LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa uns dies la professora de biologia ens va dir que si volíem pujar 0,5 punts de la nota de l’examen, podíem entregar-li un article i un resum sobre un tema que podíem escollir d’una llista que ella ens va dir. Vaig escollir buscar un article al diari sobre els animals en perill d’extinció, vaig triar aquest perquè els altres no em cridaven prou l’atenció per fer un treball i preferia parlar sobre els animals.

El dia abans de l’entrega dels treballs, vaig  buscar algun article relacionat amb el tema que havia escollit al primer diari que vaig trobar-me per casa, però no hi vaig trobar res, aleshores vaig decidir buscar a internet, ja que allà segur que em sortiria més informació.

Després d’estar buscant deu minuts alguna notícia interessant sobre els animals en perill d’extinció que hi ha al planeta, vaig trobar una que em va interessar al diari ARA, explicava que fa dues dècades les organitzacions animalistes van aconseguir treure de perill als rinoceronts de l’Àfrica i de l’Àsia, gràcies a tot el suport que va aportar la població i els diners que van invertir. Però la notícia que remarca és que, ara per ara aquests mateixos rinoceronts han tornat a recaure i que d’aquí  a pocs anys si no reaccionem, desapareixeran. Les organitzacions que s’encarreguen d’aquest tema diuen que antigament la gent tenia més interès en aquest àmbit i que ara al segle XXI no reben tant suport per part de tots els ciutadans com abans.

Carla

El dia 28 de Febrer vaig anar a esquiar a la Masella el cap de setmana amb els meus pares i el meu germà. Vam sortir de Vilassar a les set del matí per poder arribar a les pistes ben aviat, ja que són dues hores de viatge i, si no, no aprofitaríem el dia.

El viatge es va fer llarg però per fi vam arribar a les pistes. Primer vam llogar el material i seguidament vam començar a esquiar. Anàvem parant de tant en tant per menjar alguna cosa però no ens entreteníem perquè, si no, perdíem el temps i no podríem esquiar tot el que ens agradaria, ja que les pistes les tanquen a les cinc de la tarda, que exactament va ser quan vàrem marxar cap a l’hotel que havíem reservat a Alp, un petit poble on hi viu poquíssima gent i està a dotze quilòmetres de la Masella. Aquella tarda vàrem berenar i sopar al poble i després vam anar a dormir perquè estàvem cansats.

L’endemà, ens vam aixecar i vam baixar a esmorzar al mateix hotel i ràpidament vam tornar a les pistes, però aquest cop vam escollir anar a la Molina perquè estava de camí a casa i així a la nit no hauríem de fer tanta caravana amb el cotxe.

Carla

Quim Masferrer és “El Foraster”, un monologuista ambulant que recorre els pobles de Catalunya amb menys de mil habitants.

Cada dilluns a la nit el Forester va a un poble diferent i allà s’hi passa quaranta-vuit hores en les quals coneix el màxim de persones que pot, visita el més important i fa entrevistes als veïns. Després d’aquests dos dies en Quim reuneix al teatre del poble a tots els veïns i realitza un monòleg personalitzat i fet a mida sobre el poble que ha visitat i els seus habitants, on explica la seva experiència i totes les curiositats que li han explicat. En aquest programa els veïns són al mateix temps el públic i els protagonistes, ja que tots hi són presents quan el Foraster està fent el monòleg i tots poden aparèixer en qualsevol moment.

El Foraster és un programa amb el qual pots conèixer molts poblets que segurament no hauràs sentit mai el seu nom i gràcies al programa no sols tindràs la possibilitat de saber-ne el nom sinó també de saber profundament com és i també com són els seus habitants. Com diu Quim Masferrer: “Potser no hi has estat mai, però segur que després de veure’ls, els voldràs conèixer en persona. Jo faig de caçador de poblets i ells fan d’ells. Cada poble és, en el fons, Catalunya en miniatura”.

Carla

Vilanova de Sau és un municipi de la comarca d’Osona que té 273 habitants, està situat al costat del Pantà de Sau on es practiquen molts esports aquàtics, i això fa que a l’estiu molts turistes hi vagin i visitin el poble. És on viu la meva àvia ara fa exactament onze anys. Abans vivia al Masnou però va decidir canviar d’aires i anar a viure prop de la muntanya, exactament a Vilanova de Sau que era on sempre havia volgut viure, ja que era el poble on sempre anava a estiuejar quan era petita. Està molt contenta d’haver-se mudat. A tota la família ens agrada el seu canvi, perquè és un poble molt bonic, tranquil i s’hi està molt bé.

Quan ella vivia al Masnou, tota la família podíem anar a veure-la sovint. Però des que viu a una hora i mitja de Barcelona no podem fer tot el viatge cada cap de setmana. Per això entre tota la família vam decidir que totes les celebracions de Nadal, aniversaris… les faríem a casa seva perquè així no només la veuríem a ella sinó que ens reuniríem tots plegats i ens ho passaríem millor.

Ja fa onze anys que celebrem tots els aniversaris, el Nadal i més celebracions a casa seva i la veritat és que ella està molt contenta de què anem a visitar-la i nosaltres d’anar-hi.

