LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Tinc molts problemes amb el funcionament dels instituts. Entre ells hi ha normes que no m’agraden.

Sóc una persona que acostuma a seguir les normes, però no m’agrada gens seguir normes que considero inútils. L’altre dia em van treure el mòbil. Anava pel passadís entre classe i classe. Porto tot el curs utilitzant el mòbil entre classes, primer perquè, com ja ho he dit, penso que és estúpid prohibir els mòbils entre les classes. Si me l’haguessin tret quan estava fent classe, com a mínim ho trobaria just. Segon perquè els professors no acostumen a dir res, suposo perquè a molts d’ells també els sembla inútil, encara que no crec que ho admetrien mai. Estava indignada que em traguessin el mòbil en aquesta situació, i a més a més em van dir que no me’l tornarien al final del dia, sinó que em quedaria sense mòbil fins divendres. Vaig tenir sort perquè me’l van treure el dijous.

El fet que em molesta per sobre de tot és que et treguin el mòbil per tota la setmana i no te’l tornin el final del dia. Hi ha alumnes que necessiten el mòbil per organitzar-se el dia amb els familiars. Per alguns és imprescindible el mòbil per comunicar fets importants. No estic parlant de quedar amb els amics, sinó de comunicar-se amb els pares i organitzar-se la vida fora de l’institut. Hi ha persones que argumenten que la gent vivia perfectament sense mòbil fa uns anys i que podem sobreviure una setmana sense mòbil, però la societat actual s’ha adaptat a utilitzar mòbils, i si te’l treuen d’una manera tan imprevista, pot dificultar molt a depén de quines persones. En resum, no saps mai la situació de les persones i per tant els instituts no haurien de castigar els alumnes de maneres que poden afectar tant a ells i a totes les seves famílies.

Danielle

M’agrada anar a la muntanya de dia, però m’encanta anar-hi de nit. A vegades, si hi ha lluna plena no cal ni portar llums. El món canvia completament de nit. Tot és més misteriós i més i interessant. Les vistes de la muntanya, que durant el dia són impressionants, de nit és impossible explicar-les. El mar és una taca negra amb puntets de llum on hi ha algun vaixell, però la foscor s’acaba de cop on comença la costa, plena de llums de les cases i els edificis, i a mesura que pugen, els puntets es van fent més dispersos fins que arriben a la muntanya, que només es pot distingir la silueta contra el cel. És realment espectacular.

Danielle

Sempre he tingut molt mala presentació a l’hora d’entregar treballs o deures. Tinc mala lletra, no deixo marges, no utilitzo regle per subratllar el títol…

Sé que podria millorar la presentació sense masses problemes, però sempre he trobat que donar-li tanta importància a l’aparença de les coses i no al contingut és una cosa bastant trista que passa molt sovint en la nostra societat.

Prefereixo mil vegades conèixer una persona intel·ligent amb idees interessants i opinions significatius que una persona guapa. Penso lo mateix amb els treballs; prefereixo passar-me el temps fent els exercicis i pensant, que no passant les coses a net amb lletra perfecta. Segurament els meus professors argumentarien que és només que sóc vaga, i admeto que això forma una petita part, però sincerament crec que donar-li tanta importància a una cosa tan superficial és una cosa veritablement dolenta.

No penso canviar la meva presentació. Es podria dir que és una mena de protesta, però per mi és important, i sacrifico uns punts de les meves notes per aquesta protesta.

Danielle

Últimament, he començat a dibuixar més, i m’he fixat que no sóc una persona gaire creativa respecte als dibuixos que faig. M’agrada molt fer dibuixos realistes, però no considero que sigui art. Per mi l’art és una manera d’expressar algun sentiment o alguna crítica, encara que tothom ho interpreta diferent. Amb els meus dibuixos no s’expressa cap cosa. És una còpia de la realitat, i no diu res. Fa uns anys, vaig deixar de dibuixar, perquè sentia com si els meus dibuixos no eren vàlids, perquè no eren creatius. La meva germana és molt creativa en els seus dibuixos i expressa moltes coses, i jo em comparava contínuament al seu art. Fins i tot vaig intentar canviar el meu estil de dibuix per expressar alguna cosa que pensava que era important, però sempre tenia la sensació d’haver mentit o d’haver fet una imitació d’art que ja existeix.

