LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En un texto anterior ya lo comenté, mi animal favorito es el zorro. Evité desviarme del tema ya que no tenía mucho sentido en aquel contexto, pero recientemente, tras haber visto una película en la que me llamó la atención un zorro, me han entrado ganas de hablar sobre dicho tema que he dejado demasiado aparcado en muchos aspectos.

Mucha gente conoce a los zorros, aunque muy poca gente los conoce de verdad. Desgraciadamente, no formo parte de esa pequeña parte de gente; aunque me encantaría. Los zorros (También llamados Vulpinos, que proviene de “Vulpini”) tienen una corta vida en “libertad”, puesto que son comúnmente cazados por sus pieles u otros componentes de su cuerpo. Tras una pequeña y breve introducción, ya puedo centrarme en el tema principal de mi escrito.

Los Vulpinos me llamaron la atención hace ya unos años. Sentía curiosidad por ese animal que tan poco conocía y la curiosidad se convirtió en agrado después de ver parte de un documental sobre ellos. A partir de aquel documental que vi hace ya un tiempo, me di cuenta que me gustaban mucho la vida de los zorros, son animales solitarios, astutos, ágiles, feroces, rápidos, precavidos e incluso temidos en ciertos países. Por ejemplo, en la cultura japonesa, el zorro (llamado “Kitsune”), es considerado una forma poderosa de espíritu travieso y astuto, pero a la vez en muchas historias e incluso en series televisivas de Japón se interpreta casi como un demonio, un espíritu maligno con sus feroces garras y colmillos.

El zorro ha sido un personaje muy importante en muchas culturas, pero no por eso me atrae tanto, sino por la hipotética idea que me gusta planearme de ser un zorro y vivir como tal. Muchas veces he soñado con eso y, por extraño que parezca, es uno de los pocos sueños que recuerdo permanentemente. No creo en las supersticiones ni nada por el estilo, pero se me hace raro e impulsa más mi curiosidad por el animal.

En general, esa es la mayor parte de motivos que creo tener para tener ese idealismo sobre los zorros y, aunque ya sé que no sería un “favor” para un zorro tenerlo como mascota, me gustaría al menos poder estar durante un tiempo prolongado en contacto con uno.

Enric

Arriscant-me a ser reiteratiu amb el tema, parlaré d’aquesta etapa tan coneguda i tan esmentada que és la adolescència. Si, aquella etapa en la qual la vida és pintada d’un munt de colors però cap és com era abans i, segurament, tampoc són com se’ns pintarà en un futur.

Avui dia, en aquests temps, els punts de vista dels adolescents adopten altres angles i ens fan tenir en ment un munt de pensaments. Molts dels quals són un munt de bajanades, o són poc rellevants o, simplement, no tenen gens ni mica d’importància [Mira que som feliços per estar gastant així en nostre temps]. El que vinc a voler dir és que, tot i que els joves invertim un piló d’hores donant voltes i voltes a aquells pensaments que, sense saber com, ocupen la major part de la nostra ment encara que no siguin la nostre prioritat ni la major preocupació.

Una vegada ja està plantejada la base, aquí vinc amb una experiència: Com a adolescent, tothom sempre troba algun fet del seu voltant el qual crida la seva atenció d’una manera diferent a la resta; ja sigui una experiència desconeguda, alguna moda passatgera, alguna persona especial, algun ídol, o alguna antiga afició que has redescobert. Com tots els joves (i no només els joves) jo també he trobat un d’aquests fets fora de les meves expectatives, no és una exageració. Això que m’ha cridat tant l’atenció ja farà un temps, ha estat cridant-me tant l’atenció que ha arribat un punt en la que me l’ha tret i no la deixa anar. És un fenomen nou per a mi, i encara que hi havia molts detalls que m’interessaven, no m’imaginava res semblant. No em puc treure del cap això que m’ha robat l’atenció i no em deixa posar-la en cap altre lloc. La pèrdua d’atenció a tot el que m’envolta em fa sentir d’una manera estranya i, des de ja fa un temps, em fa canviar d’una manera suau, lentament i, fins i tot plaent. Aquests canvis em modelen i em fan ser com sóc i com seré en el futur així que espero que no cessin.

