LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquests últims dies a casa només fa que sortir el tema dels meus estudis, jo tinc molt clar el que vull fer en un futur per això ens hem de posar en marxa a buscar on poder realitzar aquests estudis.

La meva passió és l’esport, ja fa 9 anys que jugo a bàsquet en el Vilassar de dalt i faig curses de muntanya entre 18 i 22 km, per això des del primer moment, vaig decidir que em volia dedicar a això. M’agradaria poder fer un grau mitjà i seguidament el grau superior d’activitat física i l’esport a la natura.

Estem ben implicats a buscar diferents centres per què jo pugui realitzar els estudis que vull, perquè per sobre de tot vull estudiar el que m’agrada i dedicar-me a un ofici que estigui a gust.

És complicat buscar aquests centres, ja que hi ha centres en què el grau només se centri en un esport específic i jo vull fer un grau de l’activitat física i l’esport en general, també convindria que sigues públic, ja que no tenim un pressupost molt alt a la nostra família.

Sabent que aquests estudis són els que m’agraden faré el possible i més per poder treure la major nota per poder continuar els meus estudis i poder anar a la universitat.

M’agradaria fer la carrera de INEFC mentres m’ho compagino amb una petita feina per poder-me pagar els meus estudis.

El més important és poder estar feliç, acompanyat i amb bona salut.

Maria

Penso que en els bons equips hi ha d’haver per sobre de tot confiança, ganes de millorar, esforç, ànim i sobretot estar unit.

El nostre equip de basquet cada vegada cada una posa el seu granet de sorra per què estiguem poc a poc més unides.
A cada entrenament 2 jugadores de l’equip som les encarregades d’animar, tot i que fallem i ens equivoquem en exercicis, estem allà, per animar i fer veure en el fet que ens equivoquem i a donar ganes de seguir-ho intentant corregir en el fet que ens hem equivocat. 

El dissabte dia 14, a les 12.00 del matí hem jugat contra el CB BOET, era un equip que de tots els partits jugats aquesta temporada no havien perdut cap partit, fins avui, el nostre equip, totes unides li hem plantat cara al camp del Vilassar de Dalt, ha estat un partit molt ajustat i amb molta emoció, però hem acabat amb un resultat de 44 – 40.

El nostre  entrenador estava molt orgullós del nostre treball, i nosaltres totes emocionades, ha estat un dels millors moments d’aquesta temporada.

Molt bon partit Noies!

Maria

Mama, Tu has sigut la que m’has aguantat 9 mesos dintre teu, aguantant-me per veure com un dia em donaries la vida. Davant d’un cop molt fort, la mort de la teva mare, mentre tu eres molt jove, sé que necessitaves a algú especial a la teva vida, per això vas decidir formar una família, et feia especial il·lusió que fos una nena. Quan la doctora Carreres et va comunicar que esperaves una nena no vas dubtar en posar-li Maria, el nom de la iaia. Has sigut tu la que va patir al despertant-te cada nit a donar-me el pit o quan plorava, aguantant quan em posava malalta i t’havies passat nits amb mi al sofà mirant en “Pingu”, quan tenia por de dormir sola i havia de venir a dormir amb tu quan el papa anava al meu llit, mil coses. M’has fet créixer com qualsevol nena voldria, portant-me de visita a tot tipus de llocs, port aventura, skating, al zoo… I hem anat de viatge a llocs Increïbles, Holanda, Bèlgica, París, Menorca, Mallorca…

Ara ha arribat la meva adolescència i hi ha dies de tot, dies en els quals estic de mal humor i quan ho penso no ho hauria de parlar parlant-te malament, però la majoria de dies intento demostrar-te el gran que ets per mi i el molt que sóc capaç de fer quan em necessites.

Fa un any i mig que ho heu deixat amb el papa, els dos teniu parella encara que tu hagis tingut alts i baixos amb això, i per sort entre vosaltres hi ha molt bona relació. Per mi ha estat molt dur aquests dies en els quals arribava a casa i estaves al llit plorant i sense ganes de res, han estat molts els dies en què t’he estat animant i és una de les millors coses que he fet, fer-te treure un somriure. Perquè no hi ha cosa que no em vegi capaç de fer per tu.

Gràcies per tot el que has fet per mi, T’estimo mama!

