LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Esta enfermedad, está por los dos lados de mi familia, mi abuelo materno, desde que lo conozco siempre lo he visto sin el labio inferior, pero la verdad nunca me he parado a pensar de que era, ahora que ya soy mayor, y después de ver a mis tíos, bueno en realidad serían tíos-abuelos, porque una era la hermana de mi abuela paterna y la otra era su cuñada, se murieron de esta enfermedad, bueno y más familia, pero me liaría explicando. Me centraré un poco en mi abuelo.

Por lo que me han explicado, resulta que cuando tenía unos treinta años, le salió como una verruga en el labio inferior de la boca, el médico le decía que no era nada, y se la quemaba, pero volvía a salir, hasta que al final se ve que ya se le hizo como una especie de raíz, (es como se lo explicó el médico a mi abuela) y le fue creciendo hacia el cuello, pasados unos años, mi madre y mi tío eran pequeños y mi otro tío un bebé, el médico dijo que tenía que operar porque lo tenía muy mal y tenía células cancerosas, así que le operaron y le tuvieron que cortar todo el labio inferior, siguieron abriendo, le quitaron el músculo que hay en el hombro, con lo que no puede levantarlo, como cuando quieres hacer el gesto que no sabes algo y levantas los dos hombros a la vez. Lo que si puede es levantar la mano. Una vez operado, le dijeron los médicos que ya no podía trabajar en el bar que había tenido siempre.

Encontró trabajo en el Mercat de la Boqueria de repartidor de carne, y tenía que llevar a los restaurantes, hoteles, carnicerías piezas muy grandes de carne, que dice mi madre, llegaba muy cansado a casa. El lado bueno es que ahora comenta mi abuelo, que en el fondo, gracias a estar tantos años repartiendo tanto peso, inconscientemente estuvo haciendo rehabilitación y por eso ahora puede hacer el movimiento de levantar el brazo y tener fuerza, ya que después de la operación no hizo nunca rehabilitación, se ve que antes no se hacía. También dice mi abuela, que pasados los años, el médico le dijo que mi abuelo siguió para adelante porque tenía mucha vitalidad, y fuerza. Bueno en sus años jóvenes hacía “ grecorromana “, y se ve que era bastante bueno.

Iria

Ahir diumenge dia set de juny vam anar a la Color Run, una cursa de cinc kilòmetres, on al final de cada kilòmetre et tiren un color. Al final tots acaben plens de diferents colors, blau, verd, rosa, taronja, groc… En acabar hi ha un concert on tota la gent hi va a ballar i cada vint minuts tiraven més colors. Va ser molt divertit, jo havia sentit parlar d’aquesta cursa però mai havia anat, m’ha sorprès molt perquè mai hagués imaginat que fos tan divertit. El que més em va agradar va ser anar amb les meves amigues, totes juntes.

Portàvam molt de temps esperant que arribés aquest dia, ja que havíem comprat les entrades des de feia mesos. Vam tenir alguns problemes a l’hora de comprar les entrades i uns dies abans em van dir que potser no hi podia anar, però finalment va arribar el dia i tot va sortir molt bé, ens ho vam passar genial. Va ser molt divertit, una de les coses que més gràcia em va fer va ser que quan vaig arribar a Vilassar de Dalt anava caminant cap a casa i la gent em mirava estrany i em sentia molt intimidada, cosa que ni a Barcelona ni al tren de camí cap a casa ens havía passat.
Va ser un dia inoblidable i del que tindrem uns molts bons records!!!

Iria

El passat dissabte dia 9 de maig vam jugar el penúltim partit de lliga. Va ser un dels partits més emocionants, jugàvem contra el Basquet Neus, un equip al qual ja havíem guanyat en el seu camp.
Des del principi del partit vam anar dos o tres punts per sobre d’elles. El Neus són un equip que guanya els partits pels contraatacs que fa, és difícil saber parar la pilota en aquestes ocasions i més en pista gran com en la que jugàvem nosaltres. Però ho vam aconseguir, no van poder fer gaires punts amb contraatacs, gràcies a que nosaltres baixàvem ràpid a defensar. L’àrbitre tampoc va afavorir molt el partit, ja que pitava faltes que no eren. Va ser un partit dur, perquè només érem nou jugadores, a una de nosaltres l’havien operat el dia abans, però això ens va donar forces per guanyar i esforçar-nos al màxim.
Els últims minuts van ser molt intensos, perquè anàvem guanyant de tres punts i només érem 6 jugadores. Llavors l’altre equip va fer un triple, estàvem patint molt. Jo volia sortir però no podia perquè m’havien expulsat per faltes. Després que elles haguessin ficat el triple ens van pitar una falta, havíem de tirar dos tirs lliures, la Laia, que va ser a qui li van fer la falta, estava molt nerviosa, tenia molta pressió a sobre, ja que anàvem empatades i quedava un minut.
Al final vam ficar tres tirs lliures. Quan quedaven 10 segons la pilota la tenia l’altre equip i tenien temps per ficar un últim triple i empatar, però vam estar preparades per robar el pase llarg que segur que farien. El partit va acabar i vam guanyar de tres punts 53-50.
Aquests partits de gran emoció al camp són els més esperats per totes, ja que els gaudim fins al últim segon, mai tenim clar com acabarà el partit per això no ens podem rendim en cap moment.