Fins aquí la meva experiència, guardant-me alguns detalls, he explicat des del meu punt de vista una de les moltes dificultats que presenta la pubertat i que, dificultat a dificultat ens fa ser com som, el que em replanteja una altre idea, però la deixaré per a una altre ocasió.

Enric

Durant aquests últims dies el tema dels estudis ha estat molt esmentat i molt rellevant. Malgrat no saber exactament què vull estudiar, tinc molt clar que vull estudiar informàtica. Realment no m’importa gaire si és mitjançant mòduls o batxillerat, només vull estudiar el que a mi m’agrada i ser el que decideixi ser en un futur, treballar allà on pugui i guanyar-me la vida com se’m sigui possible; però prioritzant per sobre de tot la felicitat i la salut.

Abans de parlar sobre el futur, trobo una millor opció començar pel passat. Ja fa uns anys que vaig començar a jugar als videojocs. Suposo que és el més comú avui dia que els nens juguin amb les consoles i tot el tema, però en el meu cas no és com en el de tothom. Hi ha un cúmul de gent a qui li agrada jugar a diferents tipus de jocs, ja sigui per a consola o videojocs d’ordinador; el meu cas és el segon. El què vull dir amb això és que ja porto uns anys jugant a una diversa varietat de jocs i, degut a aquesta experiència que tant m’agrada, vull estudiar en un àmbit de la informàtica, més concretament en el dels videojocs. Si més no, el meu objectiu es arribar a crear i programar l’entorn d’un videojoc. Ja fa uns anys que tinc aquest objectiu. Tenint en compte els meus limitats coneixements en l’àmbit de la programació, m’agradaria tenir una bona base. Per aconseguir aquesta base de coneixements, he demanat al meu germà, el qual està fent una doble titulació d’enginyeria i de telecomunicacions a la universitat, els seus primers passos en la programació. Realment no és el que m’esperava, però encara i així m’agrada força i em fa moltíssima il·lusió tenir la idea de poder editar l’entorn d’un joc en línia públic al que jugo sovint.

Com havia esmentat al començament, últimament a classe es comenta molt el recorregut d’estudis que volem fer, i això m’ha donat una idea per escriure sobre el que realment m’agradaria fer, encara que no sàpiga exactament com es diu els estudis que voldria realitzar. Tinc clar que vull dissenyar i/o programar l’entorn dins d’un videojoc.

Enric

Jueves día 12 Marzo,  he visto volar a un pájaro en clase y me ha venido a la mente una frase que mucha gente dice en algunas películas o incluso en alguna ocasión. He oído decir demasiadas veces la dichosa frase diciendo que les gustaría ser libre como un pájaro, poder volar como un pájaro, poder ir donde uno quiera volando como si fuese un pájaro; y la verdad es que estoy cansado de oír ese “deseo”, por así decirlo, tantas veces cuando un pájaro no es libre de ir donde quiera.

Al menos a mí me parece que un pájaro, desafortunadamente, no es libre de volar donde él quiera. Se ve obligado a obedecer al calendario de la naturaleza y debe ir a zonas concretas para poder estar con los suyos. Con eso me refiero a la migración de una gran parte de las aves en ciertas estaciones y periodos de tiempo durante todo el año. También tengo entendido que los pájaros no suelen ir por sí mismos, sino que van en grupo. Por lo que, dicho esto, no entiendo por qué tanta gente tiene la costumbre de hacer dicho comentario de ser libre al igual que se supone que creen que son los pájaros, pues el animal más libre del planeta es el ser humano que, por desgracia, está acabando con la maravillosa vida que la naturaleza se había tomado tantos milenios en crear y cuidar.

Recuerdo haber pensado querer ser un águila o algún ave por el estilo, un animal veloz, ágil, feroz y, por si fuese poco, perspicaz y temido por muchos. Sin embargo, ahora que ya he visto como es la vida en esta etapa que es la adolescencia es posible que haya visto otra forma de ver la vida. Soy consciente del estereotipo de se ha ido creando con el tiempo sobre la rebeldía en la adolescencia o el típico cambio de humor repentino… A pesar de dichos cambios, realmente me siento muy confuso aún con la vasta información de hoy en día sobre cualquier cuestión que pueda tener. Supongo que aún no he tenido la oportunidad de ver la opción de “libertad” que cierta parte de la gente busca o desea. Ciertamente no me gustaría ser un pájaro por su limitada libertad, pero si me viera obligado a elegir un animal definitivamente elegiría el zorro; aunque ese ya es otro tema distinto al principal.