L’amor … Aquest gran amic i alhora enemic, aquest que et pot fer feliç però alhora infeliç, la veritat és que no he arribat a trobar una forma de descriure aquesta paraula, no he arribat a trobar forma ni tan sols de descriure el que se sent …

Uns els hi diuen papallones a l’estómac, altres diuen que és quan algú et deixa sense paraules sense dir-te res, però, potser puc intentar descriure-ho … Per descomptat, el que per mi és l’amor …
Crec que comença amb el típic, una persona sempre en la teva ment, en la qual sempre penses que no vols deixar escapar, aquesta persona que vols estar amb ella, però que alhora no, per por al mal, i comences amb una lluita amb tu mateix sobre què fer, sobre què dir …

Però és una lluita que, igual que totes, només es pot guanyar si es tria bé, i és que per a mi, estar amb la persona que més estimes, és triar bé, ningú t’assegura que acabi bé, ningú t’assegura que no et facin mal, però si t’asseguro, que si hi ha amor, hi ha felicitat … i és que jo sempre dic, que un segon de felicitat, val per un any d’infelicitat, ja que com diuen: “Mas val el dolent conegut, que el bo per conèixer” Si deixes escapar a aquesta persona que et pot fer perdre la son, aquesta persona que és l’última en la teva ment abans d’anar-te’n a dormir, l’única en els teus somnis, i la primera a despertar, és que no la pots deixar escapar, potser és el pitjor càstig que a tu mateix et puguis donar, prohibir al cor el que a crits et demana, estar amb una persona vol dir estar alegre, trist, somrient, plorant … Però sempre amb ella, i crec que això és el realment important, tenir a qui abraçar, a qui besar, a qui dir-li t’estimo i esperar ansiós un “i jo”, amb qui compartir tantes coses, quan arribes a estimar, arribar a punts que ni tu mateix sabies, ser una persona tancada amb tots, però obert amb ella, no cal tractar de preguntar el perquè, només dir que és per amor, com el que jo he arribat a sentir, i com el que, vulgui o no, sentiré …

Maria

El dia 6 de Setembre després de tot un dia de descans i nervis, havia arribat l’hora, a les 21:00 h de la nit. 700 persones equipades amb frontals per endinsar-nos en el bosc.

Van llençar el tret de sortida, després de fer-nos fitxar amb un xip per controlar els talls de pas i els controls sorpresa, vam pujar des de la plaça de l’ajuntament de Vilassar de Mar, corrent amunt, per l’Espinaler i cap a la muntanya de la creu per la part cremada i molt dreta, el turó de l’infern, allà ens vam trobar amb un embús de gent que corria perquè era molt dret i molt estret, això va fer perdre temps, tot i així vam arribar 15 minuts abans del temps límit en el primer tall de pas, a la bassa del senglar, al km 8.

Després d’aquesta dura pujada vam baixar per una baixada molt tècnica anomenada els “uiuiuis”, que com fa veure el seu nom és fàcil fer-se mal, era molt rocosa i hi va haver varies reblincades de peu. En acabar la baixada vam planejar fins a arribar al punt baix de Burriac, tocava passar el pitjor, vam vorejar el “bucle” abans de pujar Burriac on hi havia el segon tall de pas.

Vam començar a Pujar Burriac per les marques blaves, la part més dreta, al km 15, aquesta pujada és on tothom queia, o vomitava, era molt dura i era per passar-ho malament. Quan vaig ser a dalt, sentia la veu de la meva germana animant-me, li vaig fer una forta abraçada, vaig fitxar el 2n tall de pas i tocava baixar.

Vam baixar una baixada rocallosa i molt tècnica, després d’aquesta baixada vam tornar a pujar, la pujada del turó dels oriols, sort que ja era l’última pujada. Per fi havia arribat la part final, anava amb les cames fetes pols i nerviosa pel temps, em quedaven 5 km i havia de fer menys de 4 h per complir el meu repte. Vam fer una llarga baixada per corriols i vam arribar a l’asfalt, però estàvem a la part de dalt de Cabrils i la meta era a la platja de Vilassar de Mar. La baixada es feia eterna i el que m’inquietava més era el temps. Vam arribar al pla de l’Abellà i anava justeta de temps, només em quedava fer l’últim esforç per complir el meu repte, sense sentir-me les cames.
Vaig trepitjar la platja, només quedaven 50 metres, vaig fer l’últim esprint i faig arribar a la meta. Repte finalitzat!

Vaig esperar a l’entrega de premis, i de sobte van dir: I el premi a la noia més joveneta de la Burriac atac 2014 és MARIA LOIRE I LLONGUERAS, vaig pujar a recollir el meu premi, un ram de flors molt gran. Però seguidament van tornar a anomenar: i la primera junior femenina de la Burriac atac 2014: MARIA LOIRE LLONGUERAS, em van obsequiar amb una gran copa i tothom em va felicitar.

Estic molt orgullosa del meu repte, una cursa de 22 km amb un desnivell positiu de 1172 metres i un desnivell acumulat de 2344 metres. El punt més alt de la cursa es troba a 466 metres. I vaig aconseguir-ho fer amb 3 hores i 56 minuts.

Maria