LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns anys i gràcies a una serie de televisió, vaig descobrir una artista que va haver de sofrir i pagar un preu molt alt per arribar a ser qui va ser.

Des de petita va haver d’estar en cases d’acollida, i va haver de presenciar com la seva mare es tirava per les escales en un atac de malaltia mental. Norma Jean, el nom real de Marilyn Monroe, va casar-se amb només 16 anys i ja havia estat violada en més d’una ocasió. Ella va descobrir el preu de la vida i va haver de madurar molt ràpid.

En poc temps la gent va començar a veure només el seu físic fins que va entrar a la Fox.
Un cop va haver entrat a la Fox li van obligar a canviar-se de nom i el color de cabell.
Aparti d’aquí tot semblava que tot anava prou bé, però no era veritat. Ella no havia tingut una família així que el que sempre va intentar va ser formar una, es va tornar a casar en dues ocasions, primer amb el jugador de baseball Joe DiMaggio i després amb el dramaturg Arthur Miller. Amb DiMaggio es van divorciar per rodar la mítica escena de les faldilles. Ella va voler tenir fills però això no va poder ser, després d’uns embarassos avortats naturalment va caure en els braços de J.F.K. el president dels estats units. Després d’estar amb ell i que tota la nació s’assabentes quan Marilyn va cantar el seu famós”happy birthday” ella va ser assassinada i tot va estar encobert com un possible suïcidi. Però això és veritat? Jo crec que no.

Una persona que és suïcides amb barbitúrics (uns somnífers) no es pot trencar una costella amb una xeringa, ja que les pastilles no s’injecten.

Que és el que sabia perquè Kennedy l’assassines?

Gorka

Desde pequeño siempre me ha gustado la cocina, mi madre me dejaba hacer y preparar pero a la hora de tocar el fuego, siempre lo hacía ella, yo le decía que ya iba con cuidado, pero no me dejaba, me decía que cuando fuera mayor ya lo haría yo solo. Y así es, ahora cuando le digo que voy a preparar algo, enseguida sale de la cocina y me deja hacer. Lo único que llevo un poco mal es el recoger.

Ahora ya voy recogiendo, porque he de aprender ja que si no nunca seré buen cocinero. muchas veces les paso a los vecinos un poco de la comida que he preparado, y ellos están encantados, de momento siempre les gusta lo que les paso. Como era de suponer, quiero estudiar cocina, pero resulta que sólo hay dos escuelas públicas, una en Barcelona, mi madre llamó y había unas ochocientas personas para ir a “puerta abiertas”, le dijeron que no podíamos ir, pero que si quería apuntarme podía hacerlo, ya ni lo intentamos. La otra escuela está en Calella, a esa sí fuimos a las “puertas abiertas”, éramos unos ciento cincuenta y sólo hay veinticinco plazas, pero hemos hecho la “preinscripción”, por probar, que no quede.

Mientras, resulta que mi abuelo, tiene un amigo que es jefe de cocina de una escuela de cocina privada, se vieron y acabaron hablando de mi, y el hombre le dijo, que probara de llamar y dijera que era amigo del jefe de cocina. Así que mi madre, probó y llamó, nos concertaron una visita, el director estuvo explicándome cómo funcionaba la escuela, que es un oficio muy duro, que cuando mis amigos estén de fiesta yo estaré trabajando, pero le dije que me daba igual, así que después de unos días de la entrevista, le dijeron a mi madre que sí me cogían con ayuda económica, por ser amigos del jefe de cocina. pero de momento todo está en peligro ya que he de aprobarlo todo en junio, y parece que me quedará catalán.

Gorka

Cuando tenía dos años, una tarde de invierno estábamos en casa, mis padres y yo. Yo estaba un poco tapado de pecho, y mi madre puso a hervir agua con eucalipto, era una costumbre que tenían en casa de mi madre, porque siempre han tenido problemas respiratorios, cosa que he heredado. Así que dejó la olla con el agua hirviendo en el suelo y yo estaba en el sofá, viendo dibujos ( una pelicula de caperucita roja que jamás he podido olvidar), mi madre se fue al balcón a tender la ropa y mi padre se puso al lado mío, mi madre siempre me decía que no tocara la olla que quemaba y yo le decía que sí, tenía claro que no tenía que acercarme, pero estando en el sofá, me dio sed y me quise bajar a coger mi vaso de agua, pero como mi padre estaba en el otro lado del sofá, sin pensarlo bajé sin acordarme que tenía la olla enfrente mío para que me llegaran los vahos, con lo que puse el pie dentro de la olla, sentí un dolor muy fuerte, mi padre enseguida me cogió y me quitó el calcetín que llevaba puesto y me llevó a la bañera, al momento estaba mi madre, se me cayó la piel del pie.