Vaig estar pensant en això durant un temps i vaig trobar que si considerava els meus dibuixos com una cosa completament diferent de “l’art”, i ho considerava només una cosa que faig perquè m’agrada fer-ho, em sentia molt millor.

Danielle

“Moviment que té com a finalitat d’aconseguir la igualtat política, econòmica i jurídica de la dona respecte a l’home.” La definició de feminisme segons el diccionari. Crec que hi han molts malentesos al voltant d’aquesta paraula, i últimament molta gent l’entén com una paraula amb un sentit negatiu, com si fos una cosa dolenta ser feminista. Moltes persones pensen que si ets feminista, és que odies als homes, o només les dones poden ser feministes. Per mi ser feminista vol dir que a les dones se les tracti igual que als homes. Alguns diuen que ja no és necessari el feminisme als països del primer món perquè ja s’ha eliminat el masclisme. No és gaire difícil demostrar que no és veritat. Estadísticament, les dones dels Estats Units guanyen 70% del que guanyen els homes. Dels 44 presidents dels Estats Units, no han tingut ni una dona. La tieta del meu avi, que es va morir amb 103 anys, em va explicar que ella sempre votava per simple raó que havia viscut la lluita de les sufragistes per aconseguir el vot, i que si havien aconseguit aquest dret, el volia aprofitar.

Hi ha molta gent que no veu la quantitat de problemes en la societat actual. Sí que han millorat moltes coses, però encara ens queden moltes coses per millorar.

Danielle

En general sempre he sigut una persona bastant activa, i amb set anys em vaig apuntar a bàsquet. Estava mirant les Olimpíades i em vaig inspirar. Vaig estar uns cinc anys jugant a bàsquet, però al final em vaig avorrir, no sé què va passar però ja no m’interessava. Just acabat el bàsquet, em vaig apuntar a gimnàstica artística, i vaig estar molt bé durant un any i mig, però em va passar el mateix; em vaig avorrir. Vaig passar uns mesos sense fer res i em vaig posar molt impacient: volia fer alguna cosa però no trobava res interessant. Tot seguit van obrir un rocòdrom aquí, a Vilassar. Vaig començar a escalar i em va encantar. És un esport que no només s’ha de fer força, també es necessita flexibilitat, i, sobretot, tècnica. És un esport mental. Has de pensar en com faràs tots els passos, si són preses petites, com t’equilibraràs, i has de superar la por. Si fas búlder (escalada en parets petites amb matalassos a sota) no fa tanta por, però a vegades estàs a quatre metres del terra agafada d’una presa de la mida d’una ungla. Si fas escalada amb corda, has d’aprendre a confiar en la corda i amb l’assegurador, però sense confiar-hi massa perquè sempre s’ha d’anar amb atenció, perquè si t’equivoques, pot ser mortal.

