LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja està. Ja s’ha acabat. Ja no hi haurà més exàmens en tot l’estiu. Tres mesos per descansar, passar-s’ho bé, gaudir de les festes, de les postes de sol, de les tardes a la platja, dels dies amb les amigues, de l’estiu. Hem estat nou mesos desitjant que arribi aquell 19 de Juny. Nou mesos estudiant, patint pels exàmens, llevant-se d’hora per anar a classes, quedant-se fins tard repassant, nou mesos amb molt d’estrès. Però ara ja està. En tot just quinze dies acabem aquests llargs nou mesos. Per fi podrem dir que hem acabat el curs, i que hem acabat l’ESO!

Canviar de l’ESO a batxillerat, és un canvi important per a tothom, ja que ara és quan comences a guiar pel que vols estudiar en un futur. Algunes de les amigues amb les quals portes tota la vida, marxen de l’institut. Les enyorarem molt, igual que a les que no portem tant de temps però que li hem agafat un enorme afecte. Les trobaré molt a faltar.

Per sort, en acabar aquests últims quinze dies de classe, farem el viatge de fi de curs a Venècia. Volem gaudir-ho al màxim. Serà un viatge que recordarem tota la vida.

L’esperadíssim 19 de junt està aquí mateix! Menys d’un mes per què arribi aquest dia. De fet, aquest esperat dia pot ser també el dia 12, ja que és quan realment acabem les classes. Ara hem de fer l’últim esforç, ja que queda molt poc. Hem d’acabar bé el curs per així poder obtenir una bona mitjana de quart.

Estic molt contenta per haver passat aquest últim curs de l’ESO amb les meves amigues, i crec que he obtingut uns bons resultats.

Per acabar, aquests pròxims tres mesos que ens esperen, serà de relax total per així descansar després d’aquests durs nou mesos. Crec que tots ens ho mereixem després del dur esforç que hem fet. És el nostre premi.

Us trobaré molt a faltar noies! Us desitjo el millor, espero que ens seguim veient!!

Lidia

Des que era ben petita, la meva família i jo passem els estius i algun Nadal a Granada, concretament a Algarinejo. Algarinejo és un poble petit, d’uns quatre mil habitants, que fa frontera amb Córdoba. Està a una hora de la capital aproximadament. En ser un poble de poca població, tothom es coneix.
Allà és on la meva mare ha passat la infància amb els seus quinze germans. Devia ser un lloc fantàstic per jugar i passar l’estona. De fet, encara ho és. M’encanta passar les tardes d’estiu en aquell poblet amb els meus cosins. Ens ho passem d’allò més bé.
Algun dia m’agradaria portar a les meves amigues a Algarinejo per què puguin conèixer la vida rural que es porta allà, ja que és força diferent de la d’aquí.
Els estius a Granada, m’agraden molt perquè puc desconnectar de la vida d’aquí i gaudir de la vida d’allà. Quan baixem al mes d’Agost, coincideix que és la fira d’Algarinejo i la setmana següent la del poble del costat. També la fira és diferent de la d’aquí. Allà la fira és de nit i has d’anar arreglat. Molta gent es passa la nit sencera ballant. Com sortim uns quants cosins junts, ens ho passem genial.
Encara queda dos mesos per marxar de vacances, però ja estem començant a fer els plans de l’acampada que fem cada any tots els cosins. Estic molt impacient per anar i passar-m’ho bé i per veure a la meva família d’allà.

Lidia

Recordo aquell sis de gener de 2007 quan vaig pujar a ca l’àvia per celebrar el dia de Reis. Va ser la millor sorpresa que em vaig endur. Era un regal petit, inofensiu, però que tenia vida.

Estàvem el meu germà, el meu cosí i jo al menjador, quan de cop i volta van trucar a la porta. Com sempre, el meu avi va anar a obrir i de sobte va entrar un gosset, petit i molt alegre que venia cap a nosaltres. Va venir corrents i jo em vaig espantar molt. En un principi em feia por, ja que mai havia tingut un gos, però a poc a poc vaig agafar-li una estima immensa. Aquell mateix dia, cap dels tres volíem deixar anar de les nostres mans aquell gosset. Va acabar baldat. Amb la seva innocència i la seva bondat, va guanyar-se el cor de tots nosaltres.