Iria

Cuando yo era pequeña mi abuela siempre me contaba una terrible historia que pasó donde ella vive Galicia. Ella aprovechaba la hora del baño para contarme la historia del Prestige.
El Prestige fue un barco que en el año 2002 durante un temporal en la costa gallega chocó contra unos arrecifes en la costa da morte (costa de la muerte). Este barco llevaba una carga de muchas toneladas de petróleo, con lo cual al chocar con el arrecife todo el petróleo se expandió por el mar llegando incluso a pocos metros de las casas de los vecinos. El desastre llegó ha provocar grandes perdidas ecológicas, se extendió desde la costa de Portugal hasta la costa Francesa. Galicia fue la más perjudicada ya que después del desastre no pudieron volver a pescar hasta pasados dos años.

Los marineros gallegos al ver que el gobierno no hacía nada para evitar la catástrofe y que la riqueza del mar de la que ellos vivían se estaba muriendo cogieron sus barcos de pesca y con sus propias manos y solo aparejos de pesca empezaron la limpieza del mar y de la costa, a ellos se les unió el resto de España, mucha gente fue a ayudar a limpiar las costas.
La perdida ecológica fue tan grande que todos los medios de comunicación a nivel mundial dieron la noticia durante mucho tiempo, fue una de las catástrofes ecológicas más grandes del país.

Gracias a mi abuela y su forma divertida de narrarme esta historia consiguió que me pusiera en la piel de los muchos voluntarios que fueron a ayudar en esta catástrofe. A través del cuento de mi abuela consiguió que me trasladara al momento de los hechos: “La espuma de mi bañera era el petróleo del Prestige, en el que estaban atrapados los peces y muchas aves. Mi tarea era rescatar esos animales con la ayuda de mi esponja”.

Iria

Les decisions són uns fets de la nostra vida molt importants que defineixen el nostre camí, és a dir, el que farem, el que estudiarem… a mida que ens anem fent grans són més importants. En el nostre camí hi ha molts obstacles, un d’ells és saber prendre les decisions adequades per a cada moment.
Una de les decisions més importants que he tingut que prendre fins ara ha sigut el que vull estudiar, perquè encara no sé ben bé el que vull fer, a què em vull dedicar. En el meu cas necessito molta informació per acabar de decidir-me, com la que ens donen a l’escola el crèdit de síntesi, el saló de l’ensenyament, tutories durant tot el curs per finalment optar i estar segura d’allò que realment m’agrada.

Iria

Per fi tenim un gosset. Es diu Duki i és molt bufó. Quan la meva mare el va anar a buscar ella tenia pensat regalar-nos una femella però en quant el va veure es va enamorar d’ell i al final ens el va portar.
Era l’aniversari del meu germà, estàvem els dos a la nostra habitació quan van picar al timbre, era la meva tieta. La meva mare ens havia dit que dobleguèssim la roba i que no baixèssim fins a acabar. Quan la meva tieta va arribar, la meva mare va insistir molt en que baixeisim i jo en aquell moment vaig començar a sospitar. Efectivament quan vam anar al menjador hi havia una caixeta amb un cadellet tot blanc i amb el cap marró estava mort de por i era molt petitó.
Ara ja té cinc mesos i ha crescut molt, sempre té ganes de jugar i com li estan creixent les dents no para de mossegar tot el que agafa. Gracies aquest gos li hem agafat molt més de carinyo als animals ja que quan erem petits ens feien molta por. Així que aquest regal ha sigut el millor que ens podrien haver fet.

Iria

Una de les coses que més m’agrada la sobretaula. S’aprenen moltes coses, es parla de política, de la gent, la família, diferents opinions i diferents històries.
La meva família és molt nombrosa, hi ha diverses edats, d’1 any a 90 anys així que ja podeu imaginar la quantitat d’històries per explicar i coses a ensenyar que hi ha. Fa poc que m’he unit a la sobretaula, perquè abans dinava a la taula dels petits però sempre m’apropava per veure del que parlaven.

Com anava dient s’aprenen moltes coses, per exemple l’altre dia, el dinar de Nadal, vaig començar a pensar en com vivien els meus avis a la seva època, en les guerres que han viscut, que feien quan vivien en la dictadura… I li vaig preguntar a la meva àvia tot això, em va explicar moltes coses que jo no sabia, ja que mai m’han parlat sobre aquestes coses perquè els meus pares eren molt petits encara per saber el que passava.