Carla Marco

La Marató és un projecte impulsat per Televisió de Catalunya que es realitza anualment cada mes de Desembre. Consisteix en recol·lectar un màxim de diners per poder investigar sobre diferents malalties que de moment no tenen cura. Cada any es tracta d’una malaltia diferent i es fan una sèrie d’activitats, repartides per tot Catalunya per poder aportar tots els diners possibles perquè en un futur es pugui trobar una cura per la malaltia. La Marató s’emet durant 15 hores aproximadament i diferents persones afectades amb la malaltia tractada assisteixen al plató per explicar la seva història i  perquè persones com nosaltres sapiguem com viuen el seu dia a dia. Durant aquestes 15 hores, milers de voluntaris distribuïts per Catalunya reben trucades de la gent que vol aportar donacions.

La Marató aquest any tracta sobre les malalties del cor, una de les principals causes de mort al món i també a Catalunya. Les malalties del cor, enteses com els trastorns que afecten l’òrgan principal de l’aparell circulatori, van causar durant el 2011 la mort de 13.000 persones a Catalunya. Per millorar aquesta esperança de vida crec que totes les persones de Catalunya hauríem d’aportar diners, és igual si en son molts o pocs però almenys ajudar amb el nostre granet de sorra per ajudar a gent que veritablement ho necessita. 

Truca. La investigació respon.

Carla

Helicobacter pylori és un eubacteri gramnegatiu microaeròfil que produeix una inflamació en parts de l’estómac i el duodè. Aquesta és la definició d’un eubacteri que viu dins meu des de fa gairebé un any.

El Setembre de l’any passat, en una de les revisions anuals amb el meu pediatre, vaig comentar-li que tenia dolors a l’estómac cada vegada que menjava qualsevol tipus d’aliment. Ell des d’un bon principi no sabia què podia ser, aleshores va dir als metges especialitzats en l’aparell digestiu que em fessin proves per esbrinar el perquè del meu dolor.

Van començar a fer-me-les el Novembre del 2013, i van acabar el Gener d’aquest any i seguidament al Febrer em van donar els resultats, va sortir que tenia aquest eubacteri “l’Helicobacter Pylori”. El primer que van dir-me els metges és que el bacteri no desapareix ràpidament, que poques persones el tenen i que em donarien un seguit de pastilles per eliminar-lo. Finalment tot i que vaig estar prenent medicacions durant vuit mesos i realitzant-me proves diferents de les anteriors, aquell bacteri no marxava.

Els metges van decidir fer-me una endoscòpia digestiva que consisteix a realitzar un estudi per a visualitzar el tub digestiu amb ajuda d’un endoscopi. Creien que era el millor per saber si  realment hi havia alguna cosa més a part de l’eubacteri que ja feia vuit mesos que tenia. Els metges no tenien descartada l’opció de què pogués ser celíaca, ja que els meus dolors eren símptomes d’aquesta malaltia.

El mes passat em van donar els resultats de l’endoscòpia, i va sortir negativa la celiaquia, però positiu l’augment d’aquest eubacteri, el cas és que fa un any quasi era nul·la la convivència de l’Helycobacter Pylori en el meu estómac, i avui tinc un cultiu d’aquest bacteri dins meu. Estic tractant-me amb diferents pastilles diferents de les que em van receptar als inicis, els metges em diuen que es estrany que duri tant però que no em preocupi perquè no és greu.

Carla

Una mañana de invierno mi hermano, mis padres y yo nos fuimos a esquiar a Lleida. Nos levantamos muy pronto aproximadamente a las 7:00h, íbamos con tiempo para que no se hiciera de noche y llegáramos bien. Paramos a comer a un restaurante que había de camino al hotel donde nos íbamos a alojar. Quedaban unas hora para llegar y ya empezaba a hacerse de noche, cosa que preocupaba a mi padre que era el que conducía, ya que decía que era mejor ver las ultimas curvas del camino con claridad, cinco minutos después empezó a nevar y todo empezó a complicarse; las cadenas del coche que mis padres habían puesto se rompieron a causa de la nieve y de algunas piedras que habían por allí. Ya sin cadenas en el coche, casi no podíamos avanzar.

Por esa carretera no pasaba nadie que nos pudiese ayudar, entonces mi madre probo de llamar al los del hotel para que no dijeran qué podíamos hacer, y desgraciadamente en aquellas alturas de la carretera y con ese temporal no había línea telefónica, ya nada podía ir peor, pasamos más de media hora parados dentro del coche hasta que finalmente mi madre consiguió comunicar con las personas del hotel para que nos ayudasen y le cogieron el teléfono, mi madre les explicó el problema que teníamos y ellos rápidamente nos enviaron a unos chicos para que nos vinieran a recoger con una maquina quitanieves. Cuando llegaron los chicos ayudaron a mis padres a dejar el coche un poco apartado de la carreta para que el día siguiente lo pudiéramos ir a buscar ya que en esos momentos era imposible. Mis padres, mi hermano y yo nos subimos en aquella gigante maquina quitanieves que en muy poco tiempo nos dejo en el hotel y finalmente pudimos disfrutar de una relajante semana de esquí.

Carla