La meva àvia va decidir que li posaria Black, ja que quan era jove va tenir un altre gos que també es deia Black. El primer Black va morir, i va deixar un buit enorme en el seu cor. A causa d’aquesta pèrdua, al cap de dos anys, va comprar un segon gos. Era un chow-chow, d’aquells amb la llengua blava, que li va posar Coqui. Com que era un gos gros i jo era petita, em portava sobre la seva esquena. M’ho passava tan bé… Quan jo tenia cinc o sis anys, el van haver de sacrificar. I després, va venir el segon Black, l’únic amb el qual recordo els moments que he passat. Me’n recordo perfectament que poc després de comprar-lo, pensàvem que era mut, ja que era un gos molt silenciós. Fins que un dia, va sonar l’alarma d’un despertador i es va posar a bordar. Ens va sobtar molt que bordés, ja que crèiem que era mut!

El Black és poruc, alegre, tranquil però a vegades molt actiu, i sobretot molt afectuós. És el millor gos que podria haver desitjat.

Lidia

La felicitat és un estat d’ànim que es produeix en una persona quan creu haver aconseguit una meta desitjada, i acostuma a anar aparellada amb la satisfacció i l’alegria. La felicitat normalment es considera positiva.

Molta gent diu o creu que la felicitat només s’aconsegueix quan algú té diners, és a dir, diuen que els diners porten la felicitat. Jo no crec que sigui així, ja que algú pot ser tant ric com vol però no ser tan feliç com un que no té gaires diners. En aquest aspecte hi ha opinions molt diverses. Per això cadascú ha de ser feliç a la seva manera fent el que li agrada sense que ningú l’interrompi.

Hi ha diverses teories del terme “felicitat”, però cadascuna d’elles està escrita des d’un punt de vista diferent. Per exemple, des del punt de vista de la filosofia, diu que ser feliç és ser autosuficient, és autorealitzar-se i també experimentar el plaer intel·lectual i físic i aconseguir evitar el sofriment.

Un dels estudis que estudia la felicitat, és la Piràmide de Maslow, que consisteix en una piràmide de les necessitats humanes que hem de complir per aconseguir ser feliços.

En conclusió, totes les persones són tan felices com ells decideixen ser-ho, ja que ningú decideix per ells. Cadascú és lliure com per escollir el que fer. Hem de ser feliços i deixar que la gent que ens envolta també ho sigui.

Lidia Calvet

Mi abuela es una de las personas más importantes en mi vida. Ella es alegre, tierna, amable, un poco quejica pero sobre todo muy luchadora. Es un ejemplo de superación día a día.

La he visto reír a carcajadas, la he escuchado cuando hablaba sobre sus recuerdos de la niñez… También me ha regañado cuando hacía las cosas mal, pero nunca ha faltado tiempo para que me diga lo que he hecho bien. Cuando las cosas me salen mal, ella siempre está allí para darme fuerzas, y también para demostrarme que si quiero, puedo, como ha hecho en muchas ocasiones.

A pesar de sus problemas en las rodillas, en las muñecas y todas sus quejas, siempre supo ser fuerte, aguantar y seguir adelante. Para mí es una luchadora en toda regla.

Yaya, decirte que muchas gracias por estar siempre a mi lado, por ser el refugio que a veces necesito y sobre todo por aconsejarme cuando te lo pido. Por esto y por muchas cosas más, eres la mejor.

Te escribo esto para desearte un feliz cumpleaños y para que puedas estar orgullosa de tu nieta. Te quiero.

Lidia Calvet

Fa prop de dos anys, vaig començar a fer-me amb dues persones amb les que abans no havia tingut massa relació. Una, la coneixia des de petites, però no tenia gaire relació, i l’altre, és una de les millors persones que he conegut durant aquests quatre anys a l’institut. Aquestes dues persones especials per mi són l’Anna i la Marta.

A l’Anna la vaig conèixer millor quan anàvem a primària. Recordo que vam començar a parlar-nos a l’hora de menjador, ja que ella es quedava a dinar i jo també. Va ser a sisè quan vam començar a passar moltes més hores juntes. Ara a l’ESO, he coincidit amb ella a classe un o dos anys, no ho sé ben bé, però ara és quan més unides estem junt amb la Marta.

Respecte a la Marta, aaquest darrer any ens vam conèixer i a l’estiu vam estar molt en contacte. No estic segura però, crec que tot va començar quan ens asseiem en el mateix grupet d’amigues a l’hora del pati. La conec des de fa menys temps, però, tinc la mateixa confiança tant amb ella com amb l’Anna.

