LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa bastant de temps que porto donant-li voltes al tema, i és que no és perquè tingui algun tipus d’obsessió amb la llibertat ni res semblant sinó més aviat que no hi crec, i per més que m’expliquin punts de vista en els quals la llibertat és irrefutable, no em convenç de cap de les maneres.

Vivim simulant una falsa llibertat, creiem que el nostre camí és totalment decisió nostra mentre que en el nostre camí nosaltres influïm ben poc. Sí és cert que pots guiar cap a una meta el teu viatge però malgrat això no seràs lliure, més aviat seràs una persona més guiada per una societat. I és que si parlem de llibertat us ho puc permetre quasi tot, però dir que aquesta societat és lliure no, ja que sempre la societat exerceix un pes invisible sobre les nostres decisions, amb això no vull dir que jo sigui una espècie de súper savi i estigui fora d’aquest pes que ens fa suportar la societat sinó més aviat al contrari, jo sóc com tots vosaltres i també sense adonar-me caic en aquest joc que ens fa jugar la societat.

I arribats en aquest punt de l’escrit crec que va essent hora que us digui el perquè crec que vivim un falsa llibertat, el perquè? Simple. Vivim en un món de tòpics i amb tòpics no em refereixo a fets com que una persona que és de religió islàmica és un terrorista, sinó que em refereixo a les imposicions en forma de convencionalismes, un exemple clar és quan es diu que el color blau és per a nens i el rosa per a nenes, i així podria estar escrivint línees i línees d’exemples, però bé, això ja seria anar-se’n del tema.

Crec que les imposicions que ens vénen donades des de petits són les que ens fan viure una falsa llibertat, ja que en venir-nos imposades des d’abans que nosaltres tinguéssim ús de la raó, fan que ignorem gran part de les possibilitats que se’ns brindarien en ser realment lliures. No serem lliures fins que no siguem capaços de trencar amb les imposicions donades, cosa que és tan difícil que jo dubto viure en una llibertat real.

Guillem

El “Caminant damunt un mar de boira” de Caspar David Fredirch és possiblement la manifestació pictòrica més representativa del moviment romàntic.

Aquest quadre té tres elements que ens deixen veure que és una obra romàntica: El jo poètic, és a dir, la figura del mateix autor dins del quadre; la naturalesa com a element imprescindible i poderós mentre que l’home és una cosa efímera, sense tenir importància per l’avanç del temps, i per finalitzar, el simbolisme del quadre, on els sentiments dicten la interpretació de cada persona que el veu.

Aquesta peça, junt amb tota l’obra de Caspar, és, en la meva opinió, meravellosa, ja que aconsegueix que els sentiments ens guiïn i no el nostre cap com sol passar. En el cas del “Caminant damunt un mar de boira”, la pintura ens transmet una sensació d’incertesa enfront del futur, el fet de no saber mai el que pot passar, també ens mostra la insignificança que suposem pel món i a alguns ens obre una mica els ulls per veure que realment no som ningú.

Com a opinió personal, si és que algú la vol, aquest artista està recomanadíssim així que us convido a què li doneu un cop d’ull i ja us anticipo que no us en penedireu.

“L’artista no hauria de pintar tan sols el que té davant, sinó també el que veu en el seu interior. I si no veu res, hauria de deixar de pintar el que té davant.” -Caspar David Fredirch

Gillem