La meva mare sempre ha fet sobretaula a casa, és un dels moments que tenim per nosaltres, ens expliquem què hem fet durant el dia i així tots sabem de tots.
El que vull dir és que m’agrada molt fer la sobretaula amb la família, o fins i tot amb les amigues. És una de les coses que més m’agrada dels dinars familiars.

Iria

Sóc una persona molt vergonyosa! Això m’ha portat moltes dificultats perquè em fa ser una persona tímida i reservada. Em fa ser tancada amb la gent i perdre’m moltes aventures i molts moments de la vida.

La vergonya és difícil de controlar i difícil d’afrontar, ja que et porta molts problemes, et posa a prova contínuament davant de situacions molt diverses com: parlar davant de tothom, sortir a demanar quelcom,etc… totes aquestes coses em tanquen i em tancaran moltes portes en un futur.

Des de ben petita no m’ha agradat cridar l’atenció, sempre intento passar desapercebuda. Per això quan volia plorar m’aguantava, o si estava trista o enfadada dissimulava perquè no em diguessin res. Això no m’ha aportat res.
M’he adonat que d’ara endavant he d’aconseguir amb el meu caràcter tímid i discret, superar aquesta “barrera” i sobretot deixar a la gent que em coneguin com la persona que en veritat sóc; no la persona tímida i tancada sinó una persona alegre, carinyosa i sociable.

Iria Lorenzo

Al llarg de la nostra vida, hem d’afrontar i acceptar canvis que van apareixent.
Quan som nadons no tenim consciència d’ells però en el moment que ens adonem, és quan per a mi personalment ha sigut un repte… canvis com passar del parvulari a primària o de primària a l’institut i suposo que serà en el moment d’afrontar una vida laboral, ser mare, etc.

Tots aquests petits i grans canvis al llarg de la nostra vida hi ha gent que té una capacitat innata d’afrontar-los, però també hi ha gent com jo que no estem preparats, i això ens suposa un neguit, una prova de superació, i unes pors a les que hem de vèncer abans de donar el gran pas.

Jo només tinc quinze anys i ja he viscut algun episodi d’aquests, de l’únic que em van servir aquelles pors van ser per adonar-me’n que tot es pot superar, tenint força paciència i creient en un mateix, també és molt important tenir la família al costat tot i que en un principi no entendran el que està passant i no sabran què fer per afrontar-ho per això és important tenir l’ajuda d’alguns medis.

L’única lliçó important encara que a vegades no la tenim molt present és: “viu la vida i sigues feliç, que tot en aquesta vida té una solució”. No hem d’obsesionar-nos amb el que passarà o en el que diran, sinó que hem de reflexionar una mica i valorar tot el que tenim, afrontant amb dignitat i força els canvis que a cadascú se li presentin.

Iria

Aquest estiu em van dir si volia anar de monitora al campus de bàsquet del C.B. Vilassar de Dalt. Vaig dir que sí, perquè em va semblar una molt bona experiència.

El primer dia de campus quan vaig arribar al pavelló em va fer molta vergonya, perquè hi havia molts nens i també monitors, fins que vaig veure a la Núria, que havia sigut la meva segona entrenadora la temporada passada. Vaig entrar amb ella i em va explicar com funcionava tot allò. Jo vaig començar per entrenar al grup dels nens més petits, eren trenta nens i cinc entrenadors.

La primera setmana van dividir el grup de trenta nens en dos, els que tenien entre cinc i set anys i els que tenien entre vuit i nou, jo em vaig quedar amb els més grans amb la Núria i el Germán, un altre monitor, els més petits només tenien dos, ja que només eren uns deu nens. La segona setmana va venir l’Andrea Roselló, a fer de monitora amb nosaltres, i em va agradar molt que vingués perquè jo tenia molta vergonya, llavors vaig passar a entrenar als més petits, perquè faltava un monitor. Va ser molt divertit entrenar i ajudar a nens i nenes tan petits, tot i que hi havia d’alguns que no feien gaire cas, preparàvem exercicis per a ells, anàvem a la piscina (i després havíem de pentinar a totes les nenes). I cada divendres anàvem a passar el dia a algun lloc diferent: el primer divendres vam anar al Waterwol, el segon divendres al Tibidabo i el tercer divendres d’acampada.

Tots els nens i nenes eren molt macos, ens explicaven tot el que feien, el que els agradava i el que no… Em va agradar molt fer de monitora del campus, i m’agradaria tornar a fer-ho, però ara faig una cosa semblant, estic fent de segona entrenadora a l’escola del club C.B.V. i m’agrada molt, és una experiència genial, que no oblidaré mai!!

Iria Lorenzo