LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

He aprendido.

He aprendido la diferencia entre dar la mano y ayudar a alguien, he aprendido que amar no significa felicidad, y que compañía no siempre significa seguridad.

Comienzo a aceptar las derrotas con la cabeza al frente y la mirada firme, a decidir hoy y no mañana todas mis decisiones, porque el dia de mañana es inestable para hacerlo y el futuro tiene la costumbre de caer en picado.

Acepto que las buenas personas pueden herirte alguna vez y hay algo que te dice que perdones.

Descubro que lleva años construirse a uno mismo y apenas unos segundos destruirse.

He aprendido que no tenemos que cambiar de amigos en el caso de que fallen si estamos dispuestos a aceptar que los amigos pueden cambiar.

He aprendido que las circunstancias y el ambiente que nos rodea influyen sobre nosotros, pero solo nosotros somos responsables de nuestros actos.

He aprendido que no importa dónde has llegado, sino a dónde te diriges, que la vida no siempre sigue la ruta que uno mismo ha programado.

He descubierto que algunas veces, la persona que esperas que te pateara cuando te caigas, a lo mejor es una de las pocas que te ayuden a levantarte.

Dario

He estat donant-li moltes voltes al cap sobre què dimonis podria escriure aquest text, però poc a poc vaig anar agafant una idea i finalment em vaig decantar a escriure una mica sobre el nostre futur. Últimament, a l’escola hem estat profunditzant bastant sobre aquest tema, és a dir, de la manera que nosaltres, el jovent, voldríem encaminar la nostra vida. De fet, el treball de recerca d’aquest any es centra bàsicament en això.

El que voldria esmentar, és que penso que ens fan decidir el llarg recorregut de la nostra vida quan ni tant sols representa que hem arribat a la meitat d’aquesta. La realitat és que havent passat 16 inútils anys, segueixo pensant que al meu cap encara se li fa difícil això d’escollir una futura professió a la qual ens hi dedicarem durant tota una vida. Els 18, als 18 anys seria l’edat perfecte per a escollir el que un vol fer. Això ho relaciono també amb altres coses. Per què per poder tenir un vehicle, o per poder decidir el cent per cent sobre un mateix cal esperar-se a la majoria d’edat i a l’hora de decidir tota la vida que ens queda ja ens obliguen a fer-ho anys abans? Em sobta, però puc afirmar que per la gran majoria de persones, és una pregunta sense cap tipus de resposta argumentada. Per què? No ho sé.

Dario

Hoy, día festivo, he paseado por Barcelona, por el centro antiguo de la ciudad, donde he podido observar ríos y ríos de personas recorriendo sus calles repletas de tiendas y comercios abiertos al público, iniciando las compras de estas fechas navideñas. Consumismo. Consumismo puro el que he visto esta tarde que me ha hecho reflexionar sobre si la navidad es familiar, o solamente comercial.

Debo reconocer que pasear por delante de los escaparates es realmente tentador. Hay que hacer un esfuerzo para no hacerse con algún artículo de los que se ofrecen, bien sea para regalar o bien para uno mismo.

Creo que actualmente la navidad ya no es una de esas fechas en la cual la gente aprovecha para estar en familia, sino una de las fechas en que todo el mundo tiene metido en la cabeza el concepto “compras”, sí es verdad que no todas las personas se excusan a si mismos detrás de la navidad para comprar compulsivamente cosas y productos de las cuales podrían prescindir. Y únicamente por el simple hecho de estar en los días que estamos piensan que se lo pueden permitir.

Pero lo que realmente intento decir, es que poco a poco, nosotros mismos vamos dejando atrás esas pequeñas tradiciones en las cuales se busca esa magia y esos momentos que podemos pasar en buena compañía.

Darío

Per què? Per què a ell? Per què la vida se l’ha hagut d’emportar justament a ell? A qui jo més estimava, amb qui jo compartia tots els moments i totes les emocions. Recordo que només ell era qui feia treure el millor de mi, era l’únic que realment em feia veure les coses tal i com són. Ell deia que la vida no estava feta per tothom, que no tothom tenia un lloc en ella, que hi havia gent que no la disfrutaria tot el que pogués i que simplement es limitaria fer passar el temps. Una d’aquestes persones sóc jo, em vaig convertir en una d’elles quan va morir el meu avi, quan vaig deixar de ser el mateix i em va desaparèixer aquell petit somriure que tenia quan sabia que ell era aquí, amb mi, quan sabia que podia comptar amb ell sempre que volgués.

Ell va ser el que em va ensenyar que els millors somriures són els que ningú entén, el que deia que el dolent de callar el que sentim és el risc de perdre allò que volem. I això va ser exactament el que em va passar a mi, vaig perdre a qui més volia.

La gent acostuma a dir que tothom és castigat amb la mort a causa de alguna cosa dolenta que ha fet, però no, jo ni era ni sóc capaç de veure les coses dolentes que havia fet el meu avi. Simplement en aquests dies que han passat, m’he dedicat a recordar tots i cada un dels seus petits detalls amb mi, de tots els moments viscuts al seu costat, de tots els somriures que ell havia aconseguit treure en mi i de totes les males estones que m’havia fet oblidar amb un sol “tot anirà bé” que sortia de la seva boca.

Quan el meu avi va ser ingressat a l’hospital, jo no parava de preguntar-li si li tenia por a la mort, però ell no feia res més que dir-me que li havíem de témer a la vida, no a la mort, ja que ella és la única que s’emporta a les persones que més estimem i la única que realment ens pot fer patir.
Actualment, ell és la única raó per la qual segueixo endavant, per demostrar-li tot el que puc fer per ell tot i que no estigui aquí.

Però tots aquests anys viscuts sense ell, m’han ensenyat la raó per la qual no li temia a la mort, i és que per nosaltres, els joves, morir es un naufragi y que per als vells és arribar al port.

Dario Salcedo Güell