LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En aquestes últimes setmanes, com és normal, tothom va una mica estressat. Els exàmens es concentren en pocs dies i ningú té temps per res més que no sigui estudiar. Suposo que el truc és prendre-t’ho amb calma i començar a fer esquemes i resums amb antelació, però tot s’ha de dir, és una mica difícil.

L’altre dia ho estava comentant amb el meu pare, li deia que no sabia com organitzar-me i que a més a més cada dia se’m feia més llarg i difícil de superar. Només pensava en el que hi ha per venir, és a dir, un munt d’exàmens i tardes d’estudi. Esperava que em digués alguna cosa que m’animés, com per exemple que el curs s’acabava i només calia l’últim esforç, però, no em va respondre. Simplement es va limitar a agafar un llibre de l’estanteria de la sala d’estar, i deixar-lo amb cura sobre la taula, davant meu. Em va dir que en llegís el petit resum que hi havia escrit a la contraportada. Es titulava “También esto pasará”, no entenia gairebé a on volia arribar, però vaig decidir seguir-li la corrent. A mesura que avançava, anava entenent a què es referia. Parlava d’una nena, la qual, malauradament, havia passat per situacions molt difícils, li va preguntar a la seva àvia quina era la frase que servia per a qualsevol situació, l’àvia li va respondre: “También esto pasará”.

En la meva opinió, aquesta oració dona resposta amb poques paraules i d’una manera molt simple a qualsevol tipus de situació, i és totalment cert que tant les coses que esperem amb ànsia com les que semblen que no acabin mai de passar acabaran per fer-ho.

Ara aquesta setmana tan difícil ja ha acabat i la veritat és que estic força satisfeta. No fa ni quatre dies se’m feia una muntanya, però ara ja està. Ara només penso en el viatge a Venècia i l’estiu que m’espera, però, tal com diu el llibre, també això passarà.

Laia

Tothom sap que el somni de tot nen és tenir un gos, i precisament jo no en sóc cap excepció. No sé si és perquè en ser filla única, volia tenir amb qui jugar quan els meus pares no podien, o perquè sempre m’han encantat els animals, bé, suposo que per ambdues coses. Vaig estar molt de temps sent molt insistent en aquest tema, fins que finament els meus pares van cedir.

Tot va començar quan ens vam traslladar a Vilassar, jo no volia venir de cap manera, fins que tenir un gos es va convertir en una de les condicions per venir aquí. Però passaven els mesos i semblava que aquest tema hagués quedat oblidat. Finalment, va arribar el dia que tant havia esperat. Era el meu aniversari, vaig entrar per la porta de casa meva i vaig veure d’una llambregada el que pels nèrvis em va  semblar una caçadora que havia caigut a terra, no m’hi vaig fixar gaire i tampoc li vaig donar molta importància. De seguida vaig córrer a ensenyar els meus pares tot el que m’havien regalat. En entrar a la sala d’estar em vaig trobar amb tota la família reunida i tots amb un somriure d’orella a orella. La veritat és que no entenia ben bé què passava, fins que la meva mare em va agafar la mà i em va ensenyar allò que abans m’havia semblat una jaqueta que havia caigut accidentalment del penja-robes, la qual va resultar ser un cadell de pastor alemany ajagut a terra. Era molt pelut, tenia les orelles caigudes, i no ens treia la vista del damunt, semblava que tanta expectació l’intimidava una mica. No m’ho esperava gens ni mica, tot i així de seguida vaig voler agafar-lo en braços i posar-li un nom, és clar. Entre tots vam decidir que es diria Bruc.

Ara ja farà gairebé sis anys que el tenim amb nosaltres, i la veritat és que segueix igual d’entremaliat que el primer dia, sens dubte, és el millor regal que em podien haver fet.

Laia

De fet, quan em vaig posar a pensar en el tema del meu primer escrit en aquest blog, de seguida em va venir al cap la idea de si la felicitat era la base de la innocència, la veritat és que encara no sé ben bé perquè. Però me’n vaig adonar que era un tema molt extens i difícil de tractar, així que vaig decidir començar per idees més senzilles.

