia hi ha hagut 2748 casos detectats i 1776 morts. L’últim brot és, amb diferència, el més catastròfic, doncs ha provocat 1711 casos i 932 morts, aquestes xifres ens fan pensar: som víctimes d’una apocalipsi?

Mariona Vilà