LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Gairebé tots tenim la sort de tenir una família al nostre costat: tiets, cosins, avis, pares… Normalment les millors relacions són amb els cosins perquè les edats són bastant similars.

La majoria dels meus cosins viuen a Mataró però tinc un cosí i una cosina aquí, a Vilassar. El noi té 18 anys i es diu Marc, la nena en té 15 i es diu Anna. Amb els dos tinc molt bona relació però amb l’Anna més, portem des de ben petites juntes i estic molt orgullosa.

Ella és la nena amb la qual he compartit molts moments. Com aquells dinars familiars cada dos per tres, els estius a casa els avis quan ens feien de cangurs, les tardes a la fira quan érem una mica més grans i un munt més. També, com els nostres germans, hem practicat juntes la majoria de les activitats extraescolars (bàsquet, natació, patinatge, volei…). Al rondar les dues la mateixa edat hem tingut moltes coses en comú de les quals no em penedeixo gens.

Espero que mai em falti al meu costat perquè és com una germana per mi i confio molt amb ella. L’estimo i l’aprecio moltíssim.

Elisenda

Blau i grana, aquests són uns colors que molta gent adora. Uns colors que identifiquen a un conjunt de persones molt valorades positivament. Aquests que els porten són l’equip del Barça. Sóc culé des de petita igual que tota la meva família i no me’n penedeixo.

Des que era una nena de quatre anys que seguia tots els partits de futbol que jugava aquest equip. Per molt que no m’apassionés gaire aquell esport, m’encantava veure’ls jugar i gaudir. En Pep Guardiola va ser una de les persones que més em va marcar d’aquella gran pinya que formaven tots, per això quan va marxar vaig deixar de seguir el fil futbolista que havia estat seguint des de feia uns anys. A vegades veia un tros de partit però molt de tant en tant.

Ahir mateix jugava un partit molt important i vam decidir conjuntament amb dues amigues d’anar-lo a veure. Al principi no va ser gaire interessant, ja que el marcador anava igualat a zero i no teníem la passió i els nervis d’un joc més puntuat. Tot va començar a posar-se interessant quan el Barça va marcar el primer gol, ja que a partir d’aquell moment li vam posar més atenció al que passava al camp. En cada un dels tres gols que van marcar vam tornar a sentir la passió que havíem sentit anys enrere i vam gaudir celebrant-ho.

No em penedeixo gens de la nit viscuda ahir perquè vaig gaudir molt i m’ho vaig passar d’allò més bé.

Elisenda

L’altre dia vaig obrir la caixa dels records, és a dir, vaig fer memòria dels viatges d’estiu que havia fet al costat de la meva família. Aquells viatges on anàvem el pare, la mare, el meu germà i jo, o quan ens emportàvem al gos. També vaig pensar en aquells viatges realitzats juntament amb els meus tiets i els meus cosins, amb els quals tinc molt bona relació.

Un dels viatges que em va marcar i vaig voler recordar profundament, va ser un viatge en el qual només vam anar els pares, el meu germà i jo. L’estiu del 2007 vam decidir fer un creuer per les Illes Gregues, no totes és clar! Abans d’agafar el creuer per començar la ruta, vam agafar un avió a Barcelona que ens va portar fins a Atenes. Era el primer cop que pujava en un i, encara que sigui un dels transports més segurs, estava una mica espantada. Tot va passar molt ràpid i de sobte ja em trobava davant d’aquell vaixell tan gran que m’esperava, a mi i a uns quants passatgers més.

Per conèixer bé les illes a les quals paràvem, vam decidir anar-hi amb uns guies que proporcionava el vaixell. Cada dia al matí, t’enganxaven un adhesiu per si et perdies i per diferenciar les persones del teu grup. El meu germà i jo com sempre ens queixàvem que estàvem cansats i no volíem caminar més però no podíem perdre el ritme perquè anàvem amb una gran colla de gent. De fet no em penedeixo gens d’haver anat en grup i haver realitzat totes aquelles excursions perquè vaig visitar llocs impressionants dels quals ara en puc treure molt bons records. Unes de les illes que més em van agradar van ser Santorí, Míkonos i per últim, Venècia que pròximament espero gaudir al màxim amb els companys de classe al viatge de final de curs.

Elisenda

Em penso que tots sabem que és el bullying, per si algú no ho sap: qualsevol forma de maltractar a una persona psicològicament, verbalment o físicament. Ara ja tots donarem per entès el que és. Ara bé, em sembla que tenim la sort de no saber com se sent realment una persona quan està en aquesta situació.

