LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La Baldufa és la meva gata, els meus pares la tenen a casa des d’abans que jo nasqués. Ara té 18 o 19 anys, no sabem exactament el dia però es nota que està gran… abans no parava quieta, marxava a donar una volta per la muntanya i al cap d’un part d’hores tornava. Ara això ha canviat, es passa el dia a dins de casa dormint, buscant algú que l’acaroni o cridant perquè vol que el meu gos li faci companyia, es nota que ja té una edat i sé que no em puc queixar dels anys que porta amb mi, exactament d’ençà que vaig néixer que està al meu costat però no em puc fer a la idea que ens pugui deixar per sempre, encara que sé que és llei de vida.

laia

Són mil moments d’amor els que hem compartit, són mil instants junts i moltes paraules en què ens hem dit amb amor el que sentim. Potser mai deixem de dir-nos el que ens volem, el que ens estimem, el que esperem, l’amor és així: mai apareix el cansament, ni desapareix la màgia.
I jo vull que segueixi així, perquè amb cada paraula, amb cada síl·laba, amb cada so que surt dels teus llavis m’enamoro, i encara que ja conegui la teva veu, cada vegada que l’escolto torno a tremolar i em torno a enamorar de tu, una i mil vegades. Així que procuraré ficar-me en els teus somnis i en els teus pensaments, complint les teves esperances i estant al teu costat a cada instant.

T’estimo.

Avui, un dia qualsevol, he estat pensant en la meva besàvia Maria. Era una persona molt important per mi i ara ja fa tres anys que no hi és. Sembla que fos ahir quan la veia asseguda al jardí de casa seva.

Quan la meva besàvia era jove, s’enviaven cartes d’amor amb el seu marit mentre ell estava a la guerra. En morir, la meva àvia em va deixar escollir una d’aquelles cartes. N’hi havia moltíssimes, però una d’elles em va cridar l’atenció. Era del set de novembre del 1937 i no deia res de l’altre món; explicava una mica com es trobava el meu besavi, els plans que tenia… Però el que més em va agradar d’aquella carta és l’amor que es veu entre dues persones, en aquest cas el meu besavi i la meva besàvia, ja que no parava de dir-li que no s’amoïnés per ell, que la trobava a faltar i moltes més coses.

Escric això perquè, a part de la mala situació en la qual estaven, van demostrar que l’amor ho supera tot i la distància no els va separar.

T’estimo iaia

Laia

L’altre dia mentre mirava el facebook vaig veure un vídeo que em va commoure molt.

Aquest vídeo tractava sobre un noi que anava passejant pel carrer fins que veia a una persona menjar algo. Aleshores ell anava on estava la persona i li demanava si li podia compartir un tros del seu aliment ja que tenia molta gana, però tots deien que no, ja que era el seu menjar i l’havien pagat amb els seus diners. Fins que va veure a un sense sostre. El noi, li va demanar un tros de la seva pizza i l’home sense cap problema, igualment que li costés molt d’esforç aconseguir menjar li va donar.

Això demostra que en aquest món, la gent més generosa és la que menys té.

Laia

Fa aproximadament 7 anys repetia als meus pares sense parar que volia un gos. Em passava el dia donant la tabarra per intentar convence’ls dient-los que ja sabia el nom que li posaria.

Al cap d’un temps d’estar insistint en el tema, els meus pares van marxar sense dir-me on anaven. Jo estava intrigada, no sabia què havien anat a fer. Més tard els vaig veure arribar amb un gos blanc molt petit. Em vaig posar molt contenta. Quan va entrar a casa, el meu gos va estar bastant rato observant el lloc, fins que mentre jo estudiava es va adormir a sobre meu. Me’l vaig mirar i el vaig cridar amb el nom de Drac. Al moment em va mirar i es va posar content.

Ara mentre estic escrivint aquest escrit ell està al meu costat mirant amb curiositat les tecles que teclejo. És un gos, ho sé, però és qui m’anima quan estic trista, qui es queda adormit al meu costat, qui quan arribo a casa em rep a la porta i qui també m’emprenya. És el meu amic i ara per ara no sabria que fer sense ell.

Laia

Suposo que el nom de Loris no us deu sonar molt, ja que no és un animal molt comú. Per aquí no en veiem quasi mai ja que són d’Indonesia, Índia… I està prohibit agafar-los. El Loris lento és un animal que com a màxim arriba a pesar 12 kg i estàn en perill d’extinció. Viuen entre 15 a 20 anys.

Aquest animal el vaig veure per primer cop en un video, on des d’aquell dia m’he interessat per saber d’on prové i com és aquest animal. Aquí us deixo el link del video que vaig veure.

El que més em va sobtar quan el vaig veure van ser els seus ulls grans, i la seva forma de moure’s. Des d’aquell moment em feia il·lusió poder tenir-lo com a mascota, però va haber una cosa que em va fer canviar d’opinió i treure’m una mica les ganes. I es que l’inconvenient que té és que quan l’animal se sent atacat, treu una espècie de verí.

Al principi em va fer pena pensar que una careta tan mona poguès treure verí, era una cosa que no sem havia passat pel cap, però vist tots el inconvenients sé que no el podrè tenir.

Laia