Yo no paraba de llorar, mis padres cogieron el coche y fuimos al ambulatorio del pueblo, pero era demasiado para ellos y nos mandaron a Mataró, allí enseguida me atendieron, me hicieron unas curas, y llamaron a la ambulancia, para enviarme a un hospital de Barcelona, el “Vall Hebrón”, mi madre se vino conmigo en la ambulancia, mientras íbamos hacia el hospital, yo ya no lloraba, no recuerdo si me dieron algo para calmar el dolor o me hice a notar algo en el pie.
Cuando llegamos, era de noche, me llevaron a una habitación donde había más niños. Se acercó una madre con su hija, a saludarnos, me impactó ver a la niña, porque no tenía nada de pelo, y tenía la cara quemada, y fue la madre la que dijo que era una niña, era pequeña como yo. Cuando me metieron en la cama, mi madre se fue, y nos quedamos solos los niños, venían las enfermeras de vez en cuando, pero no había padres.

Ese tema lo llevé mal, y me enfadé con mis padres, porque encima que tenía daño en el pie, se iban y me dejaban solo. Ahora sé que es que era una zona de “quemados” y era una zona “esterilizada”, con lo que no podían entrar de la calle, cuando entraba mi madre o mi padre un rato, se tenían que poner unas batas verdes, gorros y zapatos. Me tuvieron que hacer un injerto de piel. Recuerdo que salí justo el día de Nochebuena, estaba todo adornado de luces, ah!, y vinieron los Reyes Magos, trajeron juguetes para todos los niños que estábamos ahí, yo alucinaba, de cómo me habían encontrado, si no estaba en mi casa, pero aun así me habían encontrado.

Ahora que soy mayor recuerdo muchas cosas de esos meses, agradezco mucho a “los reyes magos” que hicieron un poco mejor mi estancia, pero jamas se me borrará la imagen de un pasillo largo y blanco y yo de la mano de una enfermera que solo me gritaba y me decía que pese a tener dos años era mayor para saber ir a la pata coja. Lo peor de todo fue que al recuperarme de la quemadura me rompí la tibia y al recuperarme de la ruptura de la tibia me hice daño en en un ojo.

Gorka

Cultura
El dilluns dia 9 de març sortia una notícia que m’impactava molt, l’iva cultural baixava a un 10%. Això hem va fer pensar.

Actualment l’iva cultural esta al 21%, és a dir elevadíssim si comparem amb la nostra veïna Portugal (que té un iva del 13%) es a dir 8 punts menys, fa que ens plantegem moltes coses. Com per exemple que la pornografia només tingui un 5% d’iva. És a dir que el govern està fomentant la pornografia al aplicar-hi un iva tan baix i la cultura només hi poden accedir uns quants. Una entada de teatre, per a un musical de certa qualitat, costa uns 60 euros amunt. Una entrada de teatre de 20 euros amunt, és això el que volem deixar als nostres descendents?? Un país on la pornografia surt més a compte que no la cultura?

Per posar exemples clars, no fa gaire temps una companyia de teatre llançava una campanya amb aquest nom “revistes porno 4%, Calderón 21%.” La companyia primas de riesgo va posar a la venda, mitjançant la seva pagina web, 300 revistes pornogràfiques amb la qual es rebia una invitació per assistir a la representació de «El Mágico prodigioso» de Calderón de la Barca. No és la primera vegada que una companyia de teatre ven un altre producte per regalar entrades amb ell i denunciar així l’elevat gravamen de l’IVA cultural. El 2012, a la província de Girona, el teatre Bescanó va posar en marxa una iniciativa semblant: venia pastanagues a 15 euros i regalava amb elles una entrada per a l’estrena de l’obra suïcidis. Amb aquesta iniciativa, el teatre gironí va voler protestar també contra la pujada de l’IVA cultural i reivindicar que “la cultura no és un luxe”.