Fa unes setmanes, vaig veure un documental a la tele en el qual parlaven sobre el bullying. Un documental on veies a gent que havia patit aquesta mena d’assetjament i era capaç d’explicar la situació en la qual havia estat per molt dur que fos. És indignant el fet que una nena de 12 anys hagi d’arribar a suïcidar-se per culpa de què uns nens de la mateixa edat que ella, se’n riuen perquè porta ulleres o perquè no té el cos perfecte. Aquest món està ple de persones sense vergonya i capaces de fer mal a altres amb la finalitat de riure-se’n d’ells, perquè no els porta cap benefici més. Vivim en un món on tothom és molt superficial, i importa més que tinguis el cos d’una model que no que ajudis als que no poden viure o que estimis o valoris a les persones pel seu interior.

Penso que no hauríem de fer mai una cosa d’aquestes a algú perquè pot ser el pitjor per a ell i a nosaltres tampoc ens portarà cap benefici. Hem vingut a aquest món per estimar-nos, ajudar els que ho necessitin i beneficiar a tothom.

Elisenda

Ja fa uns dies que va passar però encara recordo aquella nit. Era l’últim dia del 2014 i aquella nit s’havia de celebrar l’entrada del nou any. Pot ser que hi hagi famílies que no ho celebrin però a casa meva és tradició.
Aquella nit sopàvem a casa meva, el meu pare, la meva mare, el meu germà, la meva àvia i jo. Jo i el meu germà vam sopar unes pizzes d’un restaurant i els altres van menjar paté, formatge, torrades, etc. En acabar vam menjar uns torrons de postres i vam esperar que fossin les dotze.

Una estona abans de les dotze vam començar a pelar el raïm i a treure els pinyols. Jo estava una mica nerviosa perquè ja tenia ganes de començar un nou any i també d’anar a la festa que anava després. Va arribar l’hora de menjar el raïm i per variar jo no me’l vaig acabar a temps.

Ja era l’una i va venir la Blanca a casa meva per anar a la festa. Quan vam arribar allà no hi havia gairebé ningú i vam ajudar a acabar de preparar les coses. A poc a poc va anar arribant la gent i van posar música, per ballar. Després de passar una llarga i màgica nit vaig tornar a casa i vaig anar a dormir. Va ser una nit especial per recordar.

Elisenda

Moltes vegades ens han preguntat quina ens agradaria que fos la nostra professió. No és una pregunta simple de contestar perquè has de fer el que a tu t’agradi de veritat. Quan era petita i m’ho preguntaven jo sempre deia que volia ser perruquera perquè sempre pentinava a les nines i m’ho passava d’allò més bé, o veterinària perquè m’encantaven els animals.

La vida ha anat passant i els meus pensaments són molt diferents. A aquesta edat hi ha gent que encara no sap que li agradaria ser però jo tinc la sort de saber-ho. M’agradaria molt ser professora d’educació infantil. Per mi és una cosa especial, ja que tinc un cert afecte per als nens petits.

Alguns del avantatges que té ser professora és que treballes amb nens, jugues amb ells, es diverteixen, però sobretot aprenen i això és el que m’il·lusiona a mi, poder ensenyar moltes coses. Realment no només aprenen els nens sinó que els professors també aprenen valors i aprenen a estar amb gent de tot tipus.

Alguns dels inconvenients de ser professora de nens petits és que t’has de fer cura d’ells i si estan malalts i vomiten ho has de netejar, si es fan pipi o caca els has de canviar o si es porten malament, els has de cridar l’atenció i pot ser que et sigui una cosa difícil perquè et pots sentir malament per haver-lo cridat.

Realment tampoc sé si en un futur canviaré d’opinió i la meva vida anirà cap a un altre camí però encara tinc temps per pensar cap a quins estudis em decantaré i la feina que trobaré.

Elisenda

A lo mejor os extrañáis y os preguntáis: por qué simple? Una amistad está basada en el cariño, la confianza y la sinceridad. Creo que todo esto no es una cosa muy simple.

Hay veces que te das cuenta de que es una simple amistad porque no sientes a esa persona a tu lado, como lo hacen otras personas, o te das cuenta de que no tiene tiempo para ti. Cuando no pone su granito de arena para que la amistad funcione, o no te apoya ni te valora cuando más lo necesitas. Lo peor de todo es que hace un tiempo, era la persona que llenaba tu vida de alegría, le daba color a tus días grises y que siempre, pero siempre estaba a tu lado para ayudarte tuvieras el problema que tuvieras. Cuando te paras a pensar y ves todo lo que ha cambiado te das cuenta de que estás perdiendo a una persona querida. Que si todo baja y nada sube eso va a ser el final de una historia y no el principio de una que podría ser mejor.