Però, deu fer cosa d’una setmana, recordo que no havia tingut gaire bon dia, a més a més, només pensava que en arribar a casa havia de dinar d’una revolada i posar-me a estudiar, ja que els extraescolars m’ocupen la major part del temps. Jo preferia una tarda més tranquil·la, però era el que tocava. Caminava amb el cap cot quan vaig passar per davant d’una llar d’infants, alguns reien mentre es perseguien els uns als altres, però també n’hi havia que jugaven amb la sorra o es balancejaven en els gronxadors. Aquesta escena em va fer recordar aquella època sense obligacions ni problemes. Però, realment són feliços? A simple vista tothom tindria un sí de resposta, a més a més, en arribar a l’edat adulta, tothom posa com a excusa que la innocència dels nens fa que sempre siguin feliços, no tenen mal de caps ni obligacions i tampoc estan gaire assabentats del que passa al seu voltant, ni guerres, ni crisis econòmiques…

Realment, si no ens adonessim de tot el que passa contínuament al nostre voltant, seríem més feliços? Probablement, però suposo que a mesura que madurem, la felicitat també ho fa amb nosaltres. Al principi es basa en aspectes tan senzills com passar una bona estona jugant al parc, però ens fem grans i cada vegada som més conscients de la realitat, i la felicitat ja no és tan fàcil d’aconseguir, sinó que és més difícil de trobar.

Laia

Devien ser les cinc de la tarda, feia un dia gris, trist, humit, semblava que tingués ganes de ploure però no s’acabava de decidir. A mitjans de març aquest dia era del més normal. Tothom es prepara per dies més calorosos però al temps sempre li ha agradat jugar amb nosaltres, sobretot en aquests mesos de traspàs entre estacions. Però això no era un problema, ja que l’únic que ens importava era l’arribada dels nostres corresponents francesos.

En aquell moment, el nerviosisme fins i tot es podia palpar, les mans tremoloses agafaven amb força els cartells de benvinguda, esperant el moment idoni per enlairar-los. M’era impossible no poder parar de repassar mentalment si la casa estava ben ordenada, per donar bona impressió, o com resultarien els pròxims cinc dies, això provocava que les converses entre nosaltres fossin monotemàtiques i de poques paraules. Cada vegada que es podia percebre el soroll d’un motor en funcionament ens posàvem en alerta, però ens decebia veure que tan sols era un Volkswagen vermell amb els vidres tintats que passava per allà. Finalment va arribar el moment més esperat, un autocar va girar la cantonada i va començar a pujar la forta pendent per arribar a la porta de l’institut, anava tan atapeït de gent que semblava que les rodes no li responien però va aconseguir aparcar davant nostre. Es va aturar i en obrir-se la porta van començar a desfilar tot de nois i noies de la mateixa edat. En aquell instant intentàvem reconèixer les cares que haviem vist per internet, però és clar, tot és diferent vist a través d’una freda pantalla. Ens vam presentar, l’idioma era un problema, però era d’això del que es tractava. Les paraules no ens sortien de la boca, de què parlar? què dir? Ni tan sols sabíem si tindríem gustos en comú però a poc a poc ho aniríem descobrint.

En aquest text us podria haver explicat tot el que vam fer durant aquells dies que al final van resultar tenir gust de poc. Però he preferit centrar-me en aquest moment en concret.

Laia

L’infantesa és una part molt important de les nostres vides. És aquell moment en què ens formem com a persones, i depenent de com hagi estat influeix el nostre caràcter. És una època essencial, som innocents, no tenim experiència i tot just ens comencem a preparar pel que ens pugui deparar la vida en un futur.