Personalment crec que això s’ha de fer mirar i reflexionar sobre com el nostre país a fet que la cultura sigui un luxe.

Gorka

El passat dissabte anava a veure al cine, després de portar gairebé un mes estrenada als Estats Units, l’adaptació cinematogràfica d’un dels millors musicals de Broadway: “Into the woods”. El film barreja els contes dels germans Grimm en un bosc. Explica la història d’un matrimoni de forners que no pot tenir fills a causa d’una maledicció de la seva veïna, una bruixa. Aquesta venjativa bruixa els donarà una oportunitat per desfer la maledicció. Per a això, hauran d’aconseguir quatre objectes: una vaca tan blanca com la llet, una caputxa vermella com la sang, uns flocs de cabell groc com la panotxa de blat de moro i una sabata daurada com l’or pur. Tot això ho trobaran al bosc. Els forners no estaran sols en el bosc: la golafre i petita Caputxeta Vermella creuarà també aquest bosc per anar a casa de la seva àvia. El jove Jack travessarà el bosc amb la seva vaca Blanqueta per aconseguir per ella un mínim de cinc monedes. La Ventafocs, d’altra banda, amb ganes d’assistir al ball, anirà al bosc a parlar amb l’arbre que és a la tomba de la seva mare morta, per demanar-li consell. A més, en una alta torre d’un lloc recòndit entre els arbres hi haurà la princesa Rapunzel, atrapada a l’espera que algú la visiti.

Als moments musicals, els actors brillen i sorprenen amb les seves veus, amb música enganxosa. I cal destacar especialment la fotografia. La suma d’aquests elements empenyerà a l’espectador, que deixarà de banda el món real i s’introduirà per complet en aquest bosc on passen coses diferents de les que passarien si es trobés fora d’ell. Un lloc que de dia sembla inofensiu, però de nit canvia. En aquests paisatges frondosos, verds i clars a l’alba, i foscos, tenebrosos amb un toc màgic al vespre. Els números musicals tots fantàstics. A “Into the woods” la clau serà passar a aquest lloc amb encant, al bosc que a tots deixarà commoguts. Una molt bona adaptació del musical al cinema, que combina a la perfecció els diàlegs amb les cançons. Per a mi, la millor cançó del film és, sense dubtar “the last midnight”, interpretada per a la gran Meryl Streep.

Un repartiment excel•lent: la brillant Meryl Streep que interpreta la malvada bruixa. Treu la seva gran veu, com ja ho va fer a “Mamma Mia”. El seu look de bruixa és realment espectacular. Entre els altres protagonistes es troben Emily Blunt i James Corden, que interpreten al matrimoni de forners, Blunt sorprèn amb una gran veu. Una altra de les protagonistes és Anna Kendrick, que és la Ventafocs. Chris Pine es posa en la pell del príncep, que barreja el toc galant amb el de bufó. Johnny Depp, que fa de la seva escena un dels moments estrella del film ficant-se en la pell del llop, té una aparició breu però intensa. La seva caracterització amb urpes i ullals, és espectacular. La seva parella de conte, Lilla Crawford, fent aquí el seu debut cinematogràfic com la bromista, golafre i amb caràcter Caputxeta Vermella, que acaba desobeint la seva mare i desviant-se del camí. Per completar el repartiment, cal esmentar Daniel Huttlestone, en el paper de Jack i la seva mare Tracey Ullman, a més, de la malvada madrastra de la Ventafocs, Christine Baranski.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=E88rB2bRGVE[/youtube]

Gorka

Cada persona tiene un sitio donde le gusta estar, donde se siente libre, donde se siente en paz. El mío está muy lejos de donde vivo.

Mucha gente me llamara loco por querer vivir en un pequeño pueblo de montaña, pero mi cabeza nunca piensa en el sitio donde me encuentro sino donde deseo estar. Hay días que sólo puedo pensar en cuántos años me quedan para poder vivir en La Rioja.
Desde pequeño he ido de vacaciones al mismo sitio, a la cuna de la alpargata, hablo de Cervera del Río Alhama.