Después de lo comentado, me gustaría destacar el hecho de estereotipar las ideas sobre los animales, pues no son más que pequeñas partes de la felicidad que aspiramos a tener después de tanta rutina y tanta supuesta tecnología que nos sirve para avanzar aún a coste de la vida del planeta.

Enric

Avui, divendres 22 de febrer, quan he tornat de les classes tan rutinàries com sempre, tan repetitives, però de tant en tant, entretingudes; m’he trobat amb ma mare que acabava de tenir una entrevista amb la tutora. Res més obrir la porta de casa, amb el meu germà arribant al mateix moment que jo, ma mare em diu que tenim una conversa pendent. Jo, com de costum, dic que no hi ha cap problema i vaig cap a la cuina a dinar. Sense l’oportunitat d’haver acabat de dinar, ja havia vingut ma mare a tenir aquella “conversa” sobre la reunió amb la meva tutora… Jo cansat dels cinc dies de classe i els exàmens que corresponen, em disposo a seguir dinant mentre ella em comença a comentar el que ha hagut de sentir en la reunió.

Una vegada jo havia acabat de dinar, ella encara seguia amb la maleïda conversa… Que si no m’esforço suficient, que si a tal assignatura no vaig bé, que si no sé què… Però quan ha començat amb el tema del futur, a parlar de l’opció per la que optava en un passat sobre fer una enginyeria, com el meu germà, haig de saber matemàtiques, física i química… I que si segueixo així, no seré capaç de fer la carrera universitària, etc… En aquell moment ja m’havia cansat completament de la “conversa” (ella era l’única que parlava, així que no sé si es pot considerar conversa), però una vegada havia estat amb aquell tema, encara tenia un altre per seguir amargant-me el bon moment de satisfacció que dóna haver acabat les classes un divendres, comença a dir que no estudio una hora i mitja diària i que no presento tots els deures, i torna a repetir que no m’esforço. Jo, tot indignat, li dic com vol que estudiï una hora i mitja cada dia si, no tinc tant per estudiar. Quan tinc exàmens ja estudio el que trobo necessari que cal estudiar i, segons el meu punt de vista, al cap i a la fi són els meus estudis i sóc jo qui s’esfoça a estudiar i a aprovar els exàmens a diari, així que jo mateix decideixo el que haig d’estudiar i fins a quina nota escolar arribar. Estic fart de que sempre em diguin que no m’esforço i que no li dedico temps… I més quan es queixa de què no escric els textos d’ètica, que són deures, si, però si no sé de què escriure no se’m pot obligar a fer-ho. Si tantes ganes té que escrigui, aquí ja té un text sobre com se m’ha fet rebre aquesta “conversa”.

I jo que pensava que anava a ser un bon divendres…

Los que mejor me conocen, supongo que ya lo saben. Saben cómo soy. Reconozco que hay ocasiones en las que puede que no me llegue a conocer por completo a mi mismo, y es verdad. Aquellos que me conocen saben una de las verdades más interiores que tengo.

Cuando más lo noto, es en el ámbito de la familia. Se supone que hay comunicación entre los padres, hermanos y hermanas. Pero yo no suelo expresar todo lo que siento o pienso. En repetidas ocasiones ya me han dicho que soy demasiado “introvertido”, según ellos yo debería expresarme mejor, o con frecuencia. Ya ha habido veces en las que me han preguntado por qué soy así, por qué soy tan “introvertido”. Normalmente suelo evadir la pregunta o, simplemente ignorarla, pero dependiendo de quien me lo pregunte, puedo llegar a darle alguna respuesta que a la vez intento convencerme de que es verdad, o que sea lo que quiere oír.