Al final tu corazón se rompe y crees que ya no puedes más. Reflexionas y ves que los amigos de verdad están a tu lado recogiendo los pedacitos de tu corazón para volver a juntarlos y volver a ver esa persona que ellos conocían. Quizás consiguen eso o quizás consiguen a alguien mejor porque tras una caída te levantas y aprendes. Y realmente tener a esa gente a tu lado es lo mejor que te puede pasar.

Elisenda

Des de ben petita que practico esport. Pot ser que hagi fet deu esports diferents però sempre tots amb moltes ganes. L’esport és una cosa positiva en les nostres vides, tota persona hauria de practicar un esport. A mi em serveix per desestressar-me en èpoques d’exàmens o per desconnectar i passar-m’ho bé quan estic trista, però el que m’agrada molt de l’esport és que coneixes a gent nova i aprens molts valors.

Durant la trajectòria de la meva vida la quantitat d’esports que he practicat és elevada. No sé per què he fet tants canvis, potser m’avorria o em cansava o potser només canviava per conèixer coses noves. Em sembla que no recordo tots els esports que he practicat però us puc dir els que sé: vaig començar amb natació, i seguits de la natació hi ha hagut funky, patinatge, gimnàstica rítmica, bàsquet, voleibol i uns quants més que no recordo.

Farà uns tres anys que vaig començar a jugar a voleibol. El primer any no va ser una cosa gaire seriosa, ja que era el primer any per a la majoria de les nenes però algunes ja en sabíem una mica. A poc a poc he anat pujant de nivell i creixent com a jugadora i com a persona. Aquests tres anys els he passat al costat de companyes i entrenadores diferents, totes persones que no me’n penedeixo d’haver conegut. L’equip d’aquest any és el que més m’agrada perquè a part d’anar amb nenes que ja coneixia he conegut a nenes noves que valen molt com a companyes. Espero que aquesta afició pel voleibol duri molt més temps perquè ara per ara m’encanta jugar-hi i és un esport fantàstic

Elisenda Roca

Com tots sabem la gent creix i ens anem fent grans pas a pas sense adonar-nos. Tant la vida com el temps passen i ja han passat 15 anys de la meva vida. 15 anys plens d’emocions, histories, bons moments i també algun de dolent però sense els moments dolents els bons no significarien res.

I ara, amb 15 anys ja sóc a 4t d’ESO quan només fa 2 dies que vaig començar l’institut… veieu que ràpid passa el temps? Dins dels records de la vida també hi ha records a l’escola com per exemple: les classes sense professors que t’ho passes d’allò més bé amb els companys, els professors que has acabat estimant però que ha arribat el seu final, les noves amistats, les colònies i un munt de coses més. Sempre pensem que l’escola és una cosa avorrida, però mireu quants moments hi ha per recordar.

Al que anava… penso que 4t és un curs important, estem fent l’últim pas de l’ESO i gairebé el primer del batxillerat, dic això perquè ja hem començat a escollir cap a on voldrem anar l’any que ve i suposo que al nostre futur. Amb aquesta edat és normal que tres quarts de la gent no sàpiga el que vol fer però hi ha l’altre quart que ho té bastant clar. Ens van presentar 3 itineraris per escollir: l’humanístic, el de la salut i el tecnològic. Jo vaig decidir escollir l’humanístic, ja que em sembla que és el més correcte pel que vull fer, però encara tenim temps per pensar. És un curs important, un curs que s’ha de prendre en serio per poder continuar endavant. Per molt que sigui dur i costós tots els esforços tenen una recompensa i pot ser que ara no ens n’adonem però quan tot això hagi acabat veurem que haurà valgut la pena.

D’altra banda el que més ens agrada de 4t a tots és el viatge de final de curs. Tot té una recompensa com he dit i suposo que això pot ser una part d’ella. També ens hem d’esforçar per aconseguir això, a casa i a l’escola. Els pares no ho faran tot així que els ajudarem a guanyar diners fen diverses activitats com per exemple: vendre roses i llibres el dia de Sant Jordi, col·laborar en les fires del poble, fer pastissos i xocolata els dies de celebració a l’institut i moltes coses més que ens poden ajudar a tots. A l’escola hem de tenir una bona actitud, demostrar que ja no som nens petits i prendre’ns seriosament tot el que ens demanin perquè tot això és només un bé per nosaltres. En fi que només és un petit pas dels mil que hem fet a la vida i que tot si es vol, es pot.

Elisenda