LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Aquest matí he començat a buidar el meu racó al departament de Ciències Socials. Hi havia més material que no em pensava i per aquest motiu no he pogut fer res més que això: començar. A la gran taula de reunions s’hi han anat apilonant els materials segons categories, uns per lleçar, uns altres per portar a casa, uns altres per deixar-los, i -inevitablement- uns que no sé què fer-ne. Pendents de destinació.

També he desenganxat les fotografies dels alumnes que decoràven el meu armari i han quedat col·locades en una caixa de cartró, juntament amb alguns llibres i la meva tassa de cafè. Aquesta caixa és l’element amb una destinació més clara, perquè va cap a casa amb tota seguretat (on posaré les fotos?).

Així he deixat el despatx. Molt més desordenat del que estava, amb la taula impracticable, i una part del terra intrasitable. Dilluns miraré d’enllestestir, perquè això no es pot pas eternitzar!

Josep M Altés

Aquest matí, per fi, heu agafat l’avió cap a Itàlia. Serà el vostre viatge de final d’etapa. Primer d’Eso cau molt lluny i no sé si recordareu el vostre primer dia a l’Institut. Éreu els grans a primària i de cop vau convertir-vos en els petits de l’Institut. Ara heu acabat l’Eso (en teníeu moltes ganes, penso) i us mereixeu una celebració per la feina feta, una celebració en forma de viatge a Itàlia amb els companys amb què heu conviscut aquests quatre anys.

Passeu-vos-ho bé! Que la memòria conservi els molts moments fantàstics que viureu aquests dies, perquè d’aquest viatge no un n’oblidareu mai. No perdeu ni un segon de convivència amb uns companys dels que -en alguns casos- us esteu acomiadant!

Ah, i cuideu les profes, que facin bondat i vagin a dormir aviat!

Una abraçada,

Josep Maria

Avui he pogut assistir a la segona sessió de l’obra PSIQUE, al Casal. Un treball d’interpretació fantàstic i una escenificació de molt mèrit. En Pau Castillo pot estar molt satisfet com a escriptor novell (que no pari!) i com a intèrpret. És una obra gens fàcil d’interpretar, per tant el repte s’ha aconseguit. Les moltes hores de treball previ han fet possible un espectacle de gairebé dues hores, amb una tensió dramàtica que els espectadors hem pogut gaudir gràcies a una presentació sorprenent.
Quan em va presentar el seu objectiu de treball de recerca (finals de juny del 2014) el primer que li vaig dir va ser: Pau, escriure no és fàcil, escriure bé encara menys, i escriure una obra de teatre és molt ambiciós, n’estàs segur? Quan ell em contestà que no tan sols volia escriure-la sinó també posar-la en escena, no pensava pas que seria possible. M’equivocava de mig a mig!
Molt bon treball d’equip. Felicitats a tots!!!
(Hi tornen el proper divendres 5. Val la pena)

Josep Maria

És la sisena hora. Després de cinc hores de classe, és tota una heroïcitat mantenir l’atenció i entendre el que t’estan explicant. El problema és que et demanen que treballis com si fos la primera hora del matí. Tu ja t’hi esforces (una mica) però s’estan acabant les piles i la capacitat de concentració et caduca després de pocs segons d’haver-te promès a tu mateix que no et tornaries a despistar. L’única forma de no adormir-te és fer-la petar amb el veí.

No ens enganyem: com a molt pots aconseguir fer veure que estàs al cas de què t’estan explicant. A classe les aparences són molt importants així que, cada vegada que el o la profe et mira, cal que et trobi amb un posat d’atenció ben convincent. Es fa així: 1) aguantes la mirada fixa, 2) gires una mica el cap i 3) el mous assentint de forma gairebé imperceptible, però que es noti. Tot ha de semblar molt natural, res d’exageracions. Després de tants anys, això acaba sortint sol. I és que costa ben poc fer feliços els que ens envolten! En realitat no estàs entenent res, perquè no es pot dir amb propietat que estiguis escoltant. Hi ha estones en què ni tan sols estàs sentint. Passa com amb el soroll dels cotxes del carrer: hi estàs habituat i, si no t’hi fixes expressament, acaba convertit en una remor de fons imperceptible. La notes tan sols quan desapareix i es fa el silenci (què passa?, no se sent res!), o quan puja una moto massa estrident, per exemple. Pobre profe: si li diguessis que tot allò que s’ha preparat per explicar-nos ha quedat reduït a una “remor de fons”, es desmaiaria! Val més ser bona persona i que no se n’adoni… pel seu propi bé.

Però el teu company de dues files enrere no té tanta consideració envers la salut i l’equilibri emocional del profe, i ha quedat ben adormit damunt de la seva motxilla-coixí. No deu haver descansat prou aquesta nit?, o ja li ha passat -o encara no li han vingut- les ganes de quedar bé? Potser ha tingut un atac de franquesa i ha decidit no simular? O potser encara no n’ha après? Vés a saber! De moment tots us entreteniu una estoneta observant com, el seu son plàcid, està fent la migdiada d’abans de dinar.

Has aprofitat l’hora per organitzar-te el cap de setmana. No es pot dir seriosament que hagis perdut el temps. Al contrari, l’has invertit provant de resoldre uns quants conflictes d’horari del divendres tarda, dissabte i diumenge. Cada vegada us costa més organitzar-vos: tots teniu un munt d’activitats i, si no es prepara amb cura, el cap de setmana s’us escaparà sense haver fet res de bo! Però ara ja ho tens tot força lligat (només falta algun detall) i, a més, el/la profe segueix mirant-te convençut/da que sóc aquell alumne perfecte que està atent durant tota la classe… fins i tot a darrera hora del matí. Tota una heroïcitat. No com el meu company de dues files enrere, que ha perdut la classe dormint! Sona el timbre i es desperta amb la mateixa cara de son que deu fer de bon matí. Només li falta el pijama.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà hi tornaràs.

Josep Maria

Aquest és l’article dos mil de La Tertúlia del Quart Pis. Es tracta d’una xifra com qualsevol altra, però vull aprofitar-la per felicitar tots els tertulians que, des del curs 2010 – 2011, han anat omplint la Tertúlia del Quart Pis amb els seus articles. No cal que us digui que m’omple de satisfacció haver pogut gaudir de cadascun dels dos mil.

Moltes felicitats a totes i a tots!

Josep Maria