Cuando estoy solo, haciendo lo que me gusta: como escuchar música, pasar tiempo en algún juego o mirar alguna serie que me guste, me pongo a pensar… Pienso sobre mi comportamiento en ciertas ocasiones. Sobre como soy normalmente. Pero sobretodo pienso sobre como podría llegar a describirme. En esas ocasiones puedo quedarme perdido, en blanco; sin saber qué hacer. Cuando me quedo así, me invade una tristeza desde dentro. Me siento cansado, agobiado, hecho pedazos. Cuando me siento así, subo el volumen de la música y me pongo a jugar a cualquier otro juego en el que se me pase toda esa clase de preocupaciones. Cuando me pongo a jugar, siento como si formara parte de otro mundo, me siento desconectado del mundo real, me siento libre de todas las presiones y responsabilidades de esta vida que tanto se me llega a complicar o a parecer que es un callejón sin salida. Una vez desconectado, soy otro. Dejo de comportarme como me suelo comportar y eso me gusta. Me gusta poder cambiar mi personalidad de algún modo.

Como resumen general de la reflexión, me parece que son pocas las personas que me conocen completamente, son realmente pocas las que podrían predecir mi reacción delante de alguna situación. Y en cierta parte eso no me molesta, me siento seguro. Esas personas en las que confío sé que nunca me traicionarán cuando las necesite de verdad, y que siempre estarán ahí cuando las necesite, por pocas que sean.

Enric Martínez

Bé, si que hi ha algú molt important que no sigui de la família en la meva vida. Encara que no hi sigui a prop, sempre hi serà dins el meu cor i en els meus pensaments. Faci el que faci i passi el que passi. No puc evitar que em deixi amb un pensament constant en la ment i amb un sentiment ben fort al cor. de vegades es trist però d’altres, moltes d’altres, és de bona felicitat. No em penedeixo de dir que ella és ben lluny, al contrari.

La distancia i les dificultats entre nosaltres no són poques ni petites, però quan aconsegueixi arribar fins a ella, quan la pugui besar y tenir entre els meus braços, podré dir que he fet tot el possible i més per la meva causa. En aquests moments només hi tinc al cap uns pocs pensaments, de vegades se sobreposen als meus deures com estudiant però no ho puc evitar. És el que té estar enamorat suposo… Ella és ben lluny, més del que m’agradaria, i no només per kilòmetres.

És possible que hi hagi gent, molta gent, que pensi que l’amor i la distancia no fan una bona parella. Jo no sóc així, jo vull fer que la gent que em coneix, la que em coneix de debò, sàpiga que qualsevol persona, si ho vol, pot fer el que es proposi. Fins i tot canviar l’opinió general sobre algun tema públic. Fins i tot fer que la gent es replantegi el que creu i el que es pensa que és impossible per cert tipus de persones, com som els adolescents. En aquest cas si que se’m fa difícil poder arribar allà on jo vull, ja que viatjar no se’m fa possible en aquests moments. Però no és del tot necessari viatjar físicament, l’amor no coneix fronteres si es de debò.

Sóc capaç d’estimar una persona encara que sigui lluny, encara que no ens puguem veure, besar, acariciar, o qualsevol altra acció física… Però ens podem estimar fins tenir l’oportunitat que tant esperem, l’oportunitat de ser feliços tots dos junts. I jo espero aquesta oportunitat. També està el tema de l’edat, que molta gent ho troba mal vist, encara que en aquests temps conec a bastanta gent que no ho veu d’aquesta manera. Hi ha un dit molt conegut sobre l’amor, diu que l’amor es cec. Es por interpretar de moltes maneres aquesta dita, jo l’interpreto com una llibertat per poder estimar a qui et digui el teu cor i no altres persones, pensaments o els mateixos ulls.

Amb aquesta persona he passat el temps suficient com per pensar que podríem ser més que amics, encara que no sé amb seguretat si ella pensa el mateix. Hi ha varies raons per no acceptar l’amor quan es tracta d’una relació a distancia, i una de les raons més comunes és el contacte o la fidelitat. Jo no tinc aquest problema amb ella, hi confio plenament. Un dels inconvenients que hi ha entre nosaltres és l’horari, hi ha 7 hores de diferència a causa de la distància, la maleïda distància. Però això no aturarà el que sento per ella, els sentiments no poden ser retinguts per un temps limitat, i jo ja he retingut un bon temps els meus. Ara em toca deixar-los lliures durant un temps, per ser feliç amb qui estimo i, potser, més tard els posaré algun límit. Quan sigui madur i sàpiga el que pot comportar l’amor.

Enric Martínez