LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Després d’aquest estiu que està a punt d’arribar, al Setembre, tornarem a començar les classes, però no serà el mateix. Ja estem acabant l’etapa de l’ESO i comencem una nova, el batxillerat. Quan pensem en el batxillerat, per dir-ho així, “ens fa pal”.

Ara al maig, van ser les sol·licituds per entrar a un institut nou. Jo i la meva amiga Anna, segurament l’any que vinent, no estarem al INS Jaume Almera, ja que marxem a fer el batxillerat artístic a Barcelona, a l’institut Poeta Maragall. Vàrem anar a les portes obertes i ens va semblar un institut maquíssim tant per dins com per fora i el que els professors i directors varen dir de les coses que es feien al centre, ens va agradar encara més. Tenim moltes ganes de què ens hagin acceptat. Jo crec que sí. Hem de ser positius…

Queda poc menys d’un mes i intentem que tot ens surti perfecte per no haver de recuperar cap matèria però realment és difícil perquè no tot ens va bé. Tinc esperança de resoldre aquests problemes de les assignatures per poder gaudir plenament d’aquest estiu i de poder entrar sens cap problema a l’institut Poeta Maragall.

Júlia

Mirant els meus apunts de classe, vaig començar a rumiar coses de les quals parlàvem els alumnes:

Tothom s’acostuma a ordenar, sintetitzar i mantenir una conducta dirigida per uns valors estipulats. La moral no és més que això, un ordre sintetitzat que permet dirigir una conducta adient.

Si existeix algun cas d’immoralitat, és degut al fet que el subjecte no tenia una guia establerta per a donar amb la millor adequació a la seva consciència, a la seva moral. Però i si tot allò que tenim estipulat com a correcte no ho fas? El mateix sentit comú ens permet saber que és correcte i que no?
Si algú que actua immoralment és entrevistat per algú que creu que la seva conducta no és adient, aquest només contestarà que ell actua bé i que és una obvietat que actua moralment.

A cada societat trobem diferents tipus de moral, diferents tipus d’estètica i això ens fa jutjar als altres sense saber les raons per les quals cometem suposades immoralitats.
L’ésser humà busca la felicitat, però la seva conducta no sempre és moral o ètica. Què és aleshores la felicitat? La felicitat és un estat emocional que cada un troba en els seus gustos i desitjos, però com s’aconsegueix aquesta? Per a Stuart Mill, un filòsof anglès, la felicitat només es troba en una societat en la qual els components són feliços. Aquesta opinió és una veritat fonamental, ja que ningú és del tot feliç fins que comparteix la felicitat. Un bon exemple són els nens, quan un nen fa un dibuix i l’acaba, el primer que fa és mirar-lo i ensenyar-lo al primer que trobi. Això completa el goig del nen i l’omple de felicitat. Aleshores seria correcte dir que la immoralitat és un mitjà més de l’home per intentar adquirir la felicitat o és un error en la seva consciència?

Júlia

Sóc una noia a la qual li agrada molt tocar els instruments, ja que em relaxa molt i m’ho passo bé.
Sé tocar el piano, una mica la guitarra, l’ukelele i la flauta del col·legi. El que més m’agrada és el piano, perquè és el que més sé tocar.
Tot va començar fa 5 anys a una petita escola de Vilassar de Dalt situada al Parc de Can Rafart on em va rebre molt bé una professora que es diu Marta Álvarez, molt simpàtica.
Als inicis de començar, no se’m donava malament i ja ara amb 5 anys de pràctica vaig molt bé, ja que el domino molt.
Ara toco el piano a l’església evangèlica de Premià De Mar on cada diumenge el grup de lloança ens ho passem genial amb ganes d’omplir-nos de l’esperit de Déu.

Júlia

A punt d’apropar-se març i ja se’m venen a la ment els records de l’any passat on els alumnes de 3r de francès vam fer un intercanvi amb francesos.