Aquest estiu, hem passat molts moments juntes, tan anant a la platja o a la piscina, com anant a Mataró o a Barcelona a passar el dia. Ha sigut un dels millors estius al seu costat. Espero passar-ne molts més amb elles perquè ha sigut inoblidable.

Ja tenim un munt de plans fets per tard o d’hora, poder-los fer i passar bones estones juntes. En tan poc temps hem compartit molts bons moments dignes per recordar tota la vida. Quan sigui gran m’agradaria recordar totes les bogeries que vam fer juntes, o que encara hem de fer.

Espero tenir-vos tempre al meu costat, us heu tornat essencials a la meva vida. Formeu part de mi. Us estimo.

Lídia

Aquesta és una de les preguntes que últimament escoltem amb més freqüència.

Jo, encara no ho tinc del tot clar, però m’agradaria estudiar alguna carrera relacionada amb ADE (Administració i Direcció d’Empreses), o bé, allò que relaciona amb un treball social. En part, m’agradaria poder treballar en una empresa i formar part de l’equip directiu. Però també, poder dedicar el meu temps professional a ajudar a la gent necessitada. Poder pensar que gràcies a tu han sobreviscut, seria molt gratificant.

Respecte a l’ADE, seria necessària la matèria d’economia. Sempre m’ha agradat, encara que no és el meu punt fort. Crec que amb una mica d’esforç puc aconseguir treure-m’ho amb bona nota. Si fes aquesta carrera, podria tenir la satisfacció de desenvolupar un projecte propi a la meva empresa. D’altra banda, si escollís un treball social, podria treballar amb nens, ajudar a gent, treballar en el que m’agrada i em fa sentir bé.

Els inconvenients que tindria treballar en una empresa, podrien ser que en certes ocasions, pot arribar a ser un treball estressant i/o aclaparant, són més freqüents els problemes de comunicació entre els treballadors, etc. En canvi, els inconvenients de dedicar-me a ser una treballadora social, és que hi ha cops que veus la gent al carrer sense res que pors fer i tampoc pots aportar-li cap mena d’ajuda, doncs aquesta sensació, et produeix pena.

Encara tinc temps per rumiar-m’ho bé, i no atabalar-me. No puc tardar gaire més a acabar de decidir-me però, la meva elecció ha de ser la correcta per què pugui arribar a tenir el futur que sempre he volgut tenir.

Lidia Calvet

Ara ja estem a Novembre, gairebé començarà el mes de Desembre. Això significa que ja ve Nadal. Aquestes festes plenes de llums i colors daurats, vermellencs i platejats. L’olor del menjar de l’àvia, del torró i de les neules.
Ara que ve Nadal, és una de les festes més desitjades per tots els nens. La majoria d’ells fan el tió, el Para Noel, i després d’aquests dos parells de regals, esperen impacients als Reis Mags. Van a la cavalcada a veure’ls passejar pel poble amb aquelles immenses carrosses plenes de regals i després pugen a donar la carta de reis al seu rei mag preferit.

Quan més gaudeixo, és el dia de Nadal. 25 de Desembre, un dels dies més esperats per mi durant tot l’any. Ens reunim tots a casa els avis. Els cosins, tiets, pares, avis… Ens ho passem d’allò més bé. L’àvia ens fa la seva típica sopa de nadal, amb aquells galets immensos que vènen als supermercats que són únicament per aquell dia. Està boníssima. De segon, ens porta la carn d’olla amb la qual ha cuinat el caldo. Després de tot aquest menjar, encara en fa més. Porta un pollastre fet al forn. I per postres, els torrons i les neules.

També m’agrada molt quan l’ajudo a ella i a la meva mare a decorar la casa amb llums de nadal, amb els pessebres que fem nosaltres mateixes…
Aquestes festes, per mi, són les més maques de tot l’any. El Nadal em dóna sensacions de familiaritat, d’unió amb la família, de trobar-te amb els parents que no veus gairebé mai.

Espero impacienta amb moltes ganes aquestes festes tan maques.

Lídia

El otro día, se nos ocurrió ir a visitar la escuela donde íbamos antes, a mirar si alguna cosa había cambiado, si las personas habían cambiado con el tiempo. El tiempo pasa, y cada vez que te haces más mayor, más rápido pasa.