Danielle

Vam marxar quan jo tenia quatre anys. Vam sortir del port de Toronto tots; els meus pares, la meva germana i jo, en un barco de vuit metres sense motor perquè ja ens havíem cansat d’esperar al mecànic. Vam sortir del port amb les veles posades, i no vam tenir motor fins a arribar a Oswego, Nova York , tres després. Havíem parat allà i era impossible tirar endavant, ja que a continuació venien els canals que baixen de Nova York fins al riu Hudson, i per canals no es pot navegar amb vela. Un home tenia un un motor de dos temps i de set cavalls, construït a l’any 1983. Era un dels millors motors que hem tingut. Era de marca Suzuki, i com conseqüència, va ser anomenada Suzy Key. Era tan senzill que tothom el sabia arreglar, cosa que facilitava molt la vida. Ens trobàvem amb gent que s’havia gastat milers de dòlars en els seus motors de 100+ cavalls que feien menys que nosaltres. Els meus pares són navegadors amb vela, per tres raons fonamentals; és millor per l’ambient, és més barat i, sobretot, és més divertit. Crec que m’han passat el gen de navegant. La Suzy Key es va espatllar fa uns anys, després d’un hivern canadenc especialment dur, ja sé que sona estrany tenir-li carinyo a un motor però em va saber greu quan el vam llençar.

Danielle

Tinc una millor amiga de veritat i és una de les millors coses que es pot tenir. Ella és la persona que sempre estarà al meu costat i que des de tercer de primària que ho està. Per tenir una persona al teu costat durant vuit anys sense cansar-se una de l’altra és que és una persona molt especial. És literalment com la meva germana. A vegades no cal ni que ens diem res, ens mirem i ja ens entenem. Amb ella em sento completament còmode. Li explico tot, confio amb ella completament.

Fa dos anys va venir amb mi a Canadà a l’estiu, va ser increïble. Compartíem totes les tonteries, em despertava a les vuit cada dia i es va obsessionar amb els “Frozen Lemonades“, i insistia en comprar regals per tota la seva família, i en va comprar masses perquè té memòria de peix, i es posava molt pesada i va ser una de les millors experiències de me vida.
No saps quant et trobaré a faltar. T’estimo Mariona.

Danielle

Fa uns anys, em vaig començar a interessar per la música. No toco cap instrument, però des de petita, el meu pare sempre posava música, i molt variada; clàssica, jazz, rock…

Quan em vaig interessar més, escoltava el que escoltava ma germana: David Bowie, Bob Dylan, The Who, The Cure… Després vaig començar a investigar per mi mateixa i em va interessar música més “Hard Rock”, i ara el gènere que m’agrada més és el Punk. He trobat que als grups més famosos de Punk com els “Sex Pistols” moltes de les seves cançons sonen igual.
Ma germana s’interessa molt per la música que escolto, i sap quines cançons m’agradaran i quines no. Aquest Nadal m’ha fet un CD de música. Ha agafat cançons de diferents artistes i grups i els ha ajuntat tots. Puc dir de veritat que és el millor CD que he escoltat en ma vida. Després d’escoltar-lo, estava pensant com de feliç et podien fer sentir uns sorolls que surten d’uns altaveus.

Danielle

Des de molt petita, m’ha encantat viatjar, i ha estat una gran part de la meva vida des de que vaig néixer. La meva família està bastant repartida pel món i és la meva excusa sempre que vaig a algun lloc; vaig a visitar família.

Cada estiu torno a Canadà per visitar a gent i perquè els meus pares tenen feina allà a l’estiu, però a part d’això, en els últims dos anys havia viatjat mínimament i estava inquieta per visitar algun lloc nou. La oportunitat va sorgir quan la Universitat de Glasgow van acceptar a la meva germana. Jo ja tenia excusa per anar-hi; anava a visitar a la Natalia.

Viatjava sola, i era la segona vegada que ho feia, però estava una mica nerviosa. Havia de canviar d’avió a Gatwick. Ja ho havia fet moltes vegades però sempre amb els pares, i això era la cosa que em preocupava. En arribar allà em sentia molt tranquil·la, tenia cinc hores entre avions, i primer de tot em vaig situar, un cop fet vaig anar a donar una volta per les botigues que hi havien. Mentre passejava vaig descobrir que m’agradava molt viatjar sola. La meva família estava a moltíssims quilòmetres i em sentia molt lliure. Podia fer el que volia. No vaig fer res d’extraordinari, però era el simple fet de pensar que ho podria fer si jo volgués.

Danielle