Al novembre, la Mònica, professora de francès del centre, ens va proposar fer l’intercanvi. Tots estàvem feliços i alegrats del fet que ho poguéssim fer. Els pares també hi estaven d’acord que es pogués fer, ja que així nosaltres també podíem practicar francès i ells podien aprendre espanyol.
Mesos més tard, la Mònica ens va donar unes cartes que havien fet els francesos i així podríem saber com era i com es deia el nostre corresponsal. La meva deia: << Me llamo Léa, soy bajita i gorda. Mi color preferido es el rosa porque es el color de las princesas...>> No tenia ganes de fer l’intercanvi. Tothom m’animava i a més, què si és gorda i baixeta? Jo volia aprendre francès.

Va arribar el dia en el qual van arribar a l’institut i la veritat és que la vaig rebre molt bé. Vam anar a casa, vam xerrar, amb l’ajuda del “transalte google” i per senyals de fum. Ens fèiem fotos i la veritat que com les dues estem molt boges, era un temps molt agradable i ho era més quan ens ajuntàvem amb els altres francesos. Li he agafat molta estima a la meva “fifille” i tinc ganes de què arribi l’estiu per poder tornar-la a veure.

Júlia

Fa unes dues setmanes la Blanca i jo vàrem veure a una agència de viatges: 5 dies a Nova York. Els dies eren per Nadal i feia poc que la Blanca havia somiat que estàvem allà per Nadal caminant al Time Square.

Tot era perfecte, teníem les dues una gran il·lusió, ja que era un preu assequible i tot hi era inclòs. Vàrem parlar amb els nostres pares i semblàvem molt convençuts. Hauríem anat les dues amb els pares de la Blanca, però un dia aquest desig es va apagar.

No queda gaire per Nadal i havíem de comprar els bitllets i acabar de planificar-ho tot. Vaig informar-ho als meus pares però llavors, el meu pare va canviar d’opinió.

Vaig sentir que tot allò, les ganes, el desig per anar a Nova York anava desapareixent. No parlava amb els meus pares, ja que estava enfadada però, l’endemà, el meu pare em va comunicar que aquell viatge es faria per l’estiu del 2015. Finalment, el desig va tornar a aparèixer i aquell somni de la Blanca es complirà algun dia quan siguem més grans.

Júlia

Què és l’art? Segons el diccionari és això: conjunt de regles i dels coneixements per a fer una cosa. Per a mi és una passió. Des de petita m’ha agradat l’art, sobretot l’art del dibuix. Quan dibuixo sento pau, una cosa inexplicable. Hi ha gent que potser sent això quan juga a futbol, a bàsquet, etc.

Tot va començar quan vaig veure a mon pare que em dibuixava petits dibuixos de còmic. És molt bo. M’encantava visualitzar com agafava el llapis i dibuixava. Vaig decidir-ho un dia jo també i la veritat, no se’m dona gens malament.

Aquest any és decisiu per escollir a què ens volem dedicar dintre d’uns quants anys, i la veritat és que al principi volia ser advocada, després arquitecte, etc. Però sé que és una cosa que no gaudiré quan l’estudiï. He decidit finalment agafar el batxillerat artístic però els meus pares no hi estan gaire d’acord. Ara, ja s’hi estan acostumant a aquesta idea sobre el meu futur i a que els 18 marxaré a estudiar professionalment als EUA. És el meu somni i l’aconseguiré.

Júlia

Des que han començat a desenvolupar-se les xarxes socials, aparentem que les nostres vides són millors, però realment et semblen que ho són?

Normalment solem penjar imatges on se’ns veu feliços mentre fem activitats amb amics, anem a passejar amb el nostre gos o altra mena de coses que solem fer en aquests temps. Així sembla que les nostres vides són meravelloses o que simplement no ens cal preocupar-nos de res, i, creem una preciosa història de princeses on la que tothom dóna “m’agrada” al Facebook, Instagram, etc.

Ens preocupa molt mostrar al món que som feliços i pot ser que afecti la nostra vida el que l’altra gent pugui pensar de nosaltres. Realment ens fa més feliços aparentar una cosa que no veritablement fer-la? Jo crec que no.
Solem amagar defectes i magnifiquen les nostres virtuts i/o valors positius.

En aquests temps, la gent esta sotmesa al “què diran de mi?” i això fa que estiguin capficats en una espècie de “reality” en el que no poden treure’s la seva veritable màscara i on comparteixen informació amb gent que no coneixen.

Això ens fa pensar en què si realment la nostra vida sembla genial però, realment ho és?

Júlia