Personalment crec que he tingut una infantesa molt feliç, tots aquells records que, malauradament, només som capaços de recordar vagament. De vegades pot sembla una etapa fins i tot borrosa, ja que els aconteixaments passen molt ràpidament i som massa petits per arribar a entendre-ho. Però els moments més importants són aquells que mai s’obliden. Com per exemple el primer dia d’escola, la majoria de nens no han passat mai una jornada sencera sense els seus pares, i ara els deixen en un lloc completament nou per a ells, on hauran d’aprendre a espavilar-se sols. Aquell és un dels únics matins que no hi ha son, tots contemplen amb els ulls ben oberts totes aquelles aules acolorides que els rodegen. Potser alguns els hi costa més que els altres acostumar-s’hi, però al final aquella escola acabarà sent un lloc molt especial per a tots ells. No n’estic segura de si es podria arribar a dir que en aquell moment l’únic que sentíem eren nervis, ja que realment crec que cap de nosaltres entenia gaire bé el que passava.

En conclusió, els primers anys de les nostres vides són molt importants encara que no recordem gran part d’ells. Diria que són els  més influents en el que serà la nostra personalitat. L’entorn, les amistats, els pares, són factors que ens afecten encara que no ens n’adonem.

Laia

Canviar d’escola pot resultar un fet fins i tot traumàtic, en els casos més extrems. L’entorn en el que sempre has viscut i en el que estàs acostumat desapareix de cop i volta i el reemplaçar un altre que sol ser totalment diferent i en el que t’hauràs d’adaptar.

En el meu cas no només vaig canviar d’escola sinó que també em vaig traslladar a Vilassar, tot era nou per a mi, però la veritat és que no em va costar gaire acostumar-m’hi. En el moment en que em van dir que m’havia de canviar d’escola m’hi vaig negar rotundament, era normal, tota la meva vida era allà. Al principi se’m feia una muntanya, però encara que costi de creure vaig ser jo qui va decidir donar aquest pas de deixar el meu antic col·legi. Durant gairebé dos anys anava des de Vilassar fins a Barcelona i tornava, el tràfic era el pitjor i arribà un moment que ja en vaig tenir prou, encara que també vaig pensar que com més aviat ho fes, millor seria per a mi. De mica en mica em vaig anar familiaritzat amb el poble i també vaig anar coneixent a gent de la meva edat, però a la vegada, sense adonar-me’n, també anava oblidant aquells bons amics que coneixia des de feia molt de temps. Això és el que em sap més greu de tot, és un fet inevitable, els amics passen per la teva vida però n’hi haurà molt pocs que es quedaran per sempre.

En la meva opinió mai pots classificar els canvis com a bons o dolents. La majoria d’ells són resultat d’una decisió nostra, a no ser que ens veiem forçats a canviar. Hi ha persones a les quals anomenem flexibles, però no amb un termini físic sinó de caràcter. Aquestes persones solen tenir una gran facilitat per adaptar-se als canvis. Malauradament no tothom té aquesta qualitat, però això no vol dir que no en podem ser capaços. Jo crec que el més importat és l’actitud que adoptem davant d’aquesta mena de situacions, encara que també influeix la d’altres persones.

Laia

La societat ens ha acostumat a fer-nos preocupar, ja des de ben petits, sobre el nostre futur. Ni tan sols ens adonem que aproximadament durant els primers quinze anys gran part de les nostres vides gira entorn el temps a venir. Però només són petites coses i molt subtils les que evidencien aquest fet. Per exemple, a tots i cadascun de nosaltres ens han fet la típica pregunta: Què voldràs ser de gran? La qual sempre és un bon tema de conversa.

Els més petits solen donar respostes clares i normalment escullen professions heroiques com per exemple bombers o astronautes. En el meu cas jo sempre havia volgut ser metge. Però realment molt pocs arribaran a complir el seu somni, encara que en aquell moment, degut a que encara no saben actuar amb més maduresa, estan convençuts del que volen arribar a ser a la vida. Els anys passen i, normalment, canviem de parer, ja sigui degut a influències externes com l’opinió dels pares o d’altres però el cas és que sol passar. Jo per exemple a dotze anys vaig pensar que estaria bé començar a rumiar què era el que m’agradava. Escriure sempre ha sigut una feina fàcil per mi per tant vaig decidir que el més apropiat seria dedicar-me al periodisme, encara que aquesta idea només era provisional, ja que no n’estava del tot segura. Però realment arriba un moment que notes que el futur el tens a les teves mans, que ja no són aquelles preguntes innocents sinó que ara realment t toca encaminar-te i prendre decisions difícils que marcaran la teva vida per sempre. Crec que aquest moment encara no m’ha arribat, però no és pas gaire lluny. Finalment, em sembla que he pres una decisió definitiva, m’agradaria estudiar una carrera mixta, dret i empresarials perquè té moltes sortides.