¿Quién no ha escuchado nunca estas palabras salir de la boca de un abuelo o de una abuela “hace dos días erais…” o bien “aún me acuerdo que era ayer cuando…”? Yo ya creo que es una cosa común, podríamos llegar a decir cotidiana. Pero en realidad tienen razón, el tiempo pasa. La vida pasa, y nosotros pasamos con la vida. Cada vez nos hacemos más mayores y poco a poco nos vamos dando cuenta de que los años pasan más rápidamente en un abrir y cerrar de ojos. Aquella visita, fue como viajar al pasado, a cuando aún íbamos a primaria. Era tan fácil aquella vida… Empezábamos a tener nuestras primeras dificultades, las primeras peleas con los padres, empezábamos a estudiar, a tomar decisiones.

Era sexto de primaria, día 20 de junio de 2011. La despedida de los alumnos había empezado. Era el día de llorar, de expresar nuestros sentimientos hacia los demás. Era un día digno para recordar toda la vida. Estábamos todos allí, esperando a que dijeran nuestro nombre para salir a buscar un par de regalos que hicimos nosotros mismos a lo largo de todos los años que estuvimos en parvulario y en primaria. Todos los profesores estaban allí. Nuestros tutores fueron a coger el micrófono y empezaron a decir “Este es el final de una etapa de vuestra vida, y el principio de otra nueva”. Esta frase siempre la voy a recordar. Fue una frase que me marcó mucho, una simple frase marcó un antes y un después.

Fuimos a ver a nuestra ex tutora, i nos comentó: ¿os acordáis el día de la despedida que estabais todos con un miedo encima por empezar el instituto? Y miraos ahora, a punto de acabar otra etapa más… Me dio pena tener que recordar lo mal que lo pasé, porque iba con mucho miedo. Era un reto para mí, pero me doy cuenta que poco a poco lo he superado.

Creo que hice bien en ir otra vez a la escuela en la cual pasé mi infancia, muchos recuerdos estaban allí, en esas aulas de colores y esos profesores.

Eran otros tiempos, éramos simples críos que corríamos dando vueltas por el patio en una vida llena de juegos, colores y alegrías, sin preocupaciones. Ahora ya estamos a punto de acabar la ESO, es la misma vida, pero con distinto punto de vista. Ya tenemos nuestros propios problemas y nuestras preocupaciones, y tenemos que empezar a afrontarlas.

Lidia Calvet

Aquest any a l’institut hem pogut participar en un intercanvi amb França. Encara me’n recordo com si hagués sigut ahir.
15 de Maig. Era el dia de marxar a França per passar uns dies amb els nostres corresponents. Jo estava molt nerviosa, perquè tenia molts dubtes, com seria la família, quins costums tindrien allà, i mil coses més.
Les 13:00h del migdia. Era l’hora de marxar cap a l’Aeroport del Prat. Sabia que trobaria a faltar a la meva família, però alhora, també sabia que gaudiria molt. Vam estar gairebé una hora fent cua per facturar el nostre equipatge. Més tard, quan ja era l’hora d’agafar l’avió, em vaig posar molt nerviosa. Quan l’avió va aterrar a l’aeroport francès, em va sortir un somriure a la cara i ja poder dir “Ja som aquí!” Vam agafar el bus que ens esperava fora, i quatre hores després, ja estàvem a les nostres noves cases temporals. El primer dia de la nostra estada, vam assistir a classe al seu institut i sobre mig matí, vam anar a la capital de l’Alta Normandia, a Rouen. Una ciutat preciosa. A la tarda, vaig anar a la bolera i després a sopar al Mc Donalds. L’endemà, Dissabte, cadascú estava amb la seva família francesa. A mi, em van estar ensenyant la seva granja, on hi havia gallines, ocells, cabres, porcs, ... I a la tarda, vam organitzar una festa a casa. Dilluns, ja era el nostre penúltim dia allà. Els professors ens van portar a la Costa Normanda, un lloc maquíssim. L’aigua de l’oceà Atlàntic era molt blava i transparent, però també, estava molt freda! Aquella mateixa tarda, vam assistir a una altra festa a l’institut. La festa de comiat. L’endemà era el dia. El dia de tornar cap a casa de nou. A les set del matí vam sortir de Bourg–Achard amb destí a París. Ens van portar a veure la Torre Eiffel, la catedral de Notre Dame, l’Arc de Triomf, el museu de Louvre i el famós pont dels cadenats.
Quan vam pujar a l’avió per tornar cap a Barcelona, va començar a ploure. El meu cos va patir una sensació molt estranya, ja que em va agafar una mica de por, però al final m’ho vaig passar bé.
Va ser un dia de plorar i de moltes emocions.
Lidia