En un sitio muy especial para mi, tengo familia amigos y conocidos. También hay una señora, en lo alto del monte, que siempre vela por mí. Esa señora sólo la conocen los cerveranos, pero necesitaba mencionarla en mi escrito.

Es por todo lo mencionado y por su clima frío, todo el año, que le hacen mi paraíso. Lo más especial, y que nunca he podido vivir, son las nevadas, cada año nieva y se cubre todo el pueblo de un manto blanco que lo convierte, si se puede, en un lugar mas hermoso todavía.

Es muy difícil para mí conseguir expresar lo que siento por mi pueblo, Cervera del Río Alhama, es tan difícil que creo que me he quedado corto, pero he aquí mi intento.

Gorka

El passat dia 8 de novembre, jo, vaig poder conèixer una de les cantants actuals que més m’agrada, ROKO.

A les 4 de la tarda, del passat dissabte dia 8, ja tenia el meu cd “3.2.1.ROKO.” Començava una tarda llarga. La firma començava a les 7, i a les 4 començava a fer cua. Va ser a la cua on em vaig adonar de com és l’ésser humà, quan vol alguna cosa. Per posar exemples clars, una noia que tenia davant va començar a treure demonis per la boca, només perquè la van fer moure’s una persona cap enrere. Per contrapartida, una dona amb problemes d’esquena , i que era una habitual, tot i que ROKO li va oferir entrar abans, va negar-se al tracte dient que volia el mateix tracte que tots els fans. Aquesta dona es va guanyar els meus respectes.

Ja eren les 7 i les portes s’obrien, per a sorpresa, no només firmaria el disc, sinó que també ens cantaria. Al ritme de “luz, la ciudad o nadie com tu” va arribar una sorpresa per a la mateixa ROKO. El seu company, Xuso Jones, del programa “tu cara me suena.”

Va arribar l’hora, les 7:45, era l’hoa de la veritat i un nerviós jo, es trobava cara a cara amb ROKO. Molt amable em donava les gràcies per ser el seu fan. Això va demostrar-me que aquella artista era diferent, havia lluitat per arribar on és, havia lluitat per aconseguir el seu cd. Estava davant d’una artista humil. Jo amb una tremolosa veu, li vaig dir – gràcies a tu per ser com ets. Després d’aquestes paraules, i de fer-me una foto amb ella, tocava dir-li adéu.
Però per sort, topo amb Xuso Jones, amb qui vaig poder fer-me una foto, a més la petita Abril, concursant de “tu cara me suena mini”, que una hora enrere es va veure acorralada per una allau de fans, accedia a fer-se una foto amb mi.

Va ser un dia per a recordar.

Gorka

L’ amistat en aquests dies, es una cosa poc valorada. Molta gent diu que te molts amics, però quins ho son de veritat?

Segons el Dídac la amistat es…

Amistat: L’amistat és el que els amics senten l’un per l’altre. Quan tens amistat amb una persona, tens ganes de parlar-hi i de fer coses amb ella. Persona amb qui es té amistat. Els teus amics i les teves amigues són les teves amistats.

Però que es realment la amistat.

Un amic es una cosa poc apreciada i difícil de trobar, només els bons amics son els que sempre estan al teu costat, si et caus t’aixequen, si els necessites, sense demanar-ho et venen a preguntar si necessites res.

Com a les millors famílies, amb els amics podem discutir, per tonteries de res, però només els amics de debò son els que passada la baralla et demanen perdo.

La amistat es una cosa, que si no es cuida es fa malbé, si dediquéssim un moment a pensar en els amics de debò, sabríem quins amics son els que ens fan riure, els que ens fan plorar, amb qui pots passar una tarda boja, divertir-te a classe,anar a veure un musical… i quins son els que de veritat t’ajudaran a viure mes feliç.

En conclusió, la amistat es: baralles, enfadar-se, personar-se, enamorar-se, fe burrades,veure llames, disgustos, il·lusions, moments durs, moments tendres, moments de relax, moments de estudi… els amics son la família que escollim.

Es per això que ens hauríem de adonar,de quins amics sòn els que ens convenen, perquè com diu la dita: qui te un amic te un tresor.

Gorka Caballero Forcada