En conclusió, passes per moltes etapes al llarg de la teva vida, i algunes d’elles has de prendre decisions importants però jo crec que no has de ser una persona influenciable, has de decidir el que creguis convenient i no el que vulguin els altres, ja que potser te’n pots acabar penedint.

Laia

No fa pas gaire temps que jugo a bàsquet, ben just farà un any. Jo mai havia format part de cap equip, quan dic equip, em refereixo fent algun esport perquè treballar conjuntament tots ho hem fet alguna vegada en algun projecte de l’escola. Cadascú de nosaltres hem hagut de suportar aquells petits conflictes que comporten treballar en grup, i és per això que des de ben petits ens intenten ensenyar a fer-ho de la manera més correcte possible. N’hi ha que assoliran aquest aprenentatge de seguida però altres no ho arribaran fer mai.

Tornant al tema principal, el bàsquet és un esport que juga en equip, només per aquest fet ja t’aporta uns valors que et serviran per a la resta de la teva vida, com poden ser la companyonia, solidaritat, esperit de lideratge… En canvi un esport individual no t’aporta tots aquests valors però si t’endureix davant una certa pressió, ja que la responsabilitat recau sobre una sola persona, un exemple pot ser el tenis que és l’esport que jo jugava abans. Quan vaig entrar a l’equip la veritat és que ho vaig fer sense rumiar-ho gaire, no era conscient que les altres jugadores ja feia set anys que practicaven aquest esport i que jo començava des de zero. Però tot i així vaig decidir continuar. Tothom es va sorprendre en veure que me’n sortia prou bé malgrat ser la primera vegada, però la veritat és que totes les jugadores em van ajudar sempre que feia falta sense elles no ho hagués aconseguit, van entendre perfectament que jo era la primera vegada que tocava una pilota de bàsquet. Passats uns mesos, tothom se sorprenia en veure que e repte que m’havia proposat, sense tan sols ni adonar-me’n, l’estava assolint. Jo crec que les meves companyes em van facilitar molt l’esforç que em suposava posar-me en un nivell semblant a elles, no només acceptant-me sinó considerant-me una més a l’equip, això ho valoro molt.

En conclusió, cal pensar abans d’actuar però tampoc ens ha d’impedir deixar de fer el que vulguem fer i que de vegades prendre decisions una mica precipitades ens pot aportar alguna cosa positiva. A més a més, en la societat actual, si vols ser una persona honrada i treballadora saber treballar en equip serà fonamental pel teu futur.

Laia

Aquest estiu, he tingut la sort de poder gaudir duna estada d’aprenentatge a Anglaterra durant quinze dies, acompanyada d’una amiga. Encara que en aquestes dues setmanes no es té gaire temps per adaptar-se a la nova situació, com per exemple el fet viure en una nova família o compartir el temps constantment amb altra gent que tot just acabes de conèixer, costa d’assimilar. Es podria dir que tot és una novetat. La veritat és que va ser una experiència que mai oblidaré, on hi vaig fer moltes bones amistats, fins i tot d’altres països i amb altres cultures, que em van aportar altres maneres de fer, i altres formes de pensar, només per aquest fet ja va valdre la pena.

Els meus pares s’empenyen en què l’any que ve me’n hi vagi tota sola, en un principi m’hi vaig negar rotundament, però després de reflexionar sobre la situació, me’n vaig adonar que seria el millor per a mi. D’aquesta manera aprendria molt més l’idioma, i la immersió lingüística també seria major, de fet, és aquest l’objectiu del viatge. Vaig arribar a la conclusió que el fet de ser una persona poruga no et pot impedir viure vivències que recordaràs tota la vida i que a més t’enriquiran com